CASTELL DE SENTMENAT, CASTELL DE MONTBUI I SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR
L’Institut va fer aquestes tres visites el dissabte 17 de setembre de 2022
Per Lluïsa Goberna
CASTELL DE SENTMENAT, passat i futur
UNA PINCELLADA D’HISTÒRIA
El castell fou aixecat entre els segles XI-XII. El va començar a edificar cap a l’any 1030 el cavaller Miró d’Hostoles que havia adquirit el 1013 dos alous al terme.
Al segle XI ja apareix documentat. Del segle X es troba una mitja volta de canó àrab que encara es conserva. S’han trobat també restes romàniques i visigòtiques i els fonaments d’una capella romànica del segle IX.
El fill d’en Miro, Ramon I, va seguir amb la construcció i va bastir una muralla per fer del castell una fortalesa defensiva. Va ser un castell termenat.
El 1117, el net de Ramon, Guillem Ramon, Gran Senescal de Barcelona, que va ser un personatge molt influent a la cort de Ramon Berenguer IV, es va casar amb Beatriu de Montcada, filla de Berenguer I, i va agafar el gentilici de la muller, i afegí les seves terres a la baronia dels Montcada. Aquest matrimoni finalment fou anul·lat pel parentiu entre els consorts. Greument molest per aquest afer i per les desavinences amb Ramon Berenguer va fer tallar el subministrament d’aigua a Barcelona. Però per altra banda va intervenir i negociar el casament del comte amb Peronella d’Aragó. Aquest casament fou l’inici de la Corona catalano-aragonesa.
És en aquest segle XII quan es troba documentat el llinatge dels Sentmenat, pel fet que els Montcada van cedir la castlania del castell a Pere I de Sentmenat, llinatge feudatari dels Montcada, que fou el primer veguer de Tortosa arran de la seva participació en la conquesta de Tortosa que acompanyà al Gran Senescal Guillem Ramon.
Els Montcada van continuar amb el domini del castell durant tot el segle XIII. Posteriorment, al 1301 la propietat passà a mans dels Centelles pel matrimoni de Bearnèsia de Montcada amb Bernat de Centelles. Passat el temps van sorgir enfrontaments entre els Sentmenat i els Centelles. Finalment es va arribar a un acord i Pere VI, senyor de Sentmenat, el 1380 va passar a tenir el castell i el seu terme de manera definitiva al comprar-lo a Eimeric II, senyor de Centelles, per 9000 lliures. Els seus descendents van ser senyors i barons del terme.
Al segle XV es va produir un terratrèmol molt fort i el castell en va quedar molt afectat al caure part de la muntanya on s’assentava el castell i també s’ensorrà quasi tota la capella romànica del segle IX. El castell va ser reconstruït de nou i alhora es va ampliar, es van aixecar contraforts, etc… i es va desviar el curs de la riera, que abans del terratrèmol passava per la base del castell, per tal de evitar-ne l’erosió.
El 1691 Joan de Sentmenat i Torralba es va convertir en Marquès de Sentmenat, títol que li va concedir Carles II. El marquesat de Sentmenat va fer construir el pis de dalt del castell. Posteriorment Felip V els atorgà el títol de Grans d’Espanya. Amb el temps el llinatge dels Sentmenat entroncarien amb els senyors de Dosrius.
Entre els segles XVII- XVIII es va cobrir la part de dalt de la muralla amb una coberta i es va construir la capella on està el panteó dels marquesos de Sentmenat.
Amb el temps el castell va perdre la seva funció defensiva i passà a ser una explotació agrària: cereals, ramaderia, vinyes…
El darrer marquès per línia directa, Joaquim de Sentmenat i Sarriera, el 28 de gener del 1939, va entrar com a capità de cavalleria de l’exèrcit franquista i ocupà Sentmenat. Va voler fer la commemoració de la victòria al castell amb la pretensió que ho pagués l’Ajuntament i degut a aquest fet les relacions entre ambdós es van trencar. El marquès va morir el 1968 i va ser enterrat a la tomba del Marquesat de la capella de Sant Jaume del castell. Com no tenia descendència la titularitat passà a la seva germana Mercè i als descendents d’aquesta. En aquesta tomba estan sepultats diversos membres del Marquesat.
