DESCOBERTA PER L’URGELL I LA NOGUERA

DESCOBERTA PER L’URGELL I LA NOGUERA

Per Lluïsa Goberna

Vam sortir a primera hora del dia 13 d’abril amb autocar cap a l’Urgell i la Noguera per visitar el poblat ibèric del Molí de l’Espígol a Tornabous, el Centre d’Interpretació Lluís Companys al Tarròs i el poble de Penelles, amb els seus murals.

 

POBLAT IBÈRIC DEL MOLÍ DE L’ESPIGOL

La nostra primera destinació va ser el Molí de l’Espígol. Allí ens esperava el nostre guia en Josep Tarragona.
Ens va explicar l’origen de la població dels ibers. Amb la influència dels grecs i fenicis es va crear una nova cultura, o sigui, els ibers. S’organitzaven en tribus regides per un consell aristocràtic comandat per un cabdill. Es poden destacar tres períodes de la seva cultura: el període ibèric antic S. V-IV aC, l’època plena S. V-III aC i l’època tardana S. II-I aC. El poble ilerget fou un dels més destacats del món ibèric de Catalunya.

Els ilergets cap al 400 aC van agafar de la cultura celta el domini del ferro, ja que els celtes eren mestres fent armes. Es dedicaven també a l’agricultura i ramaderia.

La ciutat de ATHANÀGIA o ATANAGRUM, 200 anys aC, al costat del poblat, va anar creixent de manera concèntrica. Exportaven ceràmica, orfebreria, metal·lúrgia, indústria tèxtil… Tenien comerç amb la mediterrània d’espases i perfums, entre d’altres. A la ciutat hi vivien 6.000 habitants. Era una ciutat molt ben organitzada i amb un urbanisme molt desenvolupat. L’aigua venia d’una mina que van reconduir fins a una bassa o embassament. La muralla de la part de dalt, segons ens va explicar el guia, era de fang, perquè una vegada consolidada era tan forta com la pedra i aguantava millor els canvis de temperatura.

La ciutat va arribar a tenir tres muralles d’èpoques diferents. La més antiga fou feta el segle VII aC. La segona, del segle VI aC, tenia dos metres d’amplada. Van anar a buscar la pedra per fer-la a uns 80 km, a Guimerà i Verdú. A principis del segle IV- aC es va construir la tercera muralla pel fet que amb l’expansió es convertí en una ciutat molt més complexa. Una particularitat és que tenien les muralles pintades de color vermell perquè és veiés que eren guerrers i no tenien por de ningú.
Els ilergets eren un poble essencialment guerrer. 300 senyors nobles que manaven i guerrejaven molt bé. Tenien una arma valuosa, que eren els cavalls perxerons, molt alts i forts, i amb això tenien una força i avantatge en els conflictes bèl·lics. Així mateix, tenien una manera molt especial de fer les espases i resultaven molt resistents; una arma de destrucció massiva de l’època. Una arma invencible que junt amb els esmentats cavalls van ser dos elements molt poderosos en les diverses guerres en què es van enfrontar. Van arribar a tenir un nombrós exèrcit de soldats i eren molt independents, no volien tenir aliats, ni ser súbdits de ningú.

Eren d’estatura baixa i vivien al voltant de 50 anys. Menjaven bàsicament farinetes de blat i en ocasions carn.
Els habitatges constaven d’una habitació, cuina, dormitori i un espai per guardar el gra. En el nostre recorregut per les restes del poblat vam poder veure el que es creu que va ser el palau del rei o cabdill. També podria ser un lloc de reunió de l’aristocràcia i de pràctiques rituals. El palau tenia dos pisos. Al costat d’aquest hi havia magatzems de gra. Se sap perquè s’hi han trobat restes. En excavacions s’han trobat ossos de pollastre i gallina i un enterrament infantil. No es coneix gaire de la seva cultura i religió. El que sabem prové del que s’ha trobat en les escasses excavacions que s’han dut a terme. Només s’ha excavat un 25%. El que sí es coneix és que enterraven els