ALBÍ, Ciutat Episcopal
Les visites a les poblacions d’Albí i Penne es van fer els dies 18 i 19 d’abril de 2026
Per Lluïsa Goberna
ALBÍ, Ciutat Episcopal i Penne, refugi de catars
Coneguda com la ciutat vermella per una peculiaritat, la seva nombrosa arquitectura construïda amb maó de terracota que li confereix aquest color tan especial, tant en edificacions civils com religioses; catedral, cases, ponts, palaus…
Albí és una ciutat occitana al departament francès del Tarn. Des del segle V és esmentat com un bisbat. Posteriorment al segle VI va passar a ser comtat sota domini franc.
La ciutat tal com hem dit al començament està quasi totalment construïda amb maó vermell, que es va utilitzar a l’Edat Mitjana per crear un conjunt urbà propi i que s’ha convertit en un llegat únic com a model d’arquitectura a tot Europa. Amb la característica que aquest material sortí de la terra del llit del riu Tarn. Els fonaments de les construccions més antigues són de pedra del segle XI. Del 1220-1240 són les construïdes en maó.
Albí fou proclamada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2010 com a Ciutat Episcopal i el Mapamundi d’Albí en el de Memòria del Món. Aquest Mapamundi del segle VIII és una de les representacions del món més antigues. En una de les sales del Tresor de la catedral es pot veure un facsímil.
ALBÍ I ELS CÀTARS
La ciutat d’Albí en els segles XII-XIII va ser un important centre de les doctrines càtares i arribà a tenir un bisbe càtar. Els càtars creien en els ideals cristians de perfecció, pobresa i predicació, una vida senzilla i autèntica en oposició a l’estil de vida dels membres de l’Església catòlica, plena de pompositat i luxe.
En un principi coexistien les dues religions per igual a Occitània, però l’Església catòlica va acabar decretant que els “bons homes”, com eren denominats els càtars, en realitat eren herètics. Fou quan el 1165 per mediació del bisbe catòlic d’Albí, en el si d’una conferència, els van declarar heretges.
Així va començar la Croada Albigesa que es va dur a terme entre el 1209 i el 1229, dirigida pel regne de França amb una campanya militar convocada pel papa Innocenci III. Fets que van propiciar la desaparició del catarisme del Llenguadoc.
Actualment, la ciutat és un lloc per caminar pels carrerons i passejar entre els seus edificis, que ens parlen de la seva història, i ens permet gaudir d’uns racons plens d’encant.
Seguidament, farem un recull de tot el que vam veure d’aquesta esplèndida població.
CATEDRAL DE SANTA CECÍLIA
El contrast d’aquesta catedral entre l’exterior i l’interior és molt rellevant. Mentre per fora la seva façana de maons li dona un aspecte auster de fortalesa defensiva i alhora imponent per la seva grandària, 113 m de llarg x 35 m d’ampla, 30 m sota la volta i el campanar amb 78 m d’alçada, el seu interior amb gran riquesa i sumptuositat, amb una decoració magnífica amb totes les parets i els sostres pintats, és realment espectacular i deixa al visitant totalment impressionat només travessar la porta d’entrada.
L’església, d’estil gòtic, es va començar a construir entre el 1282 i el 1480, quan fou consagrada. El campanar data també del 1480. Es reflecteix en la seva construcció el poder que tenien els bisbes i l’autoritat, ja que eren senyors de la ciutat, després de recuperar-se de la croada contra els càtars i de reafirmar així el seu poder; la força catòlica i militar davant de l’heretgia dels albigesos.
En l’interior el visitant es queda meravellat de tanta bellesa per tot arreu, no hi ha cap racó que no sigui una obra d’art realitzada per mestres pintors italians. El blau, verd i or de la volta i les parets totalment pintades amb una superfície de frescos de 18.500 m², segons es diu, és únic a Europa. Es pot dir que és una Bíblia il·lustrada. Aquestes pintures de la volta no han estat mai restaurades i es conserven en perfecte estat.
Es troba també un gran orgue de 1734-1736 sota del qual es troba una magnífica representació, molt antiga, del Judici Final d’uns 200 m2, que data del segle XV.
El cor dels Canonges, “sancta sanctorum” de la catedral, (1475-1484), on els canonges cantaven l’ofici set vegades al dia. Hi ha 120 seients de fusta i sobre aquests es troba un fris d’un treball admirable amb 200 escultures, d’àngels, músics, sants, realitzades amb pedra, que són autèntiques filigranes creades amb una mestria tal que, tant els detalls dels rostres com els plecs de la roba, li donen un gran realisme.
Es pot veure també les sales de Tresor i dels arxius i entre diverses capelles la de Santa Cecilia que dona nom a la catedral.
En la façana sobresurt el magnífic baldaquí gòtic de la porta d’entrada de 1515-1540.
La catedral té la més gran col·lecció de pintures murals renaixentistes del segle XVI de França i es distingeix per ser l’única catedral totalment policromada.
Dins de la catedral els ulls no sabien on mirar per assimilar tanta informació i bellesa. Es necessitarien dies per poder absorbir tot el que està representat en les seves parets i voltes. Visitar aquesta catedral va ser tota una experiència.
COL·LEGIATA DE SANT SALVI
Aquesta col·legiata fou l’edifici religiós més gran de la ciutat fins que es va construir la catedral. S’esmenta per primera vegada el 940 i és considerada una de les esglésies romàniques més grans de la regió.
La col·legiata porta el nom del primer bisbe de la ciutat Miron d’Albí, posteriorment proclamat Sant Salvi. Nascut a principis del segle VI, va pertànyer a una noble família albigesa i va morir l’any 584, víctima d’una forta epidèmia que va patir la ciutat. La col·legiata es va construir el segle XII on suposadament estava enterrat el sant i durant un temps l’església va conservar les seves relíquies.
L’església està construïda en una zona elevada, en un petit monticle, del nucli antic i s’accedeix per unes escalinates. Està feta de maons i pedra blanca, en estil romànic i posteriorment d’estil gòtic. La seva torre monàstica que domina tot el barri i que es denomina “gachelle”, “gachar” en occità, que significa mirar, servia de vigilància de la ciutat.
Dins el seu interior es troba un esplèndid orgue, una cadira neogòtica i diverses escultures.
S’han fet diverses reformes en diverses etapes, del cor, el portal romànic i l’altar. Cap al 1070 la col·legiata va ser objecte d’una important reconstrucció.
Durant la Revolució Francesa, en aquest periple, va servir com a estable de cavalls i fou retornada al culte el 1811.
La joia de la col·legiata és el seu claustre. Un lloc on només entrar es respira pau i tranquil·litat. Un espai ple d’encant per poder passar l’estona en silenci o gaudint de converses relaxades, llegir o simplement fer un recés gaudint del seu jardí de flors i plantes medicinals.
El claustre va ser construït el 1270 i antigament els monjos hi van mantenir al claustre un jardí d’herbes aromàtiques i medicinals. Actualment, hi ha uns panells informatius per a cada planta per saber quan es poden recollir per consumir-les, ja que estan a disposició de tothom. Són espais, junt amb altres jardins, creats i protegits per la ciutat.
Resguardat i alhora prop del bullici de la ciutat aquest espai és un relax pels sentits. Val la pena visitar-lo i estar-s’hi una estona fruint del jardí i dels seus capitells tallats amb reproduccions de personatges, animals i vegetació.
Durant la Revolució Francesa, com hem dit abans, tot el conjunt va quedar molt malmès i el claustre va patir greus danys i només es conserva la galeria sud.
L’església va ser declarada monument històric el 1846 i la galeria del claustre el 1922.
Si en voleu saber més sobre aquestes visites trobareu tota l’explicació, en un ampli reportatge a les pàgines 78 a la 97 del Cartulari n. 54 en la secció del web: