CATEDRAL DE BARCELONA. ARCA DE LLUM

Visita a la Catedral de Barcelona el 10 de febrer de 2018

0 136

BARTOMEU BIOQUE

Els símbols estan replets d’arcans. El símbol, per naturalesa, o és universal o no és tal símbol. Hem triat per a aquest article un símbol universal com és la Catedral de Barcelona, que representa en l’esveltesa, l’elegància i l’harmonia de l’art gòtic tot un tresor de Coneixement i un Art Regi que transporta l’esperit als seus cims més elevats. Diu un vell aforisme que “les pedres parlen i tenen cor”.

El picapedrer lleva de la pedra bruta l’element informi, fa d’ella una veritat geomètrica, una norma, una bellesa ordenada segons un prototip universal: així és com martelleja la seva ànima per eliminar-ne allò que és caòtic, artístic i tosc. El paleta coordina matèries disperses i fa amb elles l’habitacle de Déu: de caos indeterminat que era, la seva ànima es converteix en el temple de la presència divina, aquest temple el model del qual és l’univers. L’art sagrat està fet per vehicular les presències espirituals; està fet per a Déu, els àngels i els homes alhora.

Diu la tradició que l’apòstol Santiago va arribar a Barcelona per predicar el nou Evangeli. Va fer una creu que va clavar a l’anomenada Muntanya Tàber i allí va donar la primera prèdica. El lloc avui està identificat amb una creu en el terrat de la Catedral, que primer va ser paleo-cristiana, posteriorment romànica i finalment gòtica. Va ser el dia primer de maig de l’any 1298 quan el Bisbe Bernat Pelegrí va traçar amb el seu bàcul els límits del terreny on s’aixecaria la Catedral de Barcelona. Amb aquesta acció delimita el Caos primordial, del món de l’esperit.

LA FAÇANA. NOMBRES I ALQUÍMIA

“Déu geometritza o tot està arreglat segons el nombre”, són pensaments filosòfics expressats pel gran iniciat Pitàgores.

Si s’observa amb atenció les arquivoltes de la façana de la catedral, veurem que hi ha una sèrie de figures angèliques disposades en formes simètriques a banda i banda de la figura central de l’arc. En el primer arc són set els àngels esculpits, vuit conformen el segon, deu el tercer i onze finalment l’arc exterior. Per completar la sèrie lògica falta el número nou i tot porta a pensar que no és un error de l’artista, sinó que, per contra, va ser expressament deixat així perquè descobrim i investiguem els secrets del nombre nou.

El nombre total de figures angèliques que hi ha en el pòrtic és de setanta-dos, que si se  suma cabalísticament es descompon en 7+2, que ens dóna una altra vegada com suma el nou. El nombre nou està simbolitzat en moltes tradicions: jueus, gnòstics, egipcis, hinduisme, i taoisme. La tradició ha conservat sempre, en tota època i latitud, les claus del coneixement esotèric. Aquest ha estat transmès de llavis del mestre a oïdes del deixeble o vetllat de tal forma que sent llibre obert per a uns és llibre mut (Mutus Liber) para a uns altres.

El nou és considerat el nombre etern de la immortalitat humana. En el seu grafisme (l’inici de l’espiral), si el nombre sis és la germinació cap amunt, el món espiritual, el nou és la germinació cap a baix, el món material.

LA SALAMANDRA. Element Foc

Emmarcant les portes d’entrada de la façana principal trobem un arc com a suport o arrencada dels costats d’un triangle, en cadascun dels seus extrems hi ha dues representacions simbòliques que afirmen la construcció de la catedral en clau alquímica. Ens referim a la salamandra en el vèrtex esquerre i a la sirena en el dret.

La salamandra és una espècie de sargantana de color groc i taques negres que del seu cos segrega una humitat que en estar prop de la calor o del foc li permet suportar-ho més del normal. El
Phisiólogus en referir-se a la salamandra diu que si es fica en un forn s’apaga la flama, i si es fica a la sala de calderes d’una casa de banys les refreda totes.

En ocultisme la salamandra és un esperit elemental del foc, citat des de Paracels, que l’anomena Vulcanidas, fins als llibres sagrats hindús que la col·loquen sota el domini del déu del foc, Agni. En el tercer dia de la Creació, Déu separa les aigües superiors de les inferiors. Aquest procés ja es refereix a l’alquímia. La salamandra de la nostra catedral ens està indicant precisament aquest element de l’Obra.