Finalment el Marquesat i l’Ajuntament van arribar a un acord en què cedien al poble la titularitat del castell a canvi de la requalificació d’uns terrenys agrícoles en urbanístics. El 2008 es van iniciar les obres de restauració i consolidació, ja que el castell havia patit greus desperfectes.
En la nostra visita al castell vam ser rebuts molt amablement pel nostre guia i amfitrió en Lluís Solà, membre del grup Amics del Museu- Arxiu de Sentmenat, entitat que gestiona les visites, i per la metgessa Montserrat Fortuny, també membre del grup, i autora d’un article sobre el castell, que va sortir en el Cartulari número 8 de l’any 2008. També ens va acompanyar durant tot el recorregut un equip de gravació, el qual va fer un reportatge de la nostra visita al castell.
El guia ens va portar per les diverses estances del castell. En el pati central es poden veure tres grans arcades del segle XIII. A l’absis de l’ermita s’hi va fer posteriorment la bodega. On hi havia la primera volta de canó, a la galeria del segle XI, segurament s’hi trobava una tarima on estaven els soldats que custodiaven el castell i a la part baixa els seus cavalls. Actualment s’hi troba exposada diversa maquinaria agrícola. També es pot veure encara l’antiga porta d’accés al castell. S’han fet diverses restauracions, no totes tan ben fetes com caldria.
La Sala noble és una àmplia estança decorada amb un gran arc gòtic central, que data del segle XIII. Va ser habilitada segurament per rebre convidats i impartir justícia. Sala principal, en aquesta gran sala, en el segle XVIII s’hi van habilitar tres espais: menjador, que era l’estança més propera a la Sala noble, bany i finalment el dormitori per als marquesos.
Es pot veure una banyera sobre una base de fusta amb rodes, ja que no hi havia una estança de bany pròpiament dita, i així facilitava la seva mobilitat. És de finals del segle XVIII i està decorada amb sanefes d’estil pompeià, molt de moda a l’època arran del descobriment de Pompeia el 1763.
Al dormitori, amb mobles modernistes, es pot veure un bressol amb adorns daurats. Es creu que era d’una nena.
A la cuina del Marquesat, antigament hi havia una campana i un forn. Actualment l’espai on s’ubicaven està tapiat. La cuina només la podien fer servir per al marquès. El servei en tenia una altra.
A la imatge es poden veure els diferents nivells del castell. A la part baixa, la volta de la primera galeria del segle XI. A nivell es pot veure una antiga volta de canó del segle XII.
Vam acabar la visita a l’era, davant del castell, amb una vista panoràmica del mateix.
Pel que vam poder veure en la nostra visita, totes les estances del castell, a pesar que s’han fet diverses intervencions arqueològiques i restauracions, avui en dia estan mancades del manteniment que requereix un castell de la seva importància. Actualment es vol fer un Centre de Recerca de la Catalunya feudal, ja que en les diverses sales, un cop rehabilitades, s’hi podrien fer exposicions. L’Associació dels Castells té la intenció de fer un pla d’ús del castell.
El castell de Sentmenat, té una gran i llarga història, amb personatges importants al darrera, i també les seves llegendes, que tot plegat valdrà la pena de conservar per al futur.
Sortint ja de Sentmenat ens vam dirigir cap al Conjunt Patrimonial del Castell de Montbui on ens estaven esperant en Jesús Cano, Regidor de Cultura, i l’Abel Camp, Tècnic de Cultura que ens van fer de guies durant tota la visita.
CONJUNT PATRIMONIAL DEL CASTELL DE MONTBUI I L’ERMITA DE SANT MATEU DE MONTBUI
El castell està situat en un mirador estratègic, un turó que domina la vall, al terme municipal de Bigues i Riells. En la serra on està ubicat s’han trobat restes ibèriques.
