REIAL MONESTIR DE PEDRALBES

Visita guiada al Reial Monestir de Pedralbes el 16 de març de 2019

0 24

REIAL MONESTIR DE PEDRALBES

Un espai històric a Barcelona

Per Eliseu Massana

El 16 de març passat i a l’hora prevista ens vàrem trobar a l’entrada del recinte i a les 12 en punt vam fer cap a l’interior, on ens esperava el guia contractat, en Jordi Mota, excel·lent, de gamma superior. La visita guiada estava concertada de 12 a 14h i l’església restava oberta d’11 a 13h, però és que, a més, aquest dissabte a l’església hi tenia lloc un concert de cor infantil. Per tal de poder-la visitar, en Jordi, el guia, molt encertadament va considerar el millor que podíem fer per guanyar temps. Vàrem sortir una altra vegada a fora i a la plaça del davant ens va fer un preàmbul molt complet de la història del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Pedres Albes) en espera de poder entrar a visitar la seva església en el moment oportú.

El Monestir, d’estil gòtic, fou fundat per ordre de la tercera esposa del comte-rei Jaume II, Elisenda de Montcada. Elisenda nasqué probablement cap al 1292; era filla del senescal Pere II de Montcada i, per aquesta raó, no tan sols freqüentava el palau reial, sinó que pràcticament hi vivia, per la qual cosa hauria fet de mainadera dels fills d’en Jaume II, fruit dels dos matrimonis anteriors. En quedar vidu el monarca per segona vegada, en el mateix any prengué a Elisenda per esposa; ell ja tenia 55 anys i ella estava en els 30. Es van casar a Tarragona el dia de Nadal de l’any 1322. Elisenda, la reina consort, dona molt intel·ligent i gran estratega, sap que si el seu espòs la deixa vídua (el més probable) ella no podrà seguir vivint a palau, i, per això pren la decisió de fundar un monestir on anar-hi a residir en el moment escaient.

Trià el lloc de Pedralbes per ésser molt a prop de la ciutat comtal i pel clima sec, més beneficiós per al cos humà. Posaren la primera pedra l’any 1326 i, l’any següent, construït ja l’àpside, fou beatificat el recinte. En aquest mateix any mor en Jaume II i ella s’apressa en la construcció del monestir, fent-s’hi edificar un petit palau per instal·lar-s’hi, on va residir durant 37 anys, fins a la seva mort, el 9 de juliol de 1364.

Pel que fa a l’economia disponible per poder fer front a les despeses del reial Monestir, de la seva pròpia subsistència i de la de la comunitat de monges clarisses de clausura, disposà que, tot plegat, depengués de la Cort, i, també el dotà amb el domini parroquial del terme de Sarrià, a més d’altres usdefruits d’arreu del país, i l’exempció, per part del bisbat, de pagar impostos. Així com una generosa donació en rendes rebudes del rei. Amb la seva estratègia i gran intel·ligència va procurar que el monestir estigués assegurat per sempre. Actualment encara resta sota la protecció del Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona. Gràcies a aquesta disposició, el recinte ha resistit el temps i totes les vicissituds que s’han presentat. Durant el període de la guerra incivil del 36 al 39, la Generalitat va ordenar a corre-cuita que el monestir fos la seu de l’Arxiu General de Catalunya, on es van reunir els fons de diferents institucions, per evitar, d’aquesta manera, qualsevol acte de saqueig o de vandalisme.

Davant de l’edifici monàstic, els franciscans en construïren un altre, que es coneix com el Conventet. Aquests frares tenien cura dels oficis religiosos i confessions de les germanes clarisses. Actualment és de propietat privada. En aquell temps els dos cenobis i llurs entorns estaven emmurallats.

Vam entrar a l’església en un moment en què els cors infantils havien acabat una actuació i el vàrem aprofitar, procurant no molestar en absolut. Lògicament tothom va córrer a fer unes fotografies de la nau i de la tomba que Elisenda es feu construir en vida entre el claustre i l’església. Pel cantó d’aquesta, la seva estàtua vesteix de noble, de reina amb corona i majestuositat i pel cantó del claustre, com vol que la recordin les monges, vestida amb l’hàbit de monja. Els artistes reials van saber mostrar aquests dos conceptes, a semblança de la seva vida. Tot seguit vam tornar a entrar al recinte en direcció al claustre.

De nou dins del recinte monàstic ens vam adreçar a les tombes de qui foren abadesses de la comunitat, Francesca ça Portella, Beatriu de Fenollet, Constança de Cardona i d’Elionor de Pinós. Naturalment, també el sepulcre de la reina consort Elisenda pel cantó que dóna al claustre.

CLAUSTRE, un contacte amb la natura

El claustre és un dels elements més importants del monestir. Quadrat, d’uns quaranta metres de costat i amb tres pisos d’alçada. Els dos primers del s. XIV i l’últim construït el 1412.

Les clarisses sempre han estat lligades a l’art i la natura. En les seves hores lliures es dedicaven a la música, la poesia i el cultiu de plantes medicinals.

