NOVA DESCOBERTA PER LA NOGUERA I EL PALLARS JUSSÀ

 

Després de l’èxit de l’anterior sortida del passat mes de maig per les terres de Lleida, l’Institut va decidir fer una nova sortida cultural i lúdica els dies 22, 23 i 24 de setembre.

Aquesta vegada vam anar directament al Pallars Jussà. Com l’anterior, tota la sortida va estar programada per l’amic Manel Esteban.

Aquesta vegada vam anar també en cotxes particulars i el lloc de trobada va ser l’Hotel Vall Fosca, situat al poble de Molinos, que pertany al municipi de Torre de Capdella, on vam pernoctar les dues nits. Aquest encantador hotel està situat en un bell entorn natural, amb salts d’aigua i a tocar del riu Flamisell. Dotat amb unes modernes instal·lacions i un servei impecable, tant pels cambrers com pels propietaris de l’hotel que ens van tenir en tot moment unes grans deferències amb molta amabilitat i professionalitat. Durant l’estada vam poder gaudir de la seva cuina amb arrels pallareses amb  tocs moderns.

Al matí, després d’un bon esmorzar per agafar forces per al llarg i atrafegat dia que ens esperava, ens vam dirigir a l’embassament de Canelles per agafar els dos vaixells i fer un recorregut de 3 hores per tot l’entorn. Va ser un viatge espectacular. Els adjectius que podríem fer servir es queden curts davant de la gran bellesa del paisatge que vam anar contemplant durant tot el passeig. Però el que més impacte va causar a tot el grup va ser el veure l’anomenada “Muralla Xinesa”, ubicada a l’avui abandonat poble de Finestres. Aquesta formació totalment natural i que recorda molt a la muralla xinesa, d’aquí el seu nom, és vertaderament espectacular. Les càmeres i els mòbils no van parar en veure aquest conjunt tan impressionant. Tothom es va quedar bocabadat, ja que un dels plats forts de la sortida era poder admirar aquesta obra d’art de la natura, per cert, bastant desconeguda, com tota aquesta zona.

El passeig va continuar amb espectaculars vistes per tot arreu. Miréssim per on miréssim ens quedàvem encisats de la magnificència de l’entorn. I a l’altra costat de l’embassament ens esperava un nou racó sorprenent, el Congost de  Mont- Rebei. Aquí el vaixell va posar el motor elèctric, silenciós, per poder entrar dins la gorja. Imposava el silenci i la bellesa de l’entorn. Va ser tot un privilegi gaudir d’aquest fantàstic passeig. Tots el grup va quedar encantat d’aquest recorregut.

Un cop acabats de dinar, tot caminant per la proximitat, ens vam dirigir a veure LES BOTIGUES MUSEU del mateix Salàs, que formen part del Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (CIAC). L’idea de recrear aquestes botigues va sorgir d’en Francesc (Sisco) Farràs, historiador i professor de l’Institut de Tremp, degut a la recopilació que va fer d’una gran col·lecció d’objectes quotidians que formaven part d’una època. Per aquest motiu va decidir la creació d’aquestes botigues de l’antic comerç, que abasten des de 1919 fins al 1975.

Es poden veure 8 botigues de diferents especialitats que vam anar descobrint una a una de la mà de la Victòria, la nostra simpàtica guia.

Estan ubicades en diferents llocs de la població, com si fossin autèntiques botigues que formessin part del comerç actual del poble, però són locals adquirits només per establir-hi aquesta gran col·lecció d’objectes i poder fer la recreació d’aquests comerços que ens porten a èpoques passades.

La primera de les botigues que vam anar a veure va ser la d’ULTRAMARINS COLONIALS, la més gran i espectacular per la gran quantitat de productes de tota mena que s’hi poden trobar. Tota una experiència que ens va conduir al passat.

A la porta, ens van explicar que en comptes de rètols es posaven objectes indicatius del que es venia a cada establiment. Per exemple un indi (descoberta Amèrica) volia representar ultramarins i colonials.

En aquella època es comprava tot a pes, amb la bàscula. Per comprar la llet s’anava amb la lletera i es venia a petricons. Amb l’antic comerç no es venien els productes de consum diari, la pasta, l’oli, sabons, gasoses, galetes etc.. envasats com ara. En una època on la societat era majoritàriament catòlica, per exemple, anaven a buscar els ciris a la botiga abans d’anar a la processó, el feien servir i després a la botiga li pesaven el tros que havien fet servir, o sigui que el venien a pes. Més endavant va ser quan les empreses van començar a posar les seves marques als productes i arran d’aquest fet es va començar a envasar els productes.

Ens van explicar que tot el que hi havia a la botiga era autèntic d’aquella època. El paper higiènic Elefante es va fer famós per sobre d’altres. Venien una marca, no un producte. També l’Anís del Mono, que es deia que era una beguda de dones. Arran d’un concurs que va promoure l’Anís del Mono per fer cartells publicitaris, guanya el famós cartell d’una dona amb un mico, creat per Ramon Casas.  Hi ha altres mils de productes que no podem enumerar per falta d’espai i en els que es pot veure tota l’evolució que han sofert a través dels anys totes aquests productes i les seves marques. Sens dubte que han format part en algun moment de la nostra vida.

Després vam anar a visitar un CAFÈ-BAR clàssic d’aquells anys, amb futbolí, billar, juke-box. Vam poder veure la famosa beguda Quinito, que es donava als nens. I un QUIOSC DE PREMSA, ple de Tebeos, Pulgarcitos, Azucenas, Sissís, revistes i publicacions diverses, Hazañas Bélicas, Capitán Trueno, El Jabato, El Coyote i un llarg etcètera, que ens va transportar a l’adolescència i a la infantesa.

A l’entrada es troba una ANTIGA IMPREMTA del funcionament de la qual la guia ens va explicar detalls. Sobre els colors, s’imprimia un color i quan estava sec n’imprimien un altre i així successivament, esperant que s’anessin assecant. Quin salt més gran hem fet en tots aquests anys  amb tota la tecnologia que en l’actualitat tenim al nostre abast!

Seguint el recorregut vam anar a la FARMÀCIA . En el  racó d’apotecaris es podien veure herbes i remeis antics i a la part més moderna, més científica,  ja s’hi podien veure pastilles i marques com Ausonia, Celac, sal de fruta Eno i Aspirina, com també aigua de Carabanya, oli de ricí, Vicks Vaporub, pastilles del dr. Andreu, la famosa aigua del Carme, tan apreciada per les senyores, el Termosan i tants altres productes que avui encara estan al mercat i altres que han desaparegut amb el temps.

La següent parada va ser a l’ESTANC. Venien segells, instàncies i tabac, entre d’altres, i vam poder veure tots el aparells en què es feien cigars de picadura, com els famosos Ideals. Les dones que fumaven en alguns cercles estaven mal considerades i amb el temps, per donar més obertura, van sortir  els “Cigarrillos Pastor” per als dos sexes.

L’altre botiga per descobrir va ser la BARBERIA, que ja ho havia estat des dels orígens. Per tant, és l’única botiga que el seu emplaçament és real. Les barberies eren un punt de reunió dels homes, on el barber era com un confident de converses. La guia ens va ensenyar diversos estris que feia servir el barber. Després d’afaitar passava una espècie de pedra per cicatritzar en cas que hi hagués algun tall. El barber tenia el monopoli de l’afaitat fins que un francès va inventar la màquina d’afaitar i els barbers es van haver de reinventar, com les perruqueries. El símbol de les barberies, el cilindre giratori, que es podia veure i encara actualment se’n veu algun a l’entrada, de colors blanc, vermell i blau, té diverses interpretacions. Una d’elles era que un dels serveis dels barbers era el de fer sagnies i extraure dents. Al final de la feina enrotllaven les benes plenes de sang en un pal cilíndric per assecar-les i d’aquí aquest símbol. També es creu que fa referència als colors de la bandera francesa i americana.

En la següent parada, la PERFUMERIA i MERCERIA, les senyores vam gaudir en veure productes familiars de fa ja molt de temps. Vam poder veure recipients de colònies, i brillantina, ja que com hem dit abans, en les primeres èpoques es venia tot a granel. Vam poder veure també cents de marques. Algunes ja no existeixen, altres encara hi son. Maderas de Oriente, Tabú, La Toja, Maja, Bella Aurora, Moussel, Champú Sindo, pólvores d’arròs per emblanquir la pell, etc…

Antigament hi havia moltes merceries on es compraven peces de roba i accessoris, perquè la dona era la formiga de l’economia familiar i havia de saber de tot, sobretot de cosir, fer-se la roba, arreglar-la, no com avui en dia que quasi han desaparegut.

La visita va finalitzar al CIAC, on vam poder veure a vista d’ocell una interessant exposició de la Primera Guerra Mundial, amb molt bona escenificació i amb uns exemplars molt il·lustratius de l’antic comerç: els cromos, amb imatges de la guerra que sortien dins les rajoles de xocolata. Aquí va acabar aquesta visita que va complaure a tothom, tant per l’interès històric del funcionament de l’antic comerç com perquè en molts moments ens va fer tornar a la infantesa, tot cantant cançons d’anuncis d’aquella època, que han quedat en la memòria col·lectiva.

De Salàs de Pallars ens vam encaminar cap a La Pobla de Segur per tal de visitar LA CASA MAURÍ. Aquí ja ens esperava el nostre guia per començar la visita. La finca, un palauet i residència modernista rural, consta de quatre edificis. Antigament eren cinc i en l’actualitat se’n visiten tres. Daten de 1902-1907. Els materials emprats per la seva construcció van ser la pedra, el ferro, el totxo i la fusta. Hi ha merlets amb acabament de ceràmica plens d’elements naturals, vegetals i animals (oques, mussols, salamandres). Curiosament, en una façana hi ha representats set ocellets de paper. Es poden veure també elements religiosos, ja que el constructor, el senyor Ramon Maurí i Arnalot, (1851-1928) mestre d’obres i fill de La Pobla, era molt religiós. Era l’única casa del poble que tenia una capella i ell, un dels primers que va tenir cotxe a la població. Gran catalanista i nacionalista, es poden veure també a la façana símbols relatius a Catalunya.

El 1914-1915 es van vendre alguns elements de la finca per poder fer front als deutes. A la Guerra Civil la van convertir en Hospital Militar. Amb el temps, el 1985 va passar a mans de l’exalcalde  Josep M. Boixareu, que la volia per les seves filles, però com aquestes no ho van acceptar, finalment va passar a mans de l’Ajuntament.

EL MOLÍ D’OLI. El 1905,  En Ramon Maurí va decidir construir un molí d’oli a La Pobla i així generar beneficis per al poble. Només entrar es pot veure un magnífic sostre de fusta original de l’època. Una doble escala ens va conduir de la part baixa al primer pis on es troben les instal·lacions del vell molí de l’oli. En l’actualitat el molí es troba completament restaurat i s’utilitza l’espai com a sala de conferències, recepcions i exposicions d’art. A la planta baixa hi ha els arxius fotogràfics i documentals de la Vila.

Segons ens va explicar el nostre guia, el molí va ser construït d’una forma molt innovadora per aquell moment històric, ja que era el primer molí de la comarca que anava generat per energia elèctrica, la qual es produïa mitjançant una turbina que era alimentada per l’aigua d’un petit canal fet expressament per a l’edifici. El funcionament no era gaire diferent dels molins d’oli tradicional, a excepció de les grans pedres còniques que van ser substituïdes per una petita mola que triturava les olives. Un cop arribades i pesades les olives, mitjançant una vagoneta hidràulica es pujaven al pis superior, on hi havia l’estructura mecànica. Aquestes es dipositaven a la tremuja, fins a la petita mola, que funcionava mecànicament, on es trituraven, per caure posteriorment a la batedora. Quan la pasta estava consistent, es col·locava a les cabasses, que un cop amuntegades amb la pasta, s’introduïen a la premsa. Una vegada premsat, l’oli es dipositava als trulls. El moliner tenia cura que tot funcionés correctament i el comprador tenia l’opció de baixar l’oli per la escala o pel muntacàrregues tot pagant una quota.

El principal element modernista és una escultura de marbre blanc que hi ha al finestral, obra de Josep Llimona  i que representa Sant Josep i el nen Jesús.

A l’exterior vam poder gaudir d’una magnífica escultura en pedra, bronze i ferro, obra del pintor i escultor Antoni Borrell, l’Al·legoria a la Diada Nacional de Catalunya. Un homenatge al general Josep Moragues. Es pot veure el bust del general embolcallat per una flama. La figura femenina, que ofereix una espasa al general, representa Catalunya. L’obra fou inaugurada el 6 de setembre de 1998.

Un cop acabada la visita ens vam encaminar cap als cotxes per tornar a l’hotel i fer un bon sopar. Després de sopar vam tenir una sorpresa afegida, ja que el nostre amic em Ramon Canyelles ens va oferir, en el jardí de l’hotel, una sessió de visió dels estels. Igual que en l’anterior sortida del maig passat, ens va fer una explicació de les diferents constel·lacions amb el seu potent làser. Un bon final per un dia magnífic.

L’últim dia de la nostra sortida, un cop ben esmorzats, ens van dirigir a un altre dels punts emblemàtics de la nostra sortida: l’Embassament de Sallente i la pujada en telefèric a l’Estany Gento. Aquest estany d’origen glacial es troba a 2.143m d’altitud. Durant tot el recorregut del telefèric es poden albirar uns magnífics paisatges i un cop a dalt, es pot trepitjar tot aquell entorn d’una bellesa tan salvatge i fer-hi una bona passejada. Va ser un autèntic plaer. A més, el dia ens  acompanyava amb un bon sol. Les panoràmiques que es poden veure des d’aquesta alçada són espectaculars. Es troba també un servei de bar i restaurant amb unes vistes privilegiades de tot l’entorn.

El telefèric va ser construït als anys 80 per l’empresa Fuerzas Eléctricas de Cataluña, S.A. (FECSA) per substituir l’antic sistema d’accés al llac (format per dos funiculars i un ferrocarril de via estreta (carrilet) i així facilitar el transport del personal i els materials durant la construcció de la nova central hidroelèctrica reversible Sallente-Estany Gento. Pot arribar a transportar fins a 25.000 kg. de càrrega. Durant les obres de la central va arribar a portar un camió carregat de formigó. A partir de 1991 la companyia propietària decidí que el telefèric tingues un ús turístic els mesos d’estiu.

LA VALL FOSCA I ELS LLACS DE LA LLUM

Un cop finalitzada aquesta engrescadora activitat vam anar a visitar LA CENTRAL HIDROÈLECTRICA DE CAPDELLA. La nostra guia, la Sandra ens va portar per totes les instal·lacions i ens va donar unes interessants explicacions sobre la història de la Central i el seu funcionament. Anant enrere en el temps ens va explicar que els llacs de la zona es van formar al quaternari.

Els indians que venien d’Amèrica amb diners volien crear indústries i es necessitava energia que alimentés la colònia industrial. Emili Riu i Periquet, polític i empresari, nascut a Sort el 1881, va considerar construir després de valorar-ho una Central Hidroelèctrica a la Vall Fosca. Va ser un personatge molt controvertit que no va trobar el necessari recolzament de les institucions per portar a terme aquest projecte tan visionari i ambiciós. A la banca catalana, molt conservadora, li van denegar el préstec per a la seva construcció. Va agafar tota la seva família i se’n van anar cap a Europa. Va tornar d’aquest viatge amb finançament suís i francès per valor de 8 milions de pessetes. Les obres van començar el 1911 i es va inaugurar el 1914. Es van muntar diversos campaments pet tal d’allotjar els 4.000 obrers a pic i pala que es van contractar de tot arreu, ja que la gent del lloc no hi volia treballar per no haver de deixar els seus masos, però sí que feien feines tangencials. La majoria dels treballadors eren andalusos, murcians, i també portuguesos, italians i turcs. En 90 dies van cobrir 40 km. Els obrers treballaven en condicions extremes i fins i tot van fer vagues per demanar més millores en el treball tan dur que realitzaven.

A la colònia obrera que es va construir, l’estructura jeràrquica vivia en cases de pedra, en canvi, els obrers estaven en barracons. Es van portar els equipaments necessaris i es va convertir en un poble autosuficient, amb escola, hospital, biblioteca, hotel, cantines, cinema, teatre, esports, etc… Era un projecte temerari i va rivalitzar amb el projecte de Pearson de La Canadenca. Es va construir un funicular i un carrilet fins que es va fer el telefèric. La idea va ser connectar tots els llacs per mitjà d’una càmera subterrània. Al 1914 era el salt hidroelèctric més alt d’Europa. Fa més de cent anys que aquesta hidroelèctrica va transformar tot el país. Va ser la primera que va portar la llum a Barcelona.

Amb el temps, Emili Riu va vendre les accions a la Canadenca i va morir el 1928. No va aconseguir el reconeixement que es mereixia, potser pel fet de viure a Madrid, defensar  idees nacionalistes i també perquè molts consideraven que “s’havia venut les aigües als estrangers”.  Avui en dia la Central pertany a Endesa i forma part del Patrimoni Industrial de Catalunya. I representà un puntal transcendent en la segona revolució industrial.

La nostra visita va seguir per les diverses instal·lacions de la central, tant interiors com exteriors, de la mà de la nostra guia, que ens va portar a veure un audiovisual molt bo sobre la central, fins que vam arribar al punt final de la visita, una gran nau, on es troben les turbines productores d’electricitat. Aquí es pot veure un antic quadre de corrent contínua, format per 8 panells amb interruptors i altres aparells relacionats. Aquest quadre va quedar en desús, quan la central es va automatitzar.

Després de la visita ens vam dirigir cap al nostre hotel a la Vall Fosca, per fer un bon dinar d’acomiadament.

Després d’acomiadar-nos de l’hotel i ja de camí cap a Barcelona, unes poques persones del grup van optar per anar directes a Barcelona, però un bon nombre del grup vam anar a fer l’última visita concertada que teníem amb l’ESPAI RAIER, centre dedicat a la difusió de l’antic i desaparegut ofici dels raiers i els seus sistemes de transport fluvial de la fusta. La nostra guia, la Guillermina, ens va donar unes interessants i didàctiques explicacions sobre la tasca dels raiers.

En Ceferí Rocafort i Sansó, (1872-1917), fill de La Pobla de Segur, home polifacètic; geògraf, arqueòleg, fotògraf i historiador, va deixar un ampli testimoni gràfic de l’activitat dels raiers gràcies a què va formar part del Centre Excursionista de Catalunya i va fer un esplèndid reportatge fotogràfic que encara es conserva. Va deixar també una gran obra anomenada “Excursions pel Pirineu i el pla de Lleida”. I en un dels capítols es troba “Els Rayers. Transports fluvials de la fusta en les comarques lleydatanes”, una detallada explicació d’aquest antic ofici.

Vam poder veure una maqueta on es pot veure d’una forma molt didàctica tot el funcionament dels raiers. Aquests formaven part del comerç de la fusta que es generava dels Pirineus fins a Tortosa.

La guia ens va explicar tot el procés de principi a fi. Ho sintetitzaré per fer-nos una idea d’aquesta tasca. Primer els picadors feien caure els arbres i li donaven forma; era una feina molt dura. Els tiradors tiraven la fusta muntanya avall. Lligaven la fusta a un animal fins arribar a un barranc o al riu. Allí la tiraven i l’agafaven els raiers. Aquí entrava en joc l’experiència dels raiers a l’hora de barranquejar la fusta pels rius d’alta muntanya: per això empraven la ganxa, un bastó de bedoll o avellaner, el principal instrument dels raiers. L’utilitzaven per empènyer els troncs i per fer força quan el rai havia embarrancat. La tisorada eren preses de fusta creades amb els mateixos troncs per tal de frenar les bigues, treure-les de l’aigua i construir els rais. Llavors s’emmagatzemaven als enraiadors, on es classificaven per així poder començar el muntatge dels rais. El següent pas eren les redortes, unes branques de bedoll per lligar els rais que els raiers anaven a buscar al bosc. Per construir un rai es feia peça a peça; es tallaven un per un perquè tots fossin iguals per lligar-los amb el bedoll que posaven en remull amb la finalitat que no perdessin elasticitat. Una vegada lligats els rais es ficaven a l’aigua. El rai, el protagonista, era mitjà i mercaderia alhora i el raier havia de tenir força i destresa per conduir-lo. Als rais sempre hi anaven dos raiers, un d’experimentat al davant  i l’altre darrere. Durant les travesses hi havia colles que vigilaven tots els trams. El viatge durava uns 15 dies aproximadament. Per parar, giraven el rem i l’estacaven a un arbre. Els rais no podien ser més llargs de 15 metres degut a la bravura de les aigües de la Noguera Pallaresa i al fet de ser un riu estret. Portaven dos rems que feien de timó i guiaven l’embarcació. Es baixaven uns 20.000 mil troncs l’any.

Per a tot el procés de baixar pel riu s’havien de pagar uns permisos.

Cap a les primeries del segle XX,  la feina de raier als Pallars i a la Noguera Pallaresa va iniciar la seva davallada. Quan va arribar la llum i es van construir les preses hidroelèctriques, les carreteres per fer arribar la maquinària necessària per a les preses i l’arribada de camions de gran tonatge, tot això va fer que es canvies el transport fluvial pel transport per carretera, ja que abaratia costos i estalviava temps als empresaris de la fusta.

La revifalla dels raiers a meitats de 1972 va ser degut a uns joves descendents dels antics raiers que van voler saber què se sentia baixant amb rais per la Noguera Pallaresa. A partir de la celebració de la Diada del Raiers el 1979 es va crear l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa de La Pobla de Segur. Aquest grup de joves va voler recuperar la memòria d’aquest ofici per fer-ne difusió i no oblidar la gran importància que va tenir en aquestes contrades.  El primer diumenge de juliol es fa la Festa dels Raiers. Aquest any ha estat la XXXIX i el cartell ha estat creat per la  coneguda dibuixant i il·lustradora Pilarín.

Aquí donem per finalitzada la crònica d’aquesta sortida que ha estat esplèndida en tot el conjunt. Gastronomia, cultura i paisatge. Esperem poder gaudir de properes sortides per poder anar descobrint o tornar a descobrir indrets de la nostra terra.