Al segle X després de fer fora els sarraïns es van aixecar castells i es va repoblar el territori. Està documentat que l’any 995 Gombau de Besora fou el primer castlà del castell, ja que els comtes de Barcelona li assignaren un feu. En morir el 1050 el traspassà a la seva filla Guisla de Besora, esposa de Mir Geribert. Aquest estava enfrontat amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer I, que s’oposava a aquest traspàs. Mir va ser un dels principals líders de les rebel·lions feudals contra els comtes de Barcelona. Finalment, el 1059, després d’una sentència de pau i pactar, el comte donà en alou les terres que constituirien la jurisdicció de la Baronia de Montbui.
Amb el temps foren propietaris del castell els Bell-lloc, senyors de la Roca del Vallès, els Cabanes i Pere de Sentmenat que el comprà el 1178 a Ramon de Cabanes.
Al segle XIII, concretament al 1240, hi ha constància que va passar a mans del bisbe de Barcelona. El 1308 es van fer reformes per convertir-lo en presó episcopal i que deixés de ser castell defensiu-militar. Al transformar-lo en presó es va enderrocar l’antiga torre circular, edifici central del primer castell, i es va aixecar el nou edifici, pensat per a la nova funció penitenciària on eren condemnats els reus. Els presoners eren clergues que havien comès delicte, però també n’hi havien de laics. En el lloc on hi havia la torre es creu que s’hi va habilitar la Sala del Consell, sala principal, on segurament s’hi efectuaven els judicis als presos. Hi van restar un batlle i dues persones per guardar-lo. Els presoners restaven en un estat deplorable, ja que les condicions de l’empresonament, com les de les penes, eren molt dures; menjant només pa sec i lligats amb grillons i cadenes.
L’any 1381 l’Infant Joan va vendre la baronia de Montbui a Ramon de Planella, però al 1384 va retornar a la corona, degut a què els habitants de la baronia aquest fet els va desagradar i van aconseguir per un canvi de jurisdicció ser governats pel Consell de Cent de Barcelona i esdevenir carrer. De tot això es desprèn que el rei i el bisbe compartien la baronia, però el bisbe al tenir la castlania tenia el control sobre el castell. El 1408 el rei Martí l’Humà va vendre la baronia a Ramon de Torrelles, senyor de la Roca, personatge proper al rei. Per la seva banda el bisbe va vendre al mateix, la seva part de jurisdicció sobre el terme. I per aquests dos fets Ramon de Torrelles va restar propietari del castell i de la baronia, que tal com hem ressenyat havia estat fins aquell moment repartit entre el bisbat i la corona.
Els habitants de la baronia es van considerar perjudicats per aquesta venda i van donar pas a un plet entre els habitants i el nou senyor. Van demanar ser lliurats a Barcelona per tal de tornar a tenir els drets de ser carrer de Barcelona, que havien aconseguit el 1384. En requeriment dels habitants de la baronia el 1490, Martí Joan de Torrelles, va perdre la jurisdicció del terme al vendre la baronia a la ciutat de Barcelona. Els consellers de Barcelona van mantenir la baronia fins al 1714. Arran de la Guerra de Successió, el castell va quedar abandonat i en desús.
Encara que els Torrelles perdessin la jurisdicció de Montbui van continuar tenint en propietat l’edifici del castell. Durant anys els Torrelles van anar deixant en herència el castell als seus descendents fins al 1595 en què la filla d’Isabel de Torrelles i Sentmenat, Elionor de Sentmenat i Torrelles va prendre possessió del castell. El 1782 està també documentat el llinatge Sentmenat com a propietaris del castell.
Abans del 2017 estava ple de runa i posteriorment es va fer una excavació arqueològica en què hi van col·laborar l’Ajuntament de Bigues i Riells, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona i que va servir per recopilar dades que s’ignoraven abans. Van trobar l’escala original sense graons i la porta d’entrada a la presó. Es pot saber també que hi havia més sostres. Es poden veure uns forats que demostren que hi havien més pisos i servien també per muntar bastides. Es poden intuir unes restes de merlet i del cos de guàrdia.