CAPELLA DE SANT MIQUEL

Estança de tres fronts, oberta al claustre, on vam contemplar les pintures originals del s. XIV d’un dels més reconeguts artistes catalans: Ferrer Bassa, que va fer la seva formació a Itàlia. Les pintures estan molt vinculades a la meditació espiritual per tal d’entrar dins les escenes i participar-hi.

SALA CAPITULAR

Aquí hi tenien lloc les reunions de les monges més antigues i de famílies benestants, per decidir sobre els problemes de la comunitat. S’hi rebia una vegada l’any els membres del Consell de Cent. Des de la galeria i a cada costat de la porta, hi ha una gran finestra. La resta de monges, grup format per les germanes més pobres, novícies i esclaves, seguien les reunions a través d’aquestes finestres. En començar la congregació foren inicialment 14 monges, però ben aviat s’arribà a 50 religioses. En l’actualitat en són una trentena.

Ens cridà l’atenció el fet que hi haguessin esclaves. En Jordi, el guia, ens va ampliar la informació. Si es donava el cas, per exemple, que una dona esclava quedava desemparada per repudi o mort del seu últim amo, podia entrar a l’orde de les clarisses aportant, a manca de valors materials, la seva labor en feines diverses de neteja i conservació. La dona, en aquesta situació, tenia un plat a taula cada hora d’àpat, i si queia malalta, tenia una infermeria on tenien cura d’ella i, a més, quedava lliure de tot home que pogués disposar d’ella. Per tant, portava una vida més fàcil i molt protegida.

Segons ens van explicar, el monestir sempre havia estat portat pels llinatges catalans fins que el 1515 la Corona hi va imposar abadesses de Castella. Podríem dir que fou com un 155 actual.

INFERMERIA

Actualment buida, però és evident la seva grandària. Per malalties menors disposaven de remeis casolans: herbes medicinals preses en infusions, bafs o cataplasmes. En malalties més complicades rebien la visita d’un metge i fins i tot, en cas necessari, d’un cirurgià. Comptava, també, amb un parell de cambres privades, aïllades de la sala general, per a monges que tinguessin alguna malaltia infecciosa, amb cabuda per a quatre pacients, una en cada angle de l’habitacle.

CUINA

De segur que és l’estança que ha sofert més variacions al llarg dels temps, per tal d’adequar-la a les modernitzacions de cada moment. De primer hi devia haver un gran foc al mig de l’habitacle amb una sortida de fums i bancs al seu entorn. Després s’hi instal·là una cuina econòmica de llenya o carbó i, últimament, una de grans dimensions a gas, Es conserven en molt bon estat unes piques de pedra, així com diversos armaris i utensilis propis del lloc.

La base de la dieta de la gent, segons ens va explicar en Jordi, era el pa. Dins del monestir era força diferent: fruita fresca, mel, formatge, carn (en ocasions), peix, fruits secs, etc. El que no produïen s’ho feien portar. Era una dieta austera, sense excessos, amb períodes de dejuni i abstinència, tal com portaven la seva vida, però menjaven de tot.

REFECTORI

En sortir de la cuina, s’entra al menjador. Primer es passa per una avantsala separada per una artística reixa. L’interior del refectori és comú a tots els convents, siguin de frares o de monges. Un taulell de fals granit al llarg de cada banda amb uns bancs adossats a la paret amb respatller de fusta. En un dels costats, cap al mig de la sala, surt una petita escala de caragol que dona a un púlpit des d’on una de les clarisses llegia passatges de la regla de Santa Clara o d’altres escrits religiosos mentre la resta de la comunitat menjava en silenci.

PROCURES

Es troba en el subsòl; però l’escala que hi baixa encara té un tram que baixa més avall, fins a una cisterna que s’omple de l’aigua que es recull en el pati del claustre. Pel que fa a procures, es tracta d’una estança força gran on s’hi guardaven els queviures, àdhuc hi ha una menjadora per a bestiar oví o de tir. Una de les peces més preuades és una petita sala on hi ha ubicats uns diorames que tracten sobre la vida de Jesús, des del seu naixement fins a la crucifixió.

CISTERNA I FONT DE L’ÀNGEL

A la sortida del refectori i dins del pati del claustre, trobem el pou on es recull l’aigua de la pluja que va a la cisterna, i, al seu costat, una font amb un capitell en forma d’àngel on les monges es rentaven les mans abans d’entrar al menjador.

DORMIDOR, Els Tresors del Monestir

Per últim i a les acaballes del recorregut i del temps contractat per a la visita, vàrem pujar al primer pis per veure el Dormidor, una gran sala on antigament dormien les monges i l’abadessa. Avui en dia, Sala d’Exposicions on es poden veure les pintures, retaules, llibres incunables, joies, etc. de què disposa el Reial Monestir de Pedralbes.

L’espai va incloure obres de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza. El 2004, quan es va acabar aquesta exposició, la sala es va adequar i remodelar per exposar els tresors acumulats durant molts anys de donacions a la comunitat.

El monestir sempre va estar dirigit per dones i fou un dels més importants de Catalunya.

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.