Per Lluïsa Goberna
GUIMERÀ MEDIEVAL i VALLFOGONA DE RIUDECORB
Guimerà, compte amb una llarga història totalment vinculada al Castell que va tenir el seu origen al segle XI quan va deixar de ser terra de frontera a causa de la seva reconquesta i repoblació quan els comtes de Barcelona avançaven cap a Lleida reconquistant territori als àrabs. La ciutat medieval va créixer a redós del castell a partir del segle XI, quan es va construir la torre de guaita, de 20 metres d’alçada i que és l’element més representatiu de la fortalesa i que fou destinada a vigilar i salvaguardar la vall formant part d’una xarxa de defensa que es comunicava visualment amb altres torres de la zona. També hi ha indicis dels primers pobladors, els ibers, que ja havien construït un baluard al lloc on passat el temps va ser erigida la fortificació medieval. Els anys 80 es van trobar restes ibèriques. La base de la torre és d’època romana com testimonien els nombrosos vestigis trobats al municipi.
El lloc fou el centre d’una baronia i després d’un comtat. Al segle XII va pertànyer a la família Alemany de Cervelló. El senyor Ramon Alemany el 1294 aconseguí una prerrogativa del rei per fer un mercat a Guimerà. Posteriorment, el 1343 va passar als Castre, el 1371 als Pinós (Castre-Pinós). Gaspar Galceran de Castre i d’Aragó va obtenir del rei Felip III el títol de comte de Guimerà el 1599. Des d’aleshores el comtat de Guimerà és vigent com a títol nobiliari. El 1663 va passar als ducs d’Híxar, que van conservar el senyoriu del lloc fins a l’any 1832, en què es van extingir les senyories jurisdiccionals. Actualment, el comte de Guimerà és el duc d’Híxar, germà del duc d’Alba de Tormes.
El segle XIV el rei es va vendre els Drets de fer Justícia i ho feien els senyors feudals que feien i desfeien arbitràriament.
El castell amb els segles va ser ampliat i reconvertit, però sense deixar de ser un punt estrategic important. Es va anar construint a partir de la torre, el nucli original, i es van ampliar les estances segons les necessitats en què es trobaven: pati d’armes, capella, cisterna, forn, sitges etc. El segle XVI va deixar de ser l’antic castell de terra de frontera i de defensa i es convertí en palau residencial.
S’han fet diversos treballs arqueològics als anys 90, per tant, s’ha pogut saber els seus usos. Es fabricava vi i servia com a dipòsits de gra. La cisterna hi cabien 30.000 litres d’aigua. Es poden veure encara tres pilars rectangulars que eren els pilars de l’antic palau del segle XVII.
Actualment, queden restes de murs de les diferents dependències i la torre de base circular reconstruïda el 2001 i amb unes escales per poder visitar l’interior i el terrat. Pujar fins a dalt del mirador de la torre de guaita, tot, encara que costes una mica i contemplar la panoràmica de la vall des de la torre va ser una autèntica descoberta i va valer la pena poder admirar el paisatge des d’aquesta alçada. Un lloc privilegiat.
El 1831 el castell fou abandonat i durant la Guerra Carlina, el setembre de 1835, s’hi van refugiar unes 500 persones, voluntaris carlins del capitost Rosset que foren assetjats per les forces lliberals o isabelins comandades pel coronel Niubó. Passat un temps d’asssedi es va haver d’entregar. Després de la rendició el capitost Rosset fou afusellat amb més de 70 dels seus homes. Aquests fets va portar a Guimerà una acarnissada batalla que va deixar el lloc força malmès. El castell va servir de pedrera per pavimentar els carrers del poble.
