AGRAMUNT ANTIGA VILA FEUDAL

Per Lluïsa Goberna

AGRAMUNT ANTIGA VILA FEUDAL  

Per què és conegut Agramunt? Aquesta és la pregunta que ens va fer el nostre guia en Jaume Marvà. Aquesta pregunta ve pel fet que Agramunt se la coneix sobretot pels seus boníssims torrons, amb nombroses fàbriques de torró i xocolata, però Agramunt té molta història que es remunta als temps medievals i que en Jaume ens va anar explicant d’una manera molt atractiva i didàctica durant el recorregut per tot el Conjunt Monumental de la població.

Atanagrum, que podia ser que el topònim Agramunt vingués d’aquí, es diu que era un poblat ibèric, però no s’han trobat indicis arqueològics. En antics pergamins trobats surt Acrimontis com a nom de la vila. És un mot compost de dues expressions en llatí: agri que vol dir “terra” i montque vol dir “muntanyeta”, “tossal”, per tant, Agramunt significaria segons aquesta interpretació “muntanyetes de terra” o també “terra de muntanyetes”.
Agramunt és una vila de fundació feudal. Comença quan Ermengol IV l’ocupà i fortificà per tal de fer front als àrabs que restaven a la zona. Va ser quan van ser expulsats els sarraïns que el comte d’Urgell Ermengol VII va donar a la vila uns privilegis atorgats amb la Carta de Població (1163), on se’ls eximia, entre d’altres, de pagar molts dels impostos, un recull molt ampli de llibertats, i un dels més importants, com és el de poder encunyar la moneda oficial del comtat, els sous agramuntesos l’any 1200 i la concessió de la Paeria. També es va convertir en la capital econòmica fins a l’any 1314.  Aquest fet va propiciar un gran desenvolupament en tots els àmbits.

El Camí de la Vila Vella és l’indret més antic de la vila. Hi havia antigament en un turonet una torre de defensa, que després els comtes d’Urgell van ampliar per convertir-la en Castell, tot això va ser quan es va fundar la Vila Vella.

MURALLA
La vila d’Agramunt estava protegida per la muralla i el Castell. A la població avui en dia només queda un tram de l’antiga muralla que envoltava l’Agramunt medieval que datava del segle XII. Tenia un perímetre de 885 metres i una alçada de 3,2 metres i tenia quatre portals per entrar i sortir de la vila. Va ser edificada a partir dels privilegis atorgats a la vila el 1163 i enderrocada al segle XVIII. Alguns trams van ser utilitzats com a fonaments per construir-hi cases.

PONT MEDIEVAL

El pont romànic és de finals del segle XII. El dia de Santa Tecla, 23 de setembre de 1874, va arribar l’aigua del riu Sió a la ratlla on es veu en el rètol i ha aguantat les diverses riuades del riu, durant segles. És el pont més antic de la vila i fou bastit fora muralla.

El 1413 la ciutat es rendí a les tropes de Ferran I d’Antequera. Amb el temps, després de diversos pactes, lluites, empenyoraments, casaments, per fi, l’any 1581 després d’apel·lar a la seva legitimitat de pertinença al rei, Agramunt va retornar al domini reial.

La vila a causa de la seva situació geogràfica va ser afectada per diverses guerres; la dels Segadors, en què van quedar enderrocades part de les muralles i la casa de la vila. En la guerra de Successió fou presa el 1711 pels soldats de Felip V. A la guerra del Francès, després d’una aferrissada defensa, els francesos la van ocupar la primavera del 1810.

A la segona meitat del segle XIX, la família Girona, ja vam dir-ho en un altre article d’aquest Cartulari, va ser una de les promotores de la construcció del Canal d’Urgell. Als pobles de secà de la plana, en ser regats pel Canal d’Urgell, s’hi van construir cases noves perquè hi havia collites garantides.

A la Plaça Amball es troba la casa Enraní, que data del 1804, tal com es pot veure a la placa que hi ha a la façana. Forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És d’estil barroc català. Consta de planta Baixa, amb galeria porxada, primer pis i golfes. Inicialment pertanyien a la família Anyé, hisendats de la vila. És una de les cases més boniques d’Agramunt. Ens van explicar que els carrers porxats volien dir que la població tenia més riquesa, perquè hi havia més comerç.
Davant del carrer de l’Àngel es troba la Farmàcia Viladot. Guillem Viladot i Puig, nascut a Agramunt el 1922, va ser un escriptor i poeta visual, que primer va estudiar farmàcia per dedicar-se a seguir la tradició familiar d’apotecaris, però comença a escriure arran de la convalescència d’una malaltia i ja s’hi va dedicar plenament. Va ser amic de Joan Brossa, amb qui va col·laborar. Va ser un avançat en el camp de la literatura i va comprar dues cases i va fer l’espai “Lo Pardal”, dedicada a la Poesia Visual. Avui en dia acull la Fundació Privada Guillem Viladot, dedicada a preservar la seva memòria. És fill il·lustre d’Agramunt.

En el nostre recorregut vam arribar a la plaça de l’Onze de Setembre, on es troba el monument a Rafael de Casanova, erigit l’11 de setembre de 1998. L’escultura està sobre un tram de pedra sense treballar que li fa de base.

ESPAI GUINOVART

Antigament a la plaça del Mercat hi havia un Monestir dels Mercenaris, posteriorment hi va haver l’antic mercat municipal, que es va mantenir actiu fins als anys 80. L’any 1990 es van començar les reformes per tal d’instal·lar-hi un nou projecte, l’actual Espai Guinovart d’Agramunt, Fundació Cultural-Museu (1994), centre d’art contemporani per la voluntat de Josep Guinovart de crear un espai per promocionar l’art i alhora tenir un lloc on exposar permanentment la seva obra. La mare de Guinovart era d’Agramunt.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D’AGRAMUNT

L’església es va començar a construir a finals del segle XII, quan Ermengol VII atorga els privilegis a la vila d’Agramunt. Consta de tres absis, simbolisme que representa la Santíssima Trinitat. El més destacable és la seva magnífica portalada del segle XIII dels mestres de l’Escola Lleidatana. És una obra del romànic tardà. Sobresurt de la façana amb una gran riquesa escultòrica. Es pot veure un cos escultòric amb una Epifania, la Mare de Déu amb l’Infant i l’Anunciació. Una inscripció dins de l’església recorda que fou el gremi de teixidors qui van sufragar les despeses d’aquest grup, l’any 1283. Al costat de l’absis s’hi trobava afegida la muralla. Una de les normes de les guerres era no danyar els llocs sagrats i així tenien la muralla assegurada durant els atacs.

El campanar, una torre de planta quadrada va ser l’últim element que es va bastir, al segle XIV, entrant ja dins la transició del romànic al gòtic. Durant unes obres de restauració el 1997, es va obrir un sarcòfag de pedra que s’ubicava a la base del campanar i s’hi van trobar les restes de dos joves, home i dona amb restes encara d’indumentària, dels quals es van fer exhaustius estudis. Actualment es troben temporalment a l’Ajuntament d’Agramunt, amb un conveni amb el Museu Tèxtil de Terrassa. Més detalls de la troballa els trobareu a la pàgina 28 del Cartulari número 40, ja que va sortir comentat en l’article “Descoberta per l’Urgell i la Noguera”. I també es troba una menció al Cartulari 38, pàgina 27, dins de l’article “La Vestimenta Medieval”.

L’actual oficina d’Informació i Turisme antigament era una bàscula. El Front del Segre a Agramunt era del bàndol republicà, a la banda de Balaguer hi estaven els nacionals, per tant, hi van haver-hi mastegots. Agramunt va haver de suportat ser bombardejada intensament durant l’any 1938. Una vegada acabada la guerra, Agramunt va ser “villa adoptada por el Caudillo” i van rehabilitar els edificis; un d’ells va ser la bàscula. Això va ser promogut per la “Dirección General de Regiones Devastadas”. El que van destruir amb “premeditación y alevosía”, després van ajudar a reconstruir-ho. Que bons!

REFUGI ANTIAERI DE SANTA MARIA

Aquest refugi es troba sota el temple de Santa Maria d’Agramunt. És únic i ha estat recuperat com a símbol del que va patir la població en aquella guerra. El refugi es troba sota la nau central i el creuer de l’església. La galeria més llarga té 34 metres i tenia tres entrades. Avui en dia és un Centre d’Interpretació i forma part dels Espais de la Memòria recuperats pel Memorial Democràtic.
S’hi poden veure diversos plafons amb fotografies, en una mostra permanent, gràfica i documental dels fets, inclosos els bombardejos i alguns altres on s’explica com es vivia dins del refugi i com es va construir, etc.

El poble d’Agramunt va donar cobertura logística als republicans durant la Guerra Civil. En un dels bombardejos van morir 19 persones i va quedar la població en ruïnes. Més tard va tornar la gent que havia fugit a masies o cabanyes de l’entorn, un d’ells en Guinovart i la seva mare. Durant nou mesos Agramunt va sofrir nombrosos bombardejos. Per tant, es va pensar de fer un refugi que es va començar el juny i es va acabar el desembre. És l’únic refugi que es troba sota una església. Després es va tapiar durant més de quaranta anys.

PLAÇA DEL MERCADAL

La Plaça del Mercadal és porxada, semblant a la Plaça Reial de BCN. En aquella època els animals es venien sencers i per això es feien els mercats fora muralla. La plaça data del 1804-1805 i es va acabar el 1860. És una de les primeres places d’aquestes característiques que es van construir a Catalunya. Les cases que configuren la plaça es van projectar per les famílies benestants. La planta baixa era un espai destinat als carros. Més endavant, s`hi van instal·lar tallers artesanals. La plaça ha estat el centre de la vida recreativa de la vila. Actualment s’hi fan nombrosos actes festius i culturals.

MUSEU DEL TORRÓ I LA XOCOLATA (TORRONS VICENS)

Després de l’excel·lent àpat al Restaurant Can Crich ens vam dirigir per veure el Museu del Torró i la Xocolata, un espai cultural on es poden veure a través d’imatges i diversos audiovisuals la història i evolució dels mestres torronaires, sobretot de la família Vicens. Un altre audiovisual ensenya l’origen i elaboració dels grans de cacau, com es transformen en xocolata i com s’elabora el torró. Es pot veure també la reconstrucció de l’obrador de 1933 de la família Vicens i les maneres de preparar l’autèntic torró d’Agramunt, així com diversos utensilis per preparar els ingredients i maquinària antiga.

A la botiga ens van obsequiar amb la degustació de diferents varietats de torró, alhora que es podia veure a través d’uns grans finestrals el gran espai on s’elaboren actualment amb maquinària moderna.
La tradició torronaire està documentada el 1741. Al segle XIX el torró d’Agramunt va anar adquirint reconeixement, alhora que anava expandint el mercat. Actualment es fan torrons de gustos totalment innovadors de la mà del xef Albert Adrià, encarà que seguint la tradició dels mestres torronaires.