RUTA PER LA VALL D’ARAN, OCCITÀNIA, ALTS PIRINEUS I PALLARS SOBIRÀ

Vielha, Artiga de Lin , Uelhs deth Joeu, Coves de Bétharram, Castell de Lourdes, Port de la Bonaigua, Espot i Estany de Sant Maurici. Els dies 11,12 i 13 d'octubre de 2019

0 21

 

RUTA PER LA VALL D’ARAN, OCCITÀNIA, ALTS PIRINEUS I PALLARS SOBIRÀ

Vielha, Artiga de Lin , Uelhs deth Joeu, Coves de Bétharram, Castell de Lourdes, Port de la Bonaigua, Espot i Estany de Sant Maurici.

La nostra ruta va començar el divendres 11 d’octubre fins al diumenge 13. De bon matí, aquesta vegada en autocar, amb les 31 places plenes, ens vam dirigir cap a la Vall d’Aran. Vam arribar al migdia al poble de Bossòst per anar a dinar al restaurant La Trastienda “Hostal Tina”, on ens esperaven per oferir-nos, a qui ho hagués demanat, una boníssima “Olla Aranesa”, el plat típic de la regió, que regat amb un bon vi va fer la delícia de tots els comensals.

ARTIGA DE LIN I UELHS DETH JOEU

Després d’aquest excel·lent àpat ens vam dirigir a buscar els dos minibusos que ens van pujar a l’Artiga de Lin. Aquest és un bellíssim espai natural protegit de la comarca de la Val d’Aran. Aquí es poden veure pastures, entre d’altres, de la vaca bruna dels Pirineus.

Artiga de Lin

Vam estar unes dues hores gaudint d’aquells paisatges tan meravellosos, fent una bona caminada des de l’Artiga de Lin, fins als Uelhs deth Joeu, on vam gaudir de l’espectacular salt d’aigua. Com és natural, les càmeres i els mòbils treien fum de tanta fotografia, ja que cada racó que trepitjàvem era de postal.

Al peu de la glacera de l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus (3404 m), es troba el Forau d’Aigualluts, que porta subterràniament uns 4 km aproximadament les aigües fins a l’Artiga de Lin, on tornen a veure la llum als Uelhs deth Joeu (els Ulls de Júpiter). Va ser el 1931 quan el científic pirineista Norbert  Casteret  va dur a terme l’experiment d’abocar 60 kg. d’un colorant innocu, la fluoresceïna, al Forau d’Aigualluts (Vall de Benasque) per provar que l’aigua que venia de la glacera de l’Aneto, després d’anar subterràniament, tornava a sortir als Uelhs deth Joeu. L’experiment va quedar totalment demostrat quan les aigües acolorides van aparèixer al mencionat Uelhs deth Joeu. El riu Joeu rep una important aportació d’aigua que ve d’aquest salt d’aigua.

Uelhs deth Joeu

Ja de camí de tornada, vam poder veure Hònt deth Gresilhon (en aranès) que dóna nom a una font força espectacular en forma de cascada i que va ser construïda el 1952.

Un cop acabat aquest llarg passeig ja ens vam dirigir cap a Vielha, capital de la Val d’Aran, a l’Hotel Ostau d’Oc, on vam pernoctar les dues nits. Vam ser rebuts molt amablement per la Laura, propietària de l’Hotel. Com que érem molts i l’hotel no és gaire gran, ja que és un hotel familiar, una part del grup va ser redirigida a l’Hotel Bonaigua, a pocs metres, encara que els esmorzars els fèiem conjuntament tot el grup a l’Ostau d’Oc. Un hotel encantador amb habitacions amb golfes de fusta. Els sopars els vam fer al Restaurant Brasa d’Aran.

COVES DE BÉTHARRAM

El dissabte ja enfilàrem cap a França per visitar les Coves de Bétharram, que estan considerades les més grans de França. Aquesta visita va agradar molt a tothom, ja que a part de la gran bellesa de les coves i els aspectes interessants de la seva història i la seva formació geològica, que ens va explicar molt bé i amb molta simpatia en Paul, el nostre guia, s’hi afegeix l’atractiu d’anar un tram caminant, un altre en un vaixell i finalment, el més divertit en un trenet per l’interior de les coves.

Les coves van ser descobertes el 1819 per un soldat de la guàrdia de Napoleó, segons es diu. Sobre el 1836 els naturalistes de l’època comencen a interessar-se en la seva exploració. Léon Ross, pintor i fotògraf nascut a Saint Malo i descendent de corsaris, home intrèpid, fou un dels primers fotògrafs paisatgistes dels Pirineus. Segueix amb molt d’interès aquestes exploracions i el 1900 comença a condicionar els camins circumdants a les coves i va fer construir un pont per tal de facilitar-hi l’accés.  Va fer nombroses millores com una central elèctrica, per tal de donar llum a les poblacions circumdants. També va condicionar les coves amb gran habilitat artística. Per fi el 1903 es van obrir oficialment al públic. Léon Ross va esdevenir el promotor i director d’aquestes.

El nostre guia ens va portar pel primer nivell, ja que les coves tenen tres nivells diferenciats, però comunicats entre si per pous verticals. Els tres pisos superiors estan excavats en èpoques diferents i són galeries mortes perquè el rierol que les formava es va desviar del seu curs. Les coves tenen 2,8 km amb un desnivell de 80 m i el recorregut del riu subterrani és de 3,5 km.
S’hi pot veure una formació dita la Campana Gegant, que és buida i deixa anar carbonat de calci i és per on corria el llit primitiu del riu; una altra, anomenada la Mesquita; el Minaret i la volta esculpida pel riu, tota una meravella. Seguint la ruta s’arriba a la Sala de les Columnes, on es pot veure una columna gegant en què hi ha una part llisa i l’altra esculpida per l’acció de l’aigua. Creix 1 cm per segle. Hi ha innumerables formacions que recorden la vida animal i vegetal, entre d’altres. No se sap a on mirar de tan espectacular que és cada racó.

Coves de Bétharram

Una de les sales més boniques de la càmera superior és la Sala de les Aranyes, dita així per l’agrupament d’estalactites que recorden aranyes gegants.

Es pot veure també en algunes parets els noms dels exploradors que van entrar per primera vegada a les coves, il·luminats per torxes, el 1898.

Seguint el recorregut es pot veure la Columna en Formació, estalactites i estalagmites que es volen trobar i que les separen 50 cm i que, per tant, s’ajuntaran d’aquí a 5.000 anys (1 cm per segle).
A partir d’aquesta galeria es baixa per unes escales (més de 400 esglaons), uns 80 m de desnivell per arribar al nivell del riu. Trobem la Sala Màgica, on es pot veure la formació dita el Claustre, ja que sembla un monestir romànic amb les voltes i els pilars.

Vam deixar les galeries mortes de la part superior i vam baixar a les grutes vives. Per aquí discorre el riu subterrani. Seguint el pontet que travessa el riu, s’arriba a l’embarcador.

En un punt de la paret es pot veure gravat el terme en què es divideixen les coves. A l’entrada ens trobem al departament dels Pirineus Atlàntics i a partir d’aquest punt fins a la sortida al departament dels Alts Pirineus.

Arribats a la part navegable vam agafar una barca amb la proa que representa un drac, en un relaxant, però curt passeig, i vam admirar tot l’entorn de les diferents formacions. L’Aula de l’Infern, dit així per trobar-se en el punt més profund de la muntanya o el Palau de les Fades. Un cop acabat el passeig fluvial, vam tornar a caminar admirant la bellesa tan impressionant que hi han produït aquestes formacions calcàries a través de milers i milers d’anys.

I arribem a l’últim tram i el més divertit. Pujar en un trenet elèctric que funciona des de 1973 i que ens va portar en un recorregut força engrescador en què tots ens vam convertir una mica en nens gaudint del moment. Vam sortir força satisfets, d’aquesta visita.

Molt a prop es troba el Restaurant “La Brasserie Mont Plaisir ” on vam anar a fer un excel·lent àpat i vam gaudir d’un bon servei. A la sobretaula vam tenir el plaer d’escoltar un poema preciós i ple de simbolisme dedicat a la Llibertat i que ens va emocionar, recitat per la seva autora la Raquel Serra, membre del grup.

CASTELL FORTALEZA DE LOURDES

Acabats de dinar i amb una petita sobretaula ens vam dirigir cap a Lourdes per visitar el Castell de Lourdes i Museu Pirinenc, que es troba a la mateixa població, dalt d’un turó. Aquesta visita a Lourdes era molt esperada per persones del grup, ja que després de visitar el Castell, volien arribar fins al Santuari i la Cova per tal de veure l’ambient i visitar-ho.

Vam fer una visita completa al Castell, que és molt gran i té moltes estances i des del qual, ja que està ubicat en un lloc estratègic, s’albiren unes magnífiques panoràmiques de la població i el Santuari. Ja que no hi havia guia en espanyol i tampoc en català, ens van donar uns fulletons-guies amb explicacions de cada una de les estances.

L’any 778 aquesta fortalesa d’origen romà va ser assetjada per Carlemany (després de la incursió per terres hispàniques i haver estat derrotat a Roncesvalles), ja que estava ocupada pels sarraïns, amb Miret com a cabdill, que finalment es va convertir al cristianisme.

Panoràmica castell de Lourdes

Es va convertir en residència dels comtes de Bigorre durant els segles XI i XII. Sota  el regnat d’Enric IV, el castell va passar a ser possessió de la reialesa. Aquest castell durant els segles XVII-XVIII va servir de presó, ja que el rei manava tancar a la torrassa els seus oponents. Se li deia “la Bastilla dels Pirineus“. El reconegut arquitecte del rei Lluís XIV, Vauban, va proposar el 1685 diverses millores que els seus successors van anar implementant. L’any 1894 la ciutat de Lourdes va comprar el castell.

Durant el recorregut es pot veure una representació d’una cuina d’una antiga casa rural pirenaica, amb un armari que data de l’any 1769. Vam donar una volta pel cos de guàrdia i l’atalaia. Vam anar veient les diverses estances, cada una dedicada a un tema diferent; la de la fauna pirenaica: l’os, l’isard, el trencalòs, etc.; els vestits tradicionals de les diferents valls pirinenques, espanyoles i franceses; divers mobiliari d’època,  premses, útils de teixir i diverses eines de la vida rural; diverses col·leccions de ceràmica, de còfies, dibuixos, etc. Una exposició molt completa de la vida dels Pirineus.

La majestuosa torre o torrassa fou construïda l’any 1314. Va ser primer un lloc defensiu per convertir-se posteriorment en presó reial als segles XVII-XVIII, tal com hem mencionat.

També es pot veure l’antiga capella de “Notre Dame de Chateau”, dels comtes de Bigorre. En les seves vidrieres (modernes) estan representats episodis de la llegenda de Carlemany.

Un lloc ple d’encant és el denominat “Esplanada dels Cavallers”, on es troba un bonic jardí de rocalles i on es poden admirar unes magnífiques maquetes de l’arquitectura pirinenca en una escala d’1/10, realitzades per Margalide Le Bondidier entre 1921-1960.

Maqueta de Sant Martí de Canigo (Castell de Lourdes)

EL CASTELL MUSEU PIRENAIC

L’any 1921 Louis Le Bondidier i la seva esposa Margalide (es deia Marguerite i es va canviar el nom en occità), van crear el Museu Pirenaic. La parella era una apassionada dels Pirineus. Eren consumats muntanyencs i havien pujat fins a 3000 m en pics que mai s’havien fet encarà. També practicaven esquí i Margalide fou la primera dona a practicar aquest esport als PirineusHi ha dos pics; el  Pic Bondidier (3.185 m) a la Maladeta occidental i el Pic Margalide (3.241 m) al costat del Tempestats, que porten el seu nom i els recorda.

La parella va recopilar una gran col·lecció de la vida dels muntanyencs del Pirineu, des de finals del segle XVIII fins a principi del segle XX. Va ser una vida dedicada a la investigació i a preservar el patrimoni dels Pirineus. I gràcies a la seva gran labor de preservar aquest patrimoni avui el Castell pot contar la història natural i cultural dels Pirineus des del segle XVIII.

Vestits tradicionals del Pirineus (Castell de Lourdes)

Ja acabada la visita ens vam dirigir seguint la ruta marcada a terra amb una línia blava “El Chemin du Jubilé“, cap al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes, que es troba molt a prop. Vam arribar al Santuari, ple de gent, suposem que com sempre, i ens vam dirigir a la Cova on cents de persones estaven resant i cantant. La demostració de la fe de la gent congregada es palpava en l’ambient i el nombrós comerç religiós que l’envolta també és d’especial menció. La història de l’aparició de la Verge (la Immaculada Concepció) a Bernadette la coneix més o menys tothom, només donarem unes breus pinzellades. L’any 1858 la pastora  gascona,  Bernadette Soubirous va tenir unes 18 aparicions a la Gruta de Massabielle (Roca vella) i des de llavors és un centre molt important de pelegrinatge. L’església va admetre les aparicions el 1862, ja que davant de la seva convicció i fortalesa de caràcter i amb les respostes senzilles però concises que va donar durant els diversos interrogatoris a què va ser sotmesa l’església no va tenir un altra alternativa que admetre que les aparicions eren certes. El cos de la Bernadette es conserva incorrupte al convent de Saint Gildard, de les Germanes de la Caritat, a la ciutat de Nevers (França).

El recinte està format per tres Basíliques: la de la Immaculada Concepció, la de Nostra Senyora de Rosari i la de Sant Piu X. Hi ha diversos santuaris en el món dedicats a la devoció de la Mare de Déu de Lourdes i es troben també nombroses reproduccions de la Cova. Dins de la gruta es pot accedir a la font per beure l’aigua santificada de Lourdes. Milers de persones malaltes arriben aquí amb l’esperança de la curació. Segons dades visiten el Santuari al voltant d’uns 6 milions de persones a l’any.

Santuari de Lourdes

La ciutat de Lourdes, tornant enrere en el temps, a l’edat mitjana va ser una població fortificada i una important plaça forta del comtat de Bigorre. Està situada a la planura de Bigorre, a la regió d’Occitània i al departament d’Alts Pirineus. Està banyada pel riu Gave de Pau, que en altre temps es va desviar dues vegades per donar més espai davant de la Cova als milers de pelegrins. En acabar sortírem de França per tornar a entrar a Catalunya. Ja a Vielha, vam anar a sopar i a l’hotel per descansar de la moguda de tot el dia, cansats però molt satisfets de tot el que havíem vist. El nostre amic Manel Esteban, organitzador d’aquestes sortides, amb el seu saber fer, sempre ens porta a visitar llocs que ens deixen un molt bon record.

PORT DE LA BONAIGUA

Diumenge al matí, després d’esmorzar i fer el check-out vam deixar l’hotel per dirigir-nos cap al Port de la Bonaigua, i des d’allí poder gaudir de la visió de l’Aneto i el macís de la Maladeta.
Com és lògic el primer que vam fer és fer un munt de fotografies de tot l’entorn, però la foto més emblemàtica que ens vam fer va ser la de tot el grup enlairant l’estelada que havia portat un membre del grup, en Manel Tosca. Va ser un record molt bonic i simbòlic.

És el port més important de la província de Lleida i una porta d’entrada de les depressions atlàntiques cap al vessant sud dels Pirineus. Es troba entre el Pallars Sobirà i la Val d’Aran i està a 2,072 m d’altitud i és una zona de pas entre muntanyes. Antigament era un dels pocs passos de muntanya que permetien arribar a la Val d’Aran a peu i amb animals i mercaderies. El 1964 es va obrir l’estació d’esquí de Baqueira Beret al costat aranès. Actualment es troben als dos costats del port. Aquí es troba també el Santuari i refugi de la Mare de Déu de les Ares i el Restaurant Cap del Port, en un edifici singular de pedra, antic refugi de muntanya.

ESTANY DE SANT MAURICI

Baixant de la Bonaigua ens vam dirigir cap a Espot per agafar uns taxis 4X4 que teníem contractats perquè ens duguessin a l’Estany de Sant Maurici, que es troba al municipi d’Espot i és un llac pirinenc situat dins del Parc Nacional d’Aigüestortes. Està ubicat a 1900 m d’altitud. Davant seu es pot veure la  impressionant  muntanya dels Encantats amb 2748 m. Les seves aigües provenen entre d’altres del riu Ratera. Té més de 1000 m de llarg.

Un cop arribats, encara que molts de nosaltres ja hi havíem estat, aquest paisatge no et deixa indiferent i sempre el gaudeixes com si fos la primera vegada. És un entorn veritablement impressionant per la seva gran bellesa. Vam veure Els Encantats i Agulles d’Amitges, amb tota la seva esplendor. I en Manel ens va proposar que els que volguéssim caminar un bon tram podríem veure la Cascada de Ratera, un espectacular salt d’aigua. Tot el camí, i l’entorn que voreja l’estanc, és preciós, encara que el recorregut en alguns trams ens va fer patir una mica per la seva dificultat però una vegada vam arribar al lloc indicat, la veritat és que valia la pena. Aquí vam estar una bona estona gaudint de tot el magnífic entorn.

Llac de Sant Maurici i els Encantats

Però ja es feia tard per anar a dinar i no quedava un altre remei que tornar a desfer el camí fet per anar al Refugi Ernest Mallafré, per fer un àpat a l’aire lliure en plena natura. El menú molt bo i molt ben cuinat va agradar a tothom. Des d’aquestes pàgines  felicitem els encarregats del refugi per la seva bona cuina i l’atenció vers nosaltres. Va ser un dinar molt agradable en un entorn privilegiat.

El refugi està situat a 1950 m d’altitud prop de l’Estany de Sant Maurici i als peus dels Encantats. Li deu el seu nom al record i homenatge  d’Ernest Mallafré Planella que va morir amb només 24 anys, a prop d’aquest lloc a conseqüència d’un allau quan descendia amb esquís del pic Monestero, el 31 de desembre de 1946. El refugi es va obrir el 1975 i pertany a la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Després de l’àpat i escoltar un nou poema ple de sentiment de la Raquel Serra, dedicat aquesta vegada al Capítol Nobiliari dels Homes de Paratge, al qual pertany junt amb altres membres del grup, vam tornar a l’esplanada per agafar els taxis que ens van baixar fins a l’autocar per agafar carretera i tornar a Barcelona.

Una sortida més que com sempre ens ha deixat un bon record i de la qual hem gaudit tots. En Manel ja ens ha presentat una proposta per a la següent sortida, que estem convençuts que serà tan engrescadora i interessant com totes les que ens proposa.

 

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.