Prop del castell, sobre una gran roca, s’alça l’església de Santa Maria. És un edifici de creu llatina construït al segle XIV. Al costat esquerre s’alça la torre campanar de planta quadrada, acabada a finals del segle xv o inicis del XVI. L’església no es pot visitar per problemes estructurals, per estar al vessant de la muntanya. Aquest problema estructural ja ve del segle XV. A principis del segle XIV, es va enfonsar una capella i aquesta va servir de fonament per donar-li més estabilitat. Actualment s’estan fent treballs de rehabilitació. Aquesta església ha tingut dins dues rellevants obre d’art. La primera, el gran retaule gòtic de 7,30 m d’alçada i 5,24 d’amplada obra de Ramon de Mur nomenat “El Mestre de Guimerà”, que data dels anys 1402-1412. Fou exposat a l’Exposició Internacional de 1929. Actualment es troba al Museu Episcopal. Posteriorment, un magnífic retaule d’alabastre policromat obra de Josep Maria Jujol, principal deixeble de Gaudí, que data del 1942-1945. L’església va servir de presó durant la Guerra Civil.
El senyor del castell està representat als capitells de la porta de l’església, sobretot, els Alemany i Guimerà. Un dels títols el té com hem dit abans el fill dels Alba com a 17e comte de Guimerà.
Fins ara hem parlat de la part alta de la població, del seu Castell, que dominava la Vall del Corb i que fou l’origen de Guimerà i ara anirem baixant per tot el poble gaudint dels seus carrerons amb una fisonomia única que ens transporten a l’Edat Mitjana i que donen fe d’una extraordinària mostra d’urbanisme i arquitectura medieval. Cal destacar la conservació de bona part del seu recinte emmurallat i un laberint de carrerons costeruts amb escales, cases pont, porxos, arcades, cobertes, edificis de pedra i galeries que comuniquen cases d’una banda i l’altra del carrer i alguns dels nou portals d’entrada al nucli urbà. A L’antic Portal d’accés a la població del segle XIV es poden veure els noms de les nissagues d’Alemany-Pinós.
A Guimerà se’l coneix també com «El nou de Copes», ja que la vista del poble des del riu és un amuntegament de cases unes a sobre de les altres. El poble fou declarat l’any 1975, com a Conjunt Històric i Artístic i catalogat, l’any 1993 com a Bé Cultural d’Interès Nacional per la seva agrupació d’habitatges i edificis singulars.
Seguint el recorregut camí avall de la vila vam anar veient espais molt interessants i tots amb la seva història.
L’entrada a un petit Call on encara es conserva una pedra, com una mena de pregària abans de poder entrar-hi. Amb el carrer Maimó, un nom pròpiament d’origen jueu, amb el seu arc apuntat, amb escalinates i pas cobert.
En una antiga casa amb una petxina a la façana s’hi feia vi en lels seus cellers i posteriorment va ser un restaurant que es feien àpats medievals per atraure públic interessat en el tema medieval.
El Racó de la Pau, un petit espai molt bonic i tranquil amb una placa de ceràmica a la paret obra de Joan Curieses amb un poema de mossèn Ramon Muntanyola, poeta i vicari de Guimerà. El mossèn va agafar un pic i va fer l’original font que es troba en aquest espai dedicat a ell. Un racó per passar l’estona, per descansar o meditar.
La capella de Sant Esteve, prop de la plaça Major fou construïda durant la primera meitat del segle XIV, d’estil gòtic. L’any 1983 es va restaurar i s’hi va col·locar un quadre que és una reproducció d’un detall del gran retaule que estava a l’església de Santa Maria, del que hem parlat anteriorment.
L’Antic Hospital: dels Pobres de Jesucrist al costat de capella de Sant Esteve. Avui l’indret es coneix com cal Manseta. Amb façana de pedra hi destaquen quatre finestrals renaixentistes.
En un dels carrers es pot veure una placa que indica que l’aigua va arribar entre uns tres i quatre metres d’alçada arran de la terrible inundació de 1874.
El nostre guia va ser en Francesc Castanyer que ens va fer un excel·lent recorregut per tota la població de Guimerà…
Si en voleu saber més sobre aquestes visites trobareu tota l’explicació, en un ampli reportatge a les pàgines 46 a la 61 del Cartulari n. 54 en la secció del web: