DESCOBERTA PER L’ESTANY D’IVARS I CASTELL DEL REMEI

Sortida cultural que es va fer el 4 de setembre de 2021

100

Per Lluïsa Goberna

DESCOBERTA PER L’ESTANY D’IVARS i VILA-SANA, Espai Natural Protegit 

Arribats a Cal Sinén, Centre d’Interpretació de L’Estany d’Ivars i Vila-sana, situat a la comarca del Pla d’Urgell, ens esperava l’Eduard Ribes, el guia, per donar-nos una explicació general i de la natura de l’entorn.

El seu origen data de l’era quaternària, però només eren uns aiguamolls, petites llacunes amb molt poca aigua que era salina i que als mesos estivals s’assecava. Com era un espai impermeable l’aigua no desguassava només que per evaporació i sense possibilitat de drenatge. Antigament, degut a aquestes aigües estancades i plenes de mosquits, moria molta gent per paludisme o malària.
Anomenat El Clot del Dimoni o de l’Infern en aquesta comarca no hi havia ni vegetació ni aigua. El nom se li donava per les baixes temperatures i la boira quasi permanent, i a l’estiu per les altes temperatures, amb una calor de foc. A l’època romana quan volien desterrar a algú l’enviaven a aquests paratges inhòspits.

Estany d’Ivars

Els primers documents que fan referència a l’estany daten del segle XI, i es troben actualment a l’Arxiu Diocesà de Solsona i a l’Arxiu Capitular d’Urgell. El 1139 Ramon Berenguer IV va concedir a Berenguer Arnau d’Anglesola la part de l’estany que corresponia al lloc d’Utxafava, antic nom de Vila-sana. En l’època medieval es té coneixement de l’explotació de la sal. D’ençà de 1414 ja es parlava de “les salines d’Ivars”.

A la meitat del 1800 es va construir el Canal d’Urgell i és quan va arribar l’aigua aquí, que era la zona més fossa; l’aigua va poder circular i es va recuperar un important ecosistema d’aigua dolça. L’estany és recent de resultes del Canal d’Urgell i pel regadiu dels camps. És el llac interior més gran de Catalunya. El llac de Banyoles té més quantitat d’aigua, però aquest té major superfície.
Els peixos venien del riu, i seguien pel canal i l’estany i n’hi havia força diversitat. També és un espai d’ocells, ja que l’estany els venia de pas i els servia de zona de descans, per ser zona humida, en les rutes migratòries. Molts es van quedar aquí perquè tenien i tenen els elements per poder-hi viure i reproduir-se. Per aquest motiu es va convertir en zona de pesca important, sobretot d’anguiles, de caça d’ànecs i amb zona d’oci. Gent bastant il·lustre i socialment alta hi venien a caçar. El president Companys era un d’ells, com es pot veure a la imatge antiga.

A Can Sinén, avui Centre d’Interpretació, es trobava l’emblemàtica i antiga masia amb molt bones vistes i on es feien menjars i donava estada als caçadors. Construïda el 1910, a la masia s’hi celebraven també festes i reunions amb un servei de fonda amb molt bona cuina, sobretot l’anguila, que era el menjar més típic, i el plat més habitual era l’arròs amb pollastre i anguiles. I com a cosa curiosa, la gent que es casava feia un mini creuer en les típiques i reconegudes barques de ciment per tot l’estany i això era el seu viatge de noces. Les barques fetes de ciment, en comptes de fusta per la falta d’arbrat, foren un símbol identificatiu de l’antic estany. Actualment se’n pot veure una a Can Sinén. Es feien també competicions de natació.

Quan va venir la Guerra Civil tot s’acabà. El 1951 va haver-hi la dessecació de l’estany, que va ser un procés totalment especulatiu amb interessos empresarials. Va ser un fet que va anar en contra de la voluntat popular, ja que a molta gent de l’entorn no li va semblar gens bé i va haver-hi moltes queixes. A causa d’aquesta dessecació l’estany es va convertir en camps de conreu.