LA SIRENA. Element Aigua

Si la salamandra es relaciona amb el foc, la sirena ho és amb l’aigua. D’aquesta forma visible van deixar el seu signe els constructors; dos elements irreconciliables foc i aigua, en contínua lluita, que han de ser transmutats en un tercer element que és al seu torn el resultant: la sal dels filòsofs.

Es diu que les ondines poden presentar-se en forma de nimfes. Viuen en els llacs i rius, sota les aigües del qual dansen al moment en què algú s’ofega. Això dóna mesura de la seva índole maligna i perillosa, contraposada al seu aspecte generalment plaent i seductor. Paracels diu que quan una ondina engendra un fill mal format li neix una sirena. Sedueixen els navegants per la seva bellesa i la dolçor dels seus cants. Una vegada seduïts els porta a la mort.

La sirena de la catedral porta com a cua dues serps enllaçades en forma de vuit.

LA PORTA DE SANT IU

Aquesta porta de la catedral, orientada al nord, manté elements romànics procedents de l’antiga Seu. La construcció del temple és el reflex terrestre de la Ciutat Celeste i les seves quatre parts o casernes es corresponen cadascuna d’elles amb un punt cardinal en la seva orientació temporal i espacial. El Nord és el fred i l’hivern, de l’altra banda s’indica sempre la lluita.

La constel·lació que avui marca el Nord rep el nom d’Óssa (faig aquesta precisió perquè en altres ocasions es va conèixer amb nom diferent) per la qual cosa resulta evident que els mestres constructors coneixien perfectament aquest símbol en reflectir l’escultura del cavaller pelut, armat de maça i lluitant contra un animal mitològic: el griu.

Entre els celtes, el senglar i l’ossa simbolitzaven el poder espiritual i el poder temporal respectivament. En la llegenda de Merlí i Artur, el senglar és representat pel mag, que segons el relat jeu adormit per la potència femenina en el bosc de Brocelàndia. Aquest bosc en la seva arrel bro  o bor, equival al nom de senglar. Artur és el rei que representa el poder temporal. Etimològicament procedeix del gal·lès arth, del cèltic artos i del bretó arzh (que és nascut de l’ós), és el prototip de la casta guerrera i al mateix temps és el Nord per al seu poble, la seva guia i el seu protector.

L’arrel Bereg– Berenguer està associada als reis Os-Ossa igual que els reis “peluts”. com Guifré el Pelós.
Hi ha referències històriques d’un Sant Iu, el Piadós, que era Bisbe de la Catedral de Chartres a França. Era famós per la seva saviesa i algunes cròniques relaten que recorria descalç, acompanyat per nens, com en un joc, el laberint dibuixat en les llosetes del terra de la catedral.

LES GÁRGOLES. Entre els monstres i les llegendes.

En les construccions i manifestacions de l’art religiós les gàrgoles són el símbol de forces demoníaques i monstruoses que han estat sotmeses pel món espiritual. Podríem afirmar que és cert en un percentatge elevat, però de vegades el missatge ha estat sublimat justament per expressar com, una vegada vençut el mal, la virtut, que és l’oposat, es manifesta. Això ocorre precisament en les gàrgoles de la Catedral de Barcelona, on juntament al costat, compartint lloc i espai, apareixen el mico i el lleó, l’unicorn i l’òliba, i un llarg etcètera.

En l’Edat Mitjana després de la Bíblia, el llibre més difós era el Phisiólogus, i fins i tot els nens coneixien el significat del bestiari. En ell es representen animals tel·lúrics, aquàtics, aeris, ignis, monstres i híbrids. Els animals han representat en tots els mites i cultures un paper importantíssim.

L’UNICORN. “La Veritat és coneguda per la seva pròpia simplicitat”

Proper a la porta del Sant Iu i mirant en direcció a la propera Santa María del Mar, trobem la gàrgola d’aquest meravellós animal mitològic, que segons els bestiaris és un animal amb cos de cavall i una banya a la meitat del front. Diuen també que el seu bram retrunyia com el tro, que mossegava com un lleó i que podia empalar tres elefants amb la seva banya.

Hi ha un altre atribut de l’unicorn. Viu al costat d’un gran llac d’aigües pures i cristal·lines on tots els altres animals s’acosten per beure. Però arriba la serp i enverina les aigües. Quan els animals noten el verí, s’aparten i esperen que arribi l’unicorn. Quan arriba, entra a l’aigua i amb la seva banya fa el senyal de la Creu; aleshores el verí es fa inofensiu, i tots els animals hi beuen.

EL GRIU

El trobem en el costat esquerre de la porta de Sant Iu lluitant contra un guerrer amb armadura, escut i espasa.

En la simbologia, el griu és un animal mitològic amb cap i plomes d’àliga cos i urpes de lleó i de vegades cua de serp. En una de les representacions més antigues que se’n coneixen, n’apareixen dues en el llindar del palau de Senaquerib, rei d’Assíria (704-681 a. de C.), bevent d’una copa de licor diví.

En l’alquímia, és l’emblema de la unió de les dues naturaleses, el guardià de l’or hermètic, un vigilant constant. La seva presència marca el llindar que cap profà pot traspassar.

Al costat de la primera imposta, a la qual m’he referit, torna a aparèixer el griu, lluitant contra un cavaller armat d’espasa amb escut, casc i armadura. I és que l’autèntica tradició és inalterable al pas del temps; primer lluita contra el guerrer cèltic i després contra el cavaller de la Pobra Milícia de Crist. Com ja vaig indicar en altres ocasions, la lluita és a mort, contra un mateix. Qui aspiri al triomf ha de ser amo de les seves pròpies emocions, de tots els seus processos mentals i moure’s conscientment al món de les causes naturals.

EL CLAUSTRE. “Condueix-me de les tenebres a la Llum”

Generalment els claustres de les catedrals gòtiques són quadrats o, com en aquest cas, rectangular. El rectangle amb freqüència és un símbol de matèria terrenal, del cos i de la realitat. Representa la unió del terrestre amb el diví, de la terra i el cel.

En tots ells hi ha tres elements molt significatius. El primer, la sala capitular on s’acordava els aspectes ordinaris per al bon funcionament de la comunitat, el lloc sagrat on cada monjo feia confessió pública de tots i cadascun dels seus defectes.

El segon element és el pou, font o sortidor que comunica els tres ordres còsmics: cel, terra i inferns i tres elements: aire, terra i aigua. És el mirall on l’Iniciat veu reflectida diàriament la seva veritable imatge. L’aigua és símbol de regeneració, per això, abans d’entrar en el temple en nombroses tradicions són necessàries les ablucions rituals.

El tercer element és l’arbre o columna. Aquesta representa l’eix del món, símbol de les relacions entre el terrestre i el celestial, ja que enfonsa les seves arrels en el sòl i eleva les seves branques al cel. Al mateix temps és símbol de l’arbre de la vida que està en el Paradís i en la Jerusalem Celeste, de la qual el claustre és un model.

LES OQUES. El color Blanc.

Dins del claustre destaquen immediatament per la seva manifestació sonora i cromàtica, les oques que corretegen alegrement en el recinte sagrat. La presència d’aquest animal és freqüent, per les relacions que van establir els constructors entre l’oca i alguns aspectes de l’Art.

L’angle dels dits índex i anul·lar de la mà humana quan s’obren és igual que l’angle exterior de la pota de l’oca; 40º graus, la qual cosa permet la divisió del cercle en nou parts iguals. Aquest nombre 9 està repetit en diverses ocasions en el joc de l’oca.

El joc de l’oca, que ha travessat els temps fins a arribar als nostres dies, té correspondències numèriques, geomètriques, psicològiques i cosmològiques que exclouen qualsevol tipus d’atzar. Aquest joc és objecte d’interpretació esotèrica, que el considera com un laberint i una compilació dels principals jeroglífics de la Gran Obra. El secret d’aquest joc són les diferents alternatives o obstacles i les possibles combinacions aritmètiques. En el seu recorregut, que és numèric i simbòlic, hi ha perills, laberints, presons, mort i també ajudes.

En honor dels martiris de Santa Eulàlia són tretze les oques que hi ha en el claustre i en realitat el propi nombre indica la clau. Aquest arcà és el de la mort, la mort psicològica que porta a la immortalitat.

El color blanc en el procés alquímic succeeix al negre i és símbol de purificació, de l’estat celeste. Apareix en la nit primordial la blanca coloma de l’Esperit Sant, el blanc més blanc. No hi ha generació sense corrupció, no hi ha vida sense mort.

EL TEMPLE. L’ingrés en la Llum.

Des del claustre, que és el ventre matern, ens preparem per a l’ingrés en la llum. El claustre és el temps de reflexió, la cambra obscura, l’oportunitat que té cada essència d’obrir-se a una nova vida. Enrere van quedar lluites i afanys, errors i decepcions i tornem a trobar-nos amb una nova oportunitat.

Per la porta de Santa Eulàlia franquegem l’entrada al recinte sagrat. La porta està flanquejada per dues columnes d’origen corinto-bizantí en la qual hi ha representacions de vicis en la part esquerra i de símbols de vida en el costat dret. D’aquesta manera hi ha representacions de sirenes, galls dindis, cocodrils, basiliscs i altres animals del bestiari, així com les pinyes, magranes, roure i acant; símbols vegetals aquests que fan referència a la immortalitat, a l’amistat, a la fraternitat i a la força.

La primera impressió que es troba qui penetra en el temple és la llum. Aquesta té tantes escales i variacions cromàtiques com qualsevol altra manifestació que pugui ser captada sensorialment, però no podem oblidar que hi ha sentits de percepció extrasensorials que s’alimenten d’un altre tipus d’impressions. Per a  l’home dessacralitzat i sensual aquestes percepcions no traspassen el seu nivell de consciència. No obstant això, en uns altres temps, quan l’home tenia desenvolupat el sentit espacial, podia distingir dos terços del nombre total de tonalitats de color que existeixen en tot l’univers.

Si considerem la Catedral com un element viu a imatge i semblança de l’home, els vitralls tenen l’equivalent dels txakres, veritables finestres de l’ànima. Ambdues realitzen el procés de la transmutació ja que les energies creadores en el cas dels txakres i la llum en els vitralls han estat elevades d’escala. Els txakres s’alimenten amb hidrògens subtils que han rebut un procés de refinament i sublimació. La llum del Sol que penetra a través dels vitralls els converteix en veritables mandales i en una veritable simfonia cromàtica.

EL COR

En el cor del temple la pedra es revesteix de fusta noble, càlida i bellament tallada; aquest és un espai on ressonen els càntics sagrats i només eren accessibles a l’Iniciat.

El cor és un amplificador de vibracions, un condensador de corrents tel·lúrics de la terra (les serps o Wouiwres) i les forces còsmiques del macrocosmos. Els fidels busquen el sagrat amb la raó, els iniciats, en el cor, estan al nivell de la intuïció, de la visió directa, inefable.

Hildegarda Von Bingen deia que el cor era el pit de l’home. Al centre del cor es troba el punt anomenat Pedra dels Morts, un lloc de descàrrega de les energies vitals. Per això es deixaven en aquest lloc els difunts durant tres dies perquè les seves restes d’energia vital fossin absorbides per la Mare Terra i l’esperit pogués abandonar el cos amb facilitat.

L’ALTAR.
Els altars estan orientats a l’Est, que és el punt on sorgeix la llum del Sol que il·lumina l’absis, l’altar i arriba al rerecor mentre que la resta de la nau roman en foscor, en l’ocàs. La llum penetra per la rosassa de la façana i il·lumina la nau, el transsepte i avança cap a l’altar, que és l’Absolut, allò que tot ho absorbeix. El recorregut de la llum en el temple convida a la reflexió.

En la tradició cristiana l’altar es construeix en pedra per simbolitzar a Pere, la pedra fonamental, i a Crist, la pedra angular. La pedra bruta, negra, deforme que vèiem en el sortidor del claustre s’ha transformat en la pedra cúbica perfecta.

Sobre l’altar destaca el got sagrat on es produeix la transmutació del vi en sang. És el símbol del Sant Grial que va contenir la sang del Crist.

Punt Mestre.

Els celtes anomenaven Wouiwres, tant a les serps que es llisquen per la terra, com als corrents subterranis que avui coneixem com a corrents tel·lúrics. Aquests corrents tel·lúrics travessen justament aquells llocs que des de temps remots coneixien els nostres avantpassats com a centres magnètics, on les energies del cosmos i de la terra confluïen. A manera de gegantesques agulles d’acupuntura assenyalaven amb menhirs i dòlmens aquests punts que són veritables voràgines de força. Els menhirs assenyalaven punts de fecunditat per a homes i animals mentre que els dòlmens eren per a l’esperit.

Entre l’Altar i el Cor es troba el que anomenarem el Punt Mestre, el lloc des d’on el Mestre d’Obres dirigeix la construcció. Sol coincidir amb el centre geomètric de l’absis, fora del presbiteri. Coincideix exactament amb l’encreuament dels rajos del Sol en les seves sortides i posades en els equinoccis i els solsticis. Un lloc altament energitzat que ens ajudarà a restituir els nostres valors físics, mentals i espirituals.

Un punt hi ha en el Cercle, que en el Quadrat i el Triangle es col·loca. Coneixes tu aquest punt? Tot sortirà bé! No el coneixes? Tot serà en va!

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.