MIL·LENARI DEL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES 1022-2022

Per Lluïsa Goberna

MIL·LENARI

DEL MONESTIR DE SANT PERE DE RODES 1022-2022

Aquesta visita al monestir la va fer l’Institut ja fa 21 anys, concretament el 10 de novembre de 2001, i va sortir reflectida al Cartulari número 5.

Aprofitant que es compleix el mil·lenari de la seva fundació vam voler tornar a aquest emblemàtic monestir on les pedres ens parlen de la seva història i que s’alça majestuós al capdamunt de la serra de Verdera, en aquest magnífic i privilegiat entorn del Port de la Selva a l’Alt Empordà, tot mirant el Cap de Creus

A diferencia de l’altra vegada que ens va bufar la tramuntana amb tota la seva força, en aquesta ocasió ens va acompanyar una boira que anava apareixent i desapareixent i que donava un encant força misteriós a tot l’entorn.

Vam començar la visita, que va anar a càrrec del nostre guia l’Àlex Turró, en el poblat medieval de Santa Creu de Rodes, on destaca l’església de Santa Helena de Rodes. Aquest poblat es troba una mica abans de la pujada al monestir.

POBLAT MEDIEVAL DE SANTA CREU DE RODES I L’ERMITA DE SANTA HELENA 

Aquest poblat va ser un antic assentament molt important. S’hi han trobat restes d’una necròpolis del segle VIII-IX i del poblat medieval dels segles XI-XVI. En diverses intervencions arqueològiques s’han trobat restes d’estris quotidians, aixades i fragments de ceràmica i dintre de les cases unes tombes visigòtiques (amb l’arribada el 711 de l’Islam els visigots se’n van anar).

Hi ha informació sobre qui hi vivia a les cases, per això se sap que hi havien ferrers, sastres, taverners, flequers, sabaters i notaris entre d’altres. Les cases, eren molt espaioses i lo més probable es que tinguessin dues plantes. Hi havia dues torres-portalades d’entrada que encara es conserven, i una plaça on es feien fires i mercats de gran importància per l’afluència que tenia d’altres pobles propers, en el segle XIV, principi del XV. També es podien trobar llocs de beguda i menjar. El poblat que estava sota el domini del monestir es dedicava al comerç i la producció artesana i va arribar a tenir sobre uns tres-cents habitants.

Amb una Europa pobra i devastada per les guerres van començar els camins de pelegrinatge, camins segurs protegits per senyors feudals i templers. Gràcies a aquest constant pelegrinatge Europa es va tornar a recuperar. El poblat de Santa Creu es va beneficiar d’aquest pelegrinatge, ja que els pelegrins, abans d’arribar al monestir, s’allotjaven a les cases del poble i aprofitaven alhora els serveis que els hi oferien. Aquest pelegrinatge va anar decaient en el renaixement.

Amb els pirates atacant Sant Pere i sense l’ajuda dels pelegrins que anaven al monestir, la població de Santa Helena va anar marxant i quedà així el poblat molt abandonat.

S’especula del perquè del seu abandonament. Potser per la davallada causada per la pirateria, per l’epidèmia de pesta o per l’emigració massiva de la població a Mallorca, quan molts dels seus habitants participaren en la conquesta de Mallorca. Sembla ser que al segle XVII el poblat de Santa Creu de Rodes ja restava deshabitat.  

A l’església de Santa Helena, coneguda primerament com a Santa Creu, d’estil preromànic del segle X, l’any 974 es troba la primera documentació i fou consagrada l’any 1113, s’hi poden veure tres èpoques diferents. A la seva estructura original, s’hi van afegir amb el temps dues naus laterals durant els segles XVI y XVII. La part central era bastant petita i no hi cabia molta gent i quan al segle XVII l’abat obligava els habitants de les rodalies a acudir-hi per sentir missa per tal de refer el poble, molts es quedaven fora, ja que no eren gaire catòlics en aquella època. La torre de vigilància, en principi visigòtica, després es va adaptar com a campanar.

El transsepte és del segle XI i es van aprofitar les pedres de les cases abandonades. Es troben diferents símbols, ja que eren les decoracions de les cases: tortugues, pinyes, etc… L’absis és quadrat perquè és preromànic.

Hi havia diverses ramificacions del cristianisme amb diversos evangelitzadors que no tenien les mateixes idees i no tothom estava d’acord amb el Papa. Finalment es va unificar amb la reforma gregoriana. El romànic surt d’aquesta reforma amb el propòsit que es faci a tot arreu igual. No és un procés constructiu, sinó polític.

La portalada principal va ser espoliada a principis del segle XX. El 1995 se’n va fer la restauració.

Finalitzada aquesta visita, que vam trobar força interessant i bastant inèdita, ja que molts visitants del monestir passen de llarg, potser per desconeixença, la recomanem per les ruïnes i l’ermita d’aquest antic assentament, que val molt la pena de visitar.

MONESTIR DE SANT PERE DE RODES

Segons treballs arqueològics portats a terme es van trobar indicis d’un edifici antic del segle V. S’ha trobat també documentació del segle IX que l’esmenten com una esglesiola pertanyent a una cel·la monàstica que depenia de Sant Esteve de Banyoles.

Va ser el 926, segons documentació trobada, quan el noble terratinent empordanès Tassi va fer grans donacions a Sant Pere de Rodes i aconseguí privilegis del Papa i el rei franc perquè es convertís en abadia el 944 i sotmesa a la Santa Seu. Ell va ser prior el 943 i el seu fill Hildesind fou el primer abat del monestir entre el 947 i el 991. Aquest segle X va ser l’inici d’esplendor del monestir.

El conjunt monumental està format per tres elements: El Monestir de Sant Pere de Rodes, que representa l’oració, l’espiritualitat; el poblat de Santa Creu, el comerç i la producció, i el Castell de Verdera, la protecció, la defensa militar. Tres puntals importants en la societat  feudal.

CELLER

Amb el mateix guia, l’Àlex, vam començar la nostra visita al monestir pel Celler. Després dels diversos conflictes i crisis que va viure el monestir durant el segle XVI i d’estar en decadència, es va tornar a recuperar, ja que a partir del segle XVII hi va haver una gran expansió del cultiu de la vinya a Catalunya i el monestir va aprofitar aquest fet, ja que tenia diverses terres pel indret, que havia rebut de donacions, per plantar-hi vinyes i poder tornar a tenir una època de recuperació econòmica. El celler té tres plantes que falten per excavar i es construí sobre estructures més antigues. Quan les ràtzies de l’Islam els monjos amagaven el vi, ja que era un producte molt valuós i car. Els monestirs es van quedar amb el monopoli dels vins amb l’excusa d’haver de donar  l’eucaristia als fidels. El celler està construït per ser un edifici senzill i pràctic. Aquesta va ser l’última construcció dels monjos al voltant del 1766, abans d’abandonar definitivament el monestir el 1798.

ESGLÉSIA

L’església, l’element més destacable del monestir, està construïda com una obra d’enginyeria impressionant perquè va ser construïda en una pendent de la muntanya i es va haver d’equilibrar el terreny. La seva originalitat arquitectònica la fa única en el món medieval. Aquesta església és una còpia del Vaticà i fou construïda per acollir els pelegrins al voltant del segle XI. Hi ha data de la consagració de la capçalera l’any 1022.

Va ser pagada per un Papa i dissenyada a Roma i té la mateixa inclinació de la del Vaticà.  La nau central destaca per la seva gran alçada, que li proporciona l’enginyós sistema de pilars i columnes; tots ells són els originals. Els magnífics capitells decorats de les columnes són d’estil corinti amb semblances amb el món clàssic romà. L’església està feta perquè hi hagi molta ventilació i els passadissos de les naus laterals servien d’entrada i sortida per als pelegrins quan anaven a donar culte a les diverses relíquies del monestir. Els monestirs van ser empreses generadores de riquesa i el monestir de Sant Pere de Rodes fou un dels més rics d’Europa. Va ser molt important, tant com Santiago i Jerusalem i es va elevar a la categoria del Vaticà.

Una butlla segellada pel Papa de Roma permetia al monestir celebrar el Jubileu o Any Sant on als pelegrins a canvi de diners els concedien indulgències plenàries per així redimir els pecats comesos. Tot un negoci pel monestir. Però l’inquisidor general Nicolau Eimeric, els ho va posar difícil al denunciar que la butlla papal no era autèntica. Però sí que podia ser, que encara que la butlla fos falsa, el monestir tingués algun tipus de privilegi que li concedís el poder de ser un lloc de pelegrinatge. Fos com fos, l’abadia va defendre la seva posició davant els dubtes de l’inquisidor i va continuar celebrant els jubileus.

Hi havia dotze monjos i un abat i oraven a l’església rodejats d’imatges i pintures. Va aparèixer una llei que deia que les imatges no eren persones, sinó personatges simbòlics i no podien ser representats com a persones carnals. Els creadors ho tenien difícil i per això en moltes representacions tenen uns ulls rodons sense cap expressió, com es pot veure en les obres del Mestre de Cabestany.

A la portalada de marbre de l’església, construïda pel taller del Mestre de Cabestany al segle XII, avui desapareguda, hi havia relleus esculpits amb passatges bíblics. La portalada fou espoliada al segle XIX i moltes de les peces estan escampades arreu del món. A l’entrada es poden veure unes reproduccions dels relleus que estaven a la portalada. Les obres del Mestre de Cabestany foren unes de les més importants de l’època, per la seva gran creativitat i qualitat.

CRIPTA

Dels segles X-XI , era el lloc on estaven dipositades les relíquies a les quals rendien culte els pelegrins. La cripta fou arquitectònicament un element necessari per tal de poder salvar el desnivell del terreny, molt pronunciat, i així poder construir l’absis de l‘església. Una columna en forma de palmera és la que sosté el pes de les estructures que es troben al damunt.

Es parla en diversos relats de les relíquies que foren dipositades des de l’antiguitat en el monestir. En aquella època es deia que hi havia restes de diversos cossos de màrtirs; un dit de Santa Helena amb restes de carn, una costella de Sant Just, un queixal de Sant Valeri, una pedra de la lapidació de Sant Esteve, una ampolleta amb la sang de Crist, entre moltes altres relíquies de sants. 

CLAUSTRE INFERIOR I CLAUSTRE SUPERIOR

El claustre inferior d’estil preromànic, de l’any 1080, és el primitiu i es va descobrir en les excavacions de 1989. Quan el monestir estava en la seva màxima prosperitat, al segle XII, aquest claustre es va quedar insuficient i com no es podien expandir només que cap amunt o cap avall, degut a l’orografia del terreny, llavors van decidir fer-ne un de nou a sobre, soterrant aquest primitiu. Es troben restes d’una pintura mural dels segle XII, obra d’un monjo, segurament miniaturista i que representa la crucifixió, segons ens van explicar, una crucifixió històrica, no bíblica.

El claustre superior data del 1160 i va formar part de les obres d’ampliació del segle XII i està quasi tot restaurat i reconstruït, ja que al segle XVIII concretament al 1798, es van quedar tres monjos menors que obeint ordres els demanaven que no hi quedés res i aquests monjos van demanar a la gent de l’entorn que s’emportés les pedres per fer-les servir per a la construcció. Degut a aquest espoli gairebé no va quedar res de l’original. Només queden alguns capitells originals on es veu en un d’ells el retrat dels monjos esculpit pel Mestre de Cabestany. Hi van haver també altres mestres per fer els antics capitells.

CAMPANAR I TORRE DE L’HOMENATGE

Des de lluny i a mida que ens anem apropant al monestir la característica que defineix més la seva silueta són dues torres molt ben conservades; la torre de l’homenatge i el campanar.

El campanar, de planta quadrada, té una alçada de 27 metres amb tres plantes amb finestrals i fou construït entre els segles XI i XII. La torre de l’homenatge es troba alineada i fent parella amb la torre del campanar. És del segle X  però es va acabar de completar el segle XV.

Quan l’exèrcit francès comandat pel duc Anne-Jules de Noailles va envair l’Empordà a finals del segle XVII, durant l’espoli va ser robada, junt amb altres objectes, la Bíblia de Rodes, elaborada a l’escriptòrium del monestir de Ripoll i considerada un dels manuscrits més importants del món. Els descendents del duc la van vendre al rei Lluís XV. Avui en dia es conserva a la Biblioteca Nacional de França, a París.

 Quan els monjos van abandonar el monestir al 1798, va patir una etapa de molta espoliació i l’edifici durant els segles XIX i  XX va patir un procés de deteriorament molt important que va deixar el monestir en molt mal estat, pràcticament en ruïnes. El 1930 es van iniciar les primeres obres de restauració degut a què va ser declarar Monument Històrico-artístic Nacional. L’any 1981 va passar a mans de la Generalitat que va efectuar entre els anys 1989-1999 diverses excavacions i altres restauracions per a la seva conservació.

Durant unes excavacions dutes a terme el 1989 es van trobar 658 monedes d’or i plata del segle XV-XVI, de valor incalculable, que no se sap a qui van pertànyer i per què es van amagar. Aquest tresor és un dels grans descobriments numismàtics de Catalunya. Es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

MIL·LENARI

L’església de Sant Pere de Rodes fou consagrada el 5 d’octubre de 1022 i fou l’inici de l’esplendor del monestir.

Se celebren aquests mil anys de la consagració amb un programa d’activitats que van començar el maig de 2022 i que duraran fins el maig de 2023, amb concerts, clubs de lectura, exposicions, una d’elles amb fotos antigues del monestir, actes amb escoles del territori, etc…programats per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Amb aquesta celebració es fa palesa la importància que va tenir el Monestir de Sant Pere de Rodes  i que avui segueix sent un referent per la seva arquitectura i la seva monumentalitat, que el fa un dels monestirs més emblemàtics i el converteix en una joia del nostre passat medieval. 

 LA LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ DE SANT PERE DE RODES

La llegenda s’inicia l’any 608, moment en el qual el papa Bonifaci IV, assabentat que els exèrcits babilonis i perses es dirigien cap a Roma per tal d’endur-se les relíquies dels apòstols sant Pere i sant Pau, entre altres de diversos màrtirs, va convocar un concili per salvar-ne les més preuades. En el sínode, els romans  estigueren d’acord que el cap i el braç dret de sant Pere, els cossos dels màrtirs Concordi, Luci i Moderant i una ampolla amb la sang de la santa imatge de Crist fossin entregades a tres pietosos clergues, anomenats Feliu, Ponç i Epicini, que, juntament amb alguns laics, les durien als territoris de la Gàl·lia, on romandrien fins que el perill d’invasió desaparegués.

Els portadors de les relíquies embarcaren en un vaixell al riu Tíber i, un cop al mar, prengueren el rumb a les costes de la Gàl·lia, però la intervenció de Déu va fer que el vent fes arribar la nau fins al lloc on acaben les muntanyes dels Pirineus, en el port anomenat Armen Rodes. Romangueren tres dies al vaixell abans de desembarcar i, quan ho feren, trobaren una font d’on begueren aigua viva que els reconfortà per pujar fins al cim més enlairat de la muntanya que tenien davant, anomenada Verdera. Un cop al cim, quedaren admirats de la bellesa del paisatge i dels desnivells i precipicis que hi havia. Quan començaren el descens cap a la costa, van trobar una font d’aigua nítida davant la qual hi havia una bonica cova i, al seu damunt, un petit altar que havia estat edificat per Sant Pau de Narbona, durant els dos o tres anys que visqué en aquestes muntanyes fugint de les persecucions dels romans. Dins aquesta cova van traslladar els cossos dels sants.

L’expedició retornà cap a Roma, per tal de, al cap de tres o quatre setmanes, tornar a recuperar el seu tresor. Però quan així ho feren, van ser incapaços de trobar la cova on havien amagat les relíquies, pel fet que la vegetació havia crescut enormement, i arbres i espines l’havien amagat. Els clergues continuaren buscant la cova durant anys, fins que tots van morir sense haver-la trobat, excepte un o dos que van tornar a Roma per explicar el que havia passat.

I a Roma es va difondre durant segles la gesta que manifestava que en temps del papa Bonifaci IV i de l’emperador Foques, l’any del Senyor de 612, un monestir fou fundat i construït per aquells que hi acabaren els seus dies.

La llegenda fou copiada d’una documentació antiga del Monestir de Rodes que es titulava Speculum Sancti Rodensis.

Es diu que el cap i el braç de l’apòstol Sant Pere es trobaven en una cova on estava l’antic altar de Sant Pau, a la cripta, que està sota de l’altar major de l’església de Sant Pere. Però aquesta teoria no s’ha pogut confirmar mai.

Finalitzada la visita vam dinar en el restaurant del mateix monestir on ens van servir un molt bon àpat. Tot seguit ens vam adreçar cap a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran on vam fer una visita amb l’Àlex, el mateix guia de les visites anteriors al qual felicitem des d’aquestes pàgines per la seva professionalitat, ja que en les tres visites realitzades, ens va donar unes explicacions força interessants i completes sobre la història d’aquests llocs tan emblemàtics.

CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN

La canònica romànica està situada en un lloc estratègic, ja que era un pas de pelegrins. Fou construïda a finals del segle XI, principis del XII. El conjunt monumental està format per l’església amb tres naus amb campanar, un claustre, les dependències monàstiques i el palau abacial.

La canònica de Santa Maria de Vilabertran fou erigida al lloc d’una església dedicada a Santa Maria documentada entre el 954 i el 986.

El 1069 es va formar una comunitat de dotze clergues de l’orde de Sant Agustí. Pere Rigall (també anomenat Rigau o Rigald), sacerdot de l’antiga església de Santa Maria que hi havia en aquest lloc, va ser l’impulsor d’aquesta comunitat de clergues que adoptaren la regla de Sant Agustí, degut a una donació de terres per part de tres famílies nobles de l’entorn. La comunitat va establir les bases per a la creació d’un monestir i s’institueix a Pere Rigau com a cap. Per tant, va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els mateixos membres de la congregació triarien el que seria el seu successor. Aquesta comunitat residia en una casa annexa a l’església de Santa Maria. 

El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir. En aquella època hi havia uns masos de pagesos administrats per un noble i la canònica servia per a diferents usos. Santa Maria de Vilabertran va ser un símbol del moviment de reforma per la lluita contra les imposicions dels nobles en els nomenaments eclesiàstics que es va iniciar a finals del segle XI.

 L’any 1176, el vescomte Guifré de Rocabertí li va fer donació a l’abat Ramon de la vila de Vilabertran per al Monestir. Els membres de la comunitat monàstica principalment eren fills de gent benestant i al monestir tenien servents a la seva disposició i menjaven també molt bé. La regla de Sant Agustí era més elàstica, sense tantes normatives com les altres. Al refectori del segle XIII, actualment s’hi fan exposicions. A la Sala Capitular els monjos feien les seves reunions per tractar els diferents assumptes de la comunitat. Tenien també una Biblioteca on feien els llibres que dipositaven en uns armaris encastats i disposaven en el mateix lloc d’una pica per rentar-se les mans per tal de no embrutar els llibres que feien. Quan els francesos el 1794 van saquejar la canònica es va perdre la biblioteca i les importants obres que hi contenia i l’arxiu. Al dormitori, del segle XIII, els monjos més veterans tenien el dret a finestra i podien tenir les seves pertinences particulars. Vivien en molt bones condicions ja que estaven a l’empara del noble Rocabertí de Perelada.

La capella de Sant Ferriol porta aquest nom degut a una història que explica que en Ferriol era el cap d’una banda de lladres, que després de cada robatori se sentia culpable i anava a confessar-se. “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú. Deixa de robar!”, li deia el capellà. Un dia les paraules del capellà li van arribar a l’ànima. Tot seguit, va anar a la taverna i  va dir als seus companys que volia deixar “l’ofici”. Els lladres van tenir por de ser delatats i el van matar i enterrar al celler de la taverna, sota d’una bota. Al cap d’un temps el taverner es va adonar que d’una bota en sortia un vi molt bo, i això que la taverna era un lloc de mala mort. Van passar els dies, els mesos i els anys i d’aquella bota no parava de rajar vi. Fins que un dia va decidir excavar sota la bota i va trobar el cos d’en Ferriol, i el van fer sant. Sant Ferriol esdevingué patró de Vilabertran, juntament amb Santa Maria. A la capella actualment s’hi fan exposicions.

El claustre romànic, construït entre els segles XII-XIII és un espai força auster amb capitells molt senzills i sobris. Per sort, segons ens van explicar, els col·leccionistes no li van donar molta importància durant els espolis i gràcies a aquest fet encara es conserva l’original.

L’església, construïda en plena reforma gregoriana, és romànica i fou consagrada l’11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona Bernat Umbert. A l’altar es pot veure en les seves pedres la diferència entre el preromànic i el romànic. L’església va ser escenari el 1295 d’un esdeveniment força important, el casament de Jaume II amb Blanca d’Anjou. Aquest enllaç va ser pactat i va posar fi a un conflicte de molts anys. Dins de l’església es troba la làpida sepulcral d’Alfons el Cast, mort el 1196, que es diu que podia contenir alguna part del cos del monarca.

Més tard, la canònica es va ampliar amb la capella funerària de la família Rocabertí. En aquesta capella, dins de l’església es troba un dels tresors més importants de l’orfebreria medieval catalana, la Creu de Vilabertran del segle XIV. És la creu processional d’orfebreria gòtica més gran de Catalunya, fa 160 centímetres d’alçada per 100 d’amplada. És de fusta de roure coberta per planxes d’argent daurat amb ornamentació de pedres precioses i està treballada per l’anvers i pel revers. Està representat el Crist crucificat, un àngel que sosté el Sol i la Lluna, que simbolitzen el pas dels temps, els quatre evangelistes, junt amb molts d’altres elements simbòlics cristians i pagans, entre els quals uns símbols egipcis. I un text: OP-IEZUS-Naza-ReNu-REXIU-DEOROUM o dit en català: Jesús de Natzaret, rei dels jueus. Camafeus amb deus grecs i a la base 5 medallons amb diferents representacions.

Quan la creu va ser restaurada pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, van trobar uns documents a l’interior de la Creu de Vilabertran, Es tracta d’uns fragments de documents de finals del segle XIII o principis del XIV, que confirmen l’origen gironí de la creu, ja que s’hi poden llegir termes en català i en llatí, entre els quals destaca una referència a la Seu de Girona. Els documents van ser descoberts dins dels quatre grans medallons que se situen als extrems de la creu. Els papers, de  petites dimensions, van ser restaurats i analitzats a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Al començament de la Guerra Civil la Generalitat va enviar les obres d’art de diferents monestirs i esglésies al Museu del Louvre per tal que les custodiessin i així evitar el seu espoli. Entre elles estava la Creu de Vilabertran. Però, segons es diu, uns vilatans van agafar la creu del transport que se  l’enduia  i se la van emportar. Un dels vilatans la va tenir tota la guerra amagada sota el llit.

En el segle XV Vilabertran es va acabar fortificant i alhora es va aixecar el Palau Abacial. (No es va poder visitar perquè estava en obres). El 1592 la canònica fou secularitzada i es convertí en col·legiata. Avui en dia es considerada una de las primeres comunitats de clergues agustins de Catalunya.

Durant diversos segles, fins al segle XVIII, la canònica fa patir grans períodes de decadència, saquejos i espolis. La col·legiata va subsistir fins al 1835, quan es convertí en només una parròquia.

El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya cuida del manteniment de la col·legiata. També son coneguts el seus concerts de la Schubertíada.

Santa Maria de Vilabertran està considerada un dels monuments millor conservats de la arquitectura canònica medieval.

Aquestes visites es van fer el dissabte 12 de novembre del 2022.