Sobre 1976-80, l’Ajuntament va tenir la primera iniciativa de tornar a recuperar l’estany junt amb el suport local. Quan es va ampliar l’aeroport del Prat, comprant terrenys de l’espai Natural del Delta del Llobregat, els diners obtinguts es van reinvertir per a la recuperació de l’Estany d’Ivars. A principis dels 90 l’Ajuntament té la voluntat d’assumir la seva recuperació. El 1995 es va aprovar el pla i el 2005 es va fer finalment la recuperació.

L’estany és molt important com a hàbitat d’espècies d’ocells. Actualment hi ha 255 espècies. Entre elles la mallerenga de bigotis i el blauet. Hi ha també llúdrigues, tortugues d’estany, granotes verdes, gripaus, colobra d’aigua, carpes, etc.., per l’entorn s’hi troben guineus, conills de bosc, que n’hi ha molts, ja que actualment, com no hi ha suficients caçadors i són immunes als virus, estan fent bastant de mal a l’entorn. També hi ha alguns senglars que es mengen els ous dels ocells.

Després de l’explicació i visitar l’interior de l’antiga masia, avui Centre d’Interpretació, on es pot veure l’antiga cuina, la barca de ciment, i les parets il·lustratives amb detalls de la història, flora i fauna de l’espai, vam fer una agradable passejada vorejant l’estany tot gaudint de les nombroses i boniques vistes a l’estany, fins a la torre d’observació dels ocells.

Una visita molt relaxada en un entorn força interessant. Podríem dir un petit paradís per als amants de la natura i de l’ornitologia.

CASTELL DEL REMEI, IMPORTANT TRADICIÓ VINÍCOLA

La segona visita del dia va ser al Castell del Remei, on ens esperava la Marta Vendrell per fer-nos la visita guiada i que com a deferència especial ens va ensenyar una part de l’interior de l’edifici que normalment no es mostra als visitants.

El Castell era la segona residència de la família Girona, propietaris de la finca. Hi havia una part de planta baixa i la resta dels baixos era bodega , el 1r pis, planta noble, on vivia la família, i en el 2n, els servents. En aquest interior vam veure les diferents estances: el pati interior, entrada, cuina, menjador d’hivern i menjador d’estiu.

A l’exterior encara es troben el petit santuari de la Mare de Déu del Remei, el molí, l’antiga destil·leria, tallers de boteria, per a la criança del vi, ferreteria, i un esplèndid i bucòlic llac, ple d’ànecs. 

Castell del Remei

El lema principal del Castell del Remei, que és troba en el pati interior diu: “L’home fa la casa, la casa fa l’home “ i el va fer col·locar n’Ignasi Girona Agrafel.

El Castell ha tingut diferents propietaris de la nissaga Girona. El Celler és un dels més antics d’Espanya, registrat al Registre Espanyol de Marques. I és el celler més antic de Catalunya en l’elaboració i etiquetatge de vins fins de criança ja que, encara que amb un altre nom, està documentat amb data de 1780.

Va ser pioner en la importació i implantació de varietats franceses Semillon i Cavernet Sauvignon a Catalunya. Fins i tot, van fer portar un sommelier de França.

Al Castell hi ha diverses varietats de vinyes autòctones i internacionals; macabeu, garnatxa, carinyena, trepat, malvasia, ull de llebre, i cabernet sauvignon, shyra, chardonnay, sauvignon blanc, pinot noire.

El Castell del Remei (Penelles) i Cèrvoles Celler (Pobla de Cèrvoles) són els cellers que conjuntament acullen la denominació d’origen Costers del Segre. Amb vins diferenciats de gran qualitat i amb una producció d’avantguarda de la cultura del vi.

Actualment tenen quatre cellers. Cada bodega fa el seu vi però tot s’emmagatzema al Castell.
Aquí es fan tots els vins del Castell. Es nodreixen de raïms de la mateixa finca i també de parcel·les de vinyes properes dels pagesos i fan servir el mètode tradicional. Ens van explicar tot el procés de fer el vi, fermentació, criança de bota, màquina embotelladora, etc.

El seu vi més emblemàtic i de gamma alta és el 1780, amb envelliment de 10 a 12 mesos.
En una sala es pot veure unes antigues tines de castanyer, que avui en dia no es fan servir, al costat de les més recents de formigó per a l’emmagatzematge del vi.

En l’estança de criança s’hi troben aproximadament unes 1000 botes. Hi ha botes de roure francès i americà. El roure francès, pel fet que el porus de la fusta és més petit i manté més les propietats, té més prestigi. L’enòleg prova diverses mostres de les botes i segons el tast el deixen més o menys temps d’envelliment. Antigament denominaven “part dels àngels” a les minves del vi  que es produeixen en els vins de criança quan s’evaporava una mica en entrar-hi oxigen.

Segons ens va dir la guia, aquest any 2021 la verema ha estat de molt bona qualitat.

La zona de vinificació està equipada amb moderns dipòsits d’acer inoxidable i eines tècniques d’última generació. Actualment s’elaboren més d’un milió d’ampolles de vi anuals.

A la sala Atília Lucil·la, dita així en record d’un pedestal funerari d’època romana que es va trobar sota el Castell amb una inscripció que hi deia “Atília Lucil·la filla d’Spuri”, s’hi fan exposicions periòdiques.

Hi ha sales d’elaboració, expedició de vins, sala d’embotellat, botiga i la magnífica sala polivalent de 12 metres, on es fan diversos esdeveniments, casaments, conferències, etc.

VITICULTURA ANCESTRAL
Se sap que els fenicis i grecs traficaven el vi en aquestes contrades. La descoberta d’àmfores romanes vinateres en aquests indrets també fa pensar en una antiga producció vinícola.

En l’època medieval es té constància de la producció de vi, i en diversos documents es parla de donacions de tones de vi. Ermengol IV, segons document, cedeix a Mir Arnau l’any 1082 una torre amb vinyes i nombrosos documents arxivats on es pot veure que el conreu del vi va tenir aquí una gran expansió en aquella època.

Segle XVI, l’antiga Torre de n’Eral va passar a dir-se Torre del Bisbe, actual Castell del Remei.

FAMÍLIA GIRONA, NISSAGA DEL CASTELL DEL REMEI

Ignasi Girona Targa (1781-1867) fou el creador del projecte del Castell del Remei. El nom del Remei és degut a la seva devoció per la Mare de Déu del Remei. De família burgesa, va ser un gran emprenedor amb nombrosos negocis per tot arreu de Catalunya i comprà diverses propietats tant urbanes com rurals, sobretot durant la desamortització. Era un astut negociador i va saber fer connexió amb persones influents en les altes esferes, aristòcrates, financers, industrials, polítics, etc. Ell i la seva família van participar en l’impuls d’una Catalunya moderna i l’expansió del comerç.

Emprenedor com és, sap que la possessió de la terra i la producció agrícola és essencial per al desenvolupament industrial, comercial i agrari de Catalunya. I decideix comprar una extensa propietat que data de l’Edat Mitjana; és la Torre del Bisbe, que en comprar-la li canviaria el nom per Torre del Remei degut a la seva advocació.

El seu somni era tenir una gran hisenda rural que fos regada per les aigües del recentment construït Canal d’Urgell. L’encarregada de l’obra fou la Societat Girona Hermanos, Clavé y Cia, o sigui la societat familiar. I la torre medieval “Turri Eralli”, que més tard fou anomenada Torre del Bisbe, va passar a les seves mans el 1853. Arran de comprar-la, la va voler modernitzar, ja que la producció que es feia anteriorment a la compra era de caire antic. La idea era l’aplicació del regadiu i amb una ampliació de l’heretat amb més hectàrees i jornalers.

El seu fill gran, Joan Girona Agrafel (1807-1871) fa encara més modernitzacions a la hisenda. Amb una formació per tota Europa, on fa diversos estudis entre ells el d’enginyeria mecànica, que el capaciten per estar totalment preparat per a la Revolució Industrial Catalana. Entre les seves nombroses activitats fou inventor de diverses màquines amb fins industrials totalment innovadores. També va donar al castell la nova configuració de quatre torres tal com es pot veure actualment.
Un altre dels fills, Ignasi Girona Agrafel (1824-1889) i el seu germà Jaume (1827-1907) foren copropietaris de la finca Castell del Remei. Ignasi fou l’impulsor de l’heretat vitivinícola. El Castell del Remei es converteix en colònia agrícola l’any 1872 i s’hi estableixen les primeres famílies de colons. El 1888 Ignasi Girona Agrafel va fer instal·lar un procediment industrial per tal de fabricar mistela, ja que era una indústria recent.

És el seu fill, Ignasi Girona Vilanova (1857-1923), que cursà estudis d’enginyeria agronòmica a París entre altres estudis superiors, el que impulsà una nova orientació alhora científica i pràctica a la finca en aplicar un mètode innovador de ciència agronòmica a la producció vitícola i vinícola.
Ignasi Girona Vilanova, degut a trobar-se malalt i després de la gestió realitzada durant 30 anys, va traspassar l’heretat al seu germà Joan Girona Vilanova (1859-1950), que seguirà l’orientació de gestió i producció del seu germà. Els seus estudis d’enginyer industrial són vitals per gestionar l’empresa amb nou impuls. Ell és qui remunta la fundació del Castell del Remei al 1780. Però si es té en compte que el seu avi va comprar l’heretat el 1853, no es correspon. Però com el vi procedent del terme de Torreneral, antic nom del lloc, ja és produïa i es comerciava a la darreria del segle XVIII, en Joan Girona Vilanova atribueix aquest moment com a fundació.

Després del seu traspàs el 1950 i fins a la dècada dels 80 va haver-hi una època d’inflexió en la producció vitivinícola del Castell i el vi deixà de ser el producte estrella. A partir del 1982 un nou projecte comença donant-li més protagonisme a la vinya, el celler i el vi. La Societat Mercantil Anònima del Castell del Remei el 1982 va vendre la finca i per tant es va obrir una nova etapa de la propietat. La propietat passà a mans de la família Cusiné i actualment està dirigida per Tomàs Cusiné, reconegut enòleg, propietari també de Cèrvoles Celler.

FETS I ANÈCDOTES DEL CASTELL

Es pot veure un quadre amb una història al darrere. Segons ens van explicar, una història d’amor amb final poc feliç. En Joan Girona Vilanova es va enamorar d’una noia i li va fer aquest quadre per demanar la seva mà, però els seus pares no van permetre el casament per la diferència social, ja que la noia no pertanyia a la mateixa condició socialment alta que els Girona.

Com a nota curiosa, Albert Einstein va venir a Barcelona el febrer de 1923 per tal de presentar la teoria de la relativitat a la societat catalana. Es va celebrar un banquet de comiat en honor del matrimoni Einstein en la casa d’un dels científics que l’havien convidat. El menú que es proposa als comensals estava escrit en “llatí relativista” i figura el vi “Castrum remedii gravitorium” (del Castell del Remei). Es pot suposar que Einstein va experimentar, integrant la física, la matemàtica i la filosofia, la sensació de fer el tast d’un bon vi.

En les exposicions de Brussel·les, Torí, Viena, Atenes i Budapest la firma va obtenir reconeixement internacional gràcies a les medalles d’or aconseguides. I el gran premi de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

El 1936, quan la Guerra Civil, la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat va confiscar diverses propietats per declarar-les d’utilitat pública, entre les quals el Castell del Remei. Les tropes franquistes van establir un polvorí en uns coberts propers a l’edifici i a causa d’una explosió fortuïta d’armament, el 20 de gener de 1939, va provocar l’enderroc d’una bona part del Castell. Hi van morir 184 soldats i diverses persones de la finca.

Quan el 1964 es va transferir la concessió del Canal d’Urgell per part de l’Estat en favor de la Comunitat General de Regants, es va fer una placa que es redacta en català, fet molt poc freqüent i fins i tot el nom del cap d’Estat es pot veure en català.

I com a cloenda d’aquest repàs per la història d’aquest emblemàtic celler van fer el tast de vins que tots esperàvem. El primer “Gotum Basic”, Macabeu, Sauvignon, un blanc excel·lent, afruitat amb un punt àcid, el segon “Gotum Bru” Ull de Llebre, Shyra, Cavernet, amb més cos.

Aquesta visita es va fer el passat 4 de setembre de 2021.