Es descobrí en la part més alta del turó, la base de la torre circular que amb tota seguretat, tal com hem dit abans, devia pertànyer a l’edifici central del primer castell. La part que es troba més ben conservada és la cisterna del castell. En les excavacions van sortit a la llum pedres, eines del camp i ceràmica.
L’any 1949 va ser declarat ”Bé Cultural d’Interès Nacional”. El 1986 el castell passà a mans de l’Ajuntament de Bigues.
L’església dedicada a Sant Mateu de Montbui és del segle XI. L’any 1058 està ja documentada com una de les parròquies de la baronia de Montbui, però es creu que pot ser anterior, del segle X. Té volta de canó apuntat. Al segle XVIII arran de construir-se una nova església al pla, Sant Mateu va perdre la seva funció parroquial. Al 1815 va quedar abandonada però encara hi van restar uns monjos. Es pot veure el campanar d’espadanya que va ser restaurat per l’Ajuntament però amb una reforma que va quedar una mica desproporcionat.
Després de les excel·lents explicacions que ens van donar de la història del conjunt vam anar a conèixer i a dinar al petit poble de Sant Sebastià de Montmajor en el municipi de Caldes de Montbui.
SANT SEBASTIÀ DE MONTMAJOR
Arribats al poble ens esperava en Josep Maria Carbonell, veí del poble, que molt amablement, dins de l’església, ens va il·lustrar sobre la història del poble i de l’església. Des d’aquestes pàgines el nostre agraïment per la seva deferència.
En un entorn privilegiat, enmig de la natura, es troba aquest encantador poble de menys de 10 habitants. Només té dos carrers, una plaça, l’església, el cementiri i unes poques cases. Està documentat des del segle XI moment en què pertanyia al Monestir de Sant Cugat. Va ser quan es va fundar la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i fer possible que s’hi instal·lessin petits nuclis de població.
El 1216 es va fer donació de Sant Sebastià, per ordre del bisbe de Barcelona, a l’església de Caldes. Posteriorment va ser declarada parròquia independent el 1868.
En un altra època hi havia moltes masies pel voltant. Es poden veure unes boniques cases en una fondalada amb un paisatge i una calma que són d’envejar.
Aquest indret idíl·lic va ser descobert per un grup d’intel·lectuals i artistes que a l’any 1922 es van enamorar del lloc.
Aquí és troba la bonica església romànica construïda el segle XI, quan s’hi van assentar uns monjos. D’una sola nau amb volta de canó, un gran absis de planta quadrada i campanar. L’església es conserva en molt bon estat degut a diverses restauracions i està considerada un dels millors testimonis del romànic primitiu del Vallès.
En el seu interior es poden admirar les magnífiques pintures al fresc de l’artista Antoni Vila Arrufat creades entre el 1945-1950, que representen un Pantocràtor envoltat pels evangelistes. I es pot contemplar també un antic retaule, que s’havia perdut, i a l’any 1936, després de recuperar-lo, es va portar a un restaurador italià, al Centre de Restauració de la Generalitat. La importància d’aquest magnífic retaule és que no es una reproducció, és l’original, de l’època renaixentista, d’autor anònim.
A l’exposició Universal del 1929 es va reproduir en el Poble Espanyol l’església de Sant Sebastià.
Acabada la visita a l’església, ens vam adreçar cap al Restaurant “La Rectoria”, l’únic restaurant de l’entorn, que està ubicat en la mateixa plaça del poble. Aquest restaurant només obre els caps de setmana, però us podem assegurar que val la pena conèixer-lo i degustar els seus deliciosos plats de cuina catalana, de gran qualitat i cuinats d’una forma immillorable, amb un molt bon servei i amabilitat.
Després del dinar vam fer una tranquil·la passejada per l’entorn i podem ben bé dir que tot plegat, poder gaudir d’aquest magnífic paisatge junt amb un bon àpat, va resultar una experiència força agradable.
I com a colofó de la sortida vam anar a un punt molt proper, al cim del Farrell, dit també el Pic del Vent, on vam fer una petita aturada per poder gaudir d’una espectacular panoràmica de gairebé 360º.
Aquesta sortida amb les dues vistes als castells es van fer el dissabte 17 de setembre de 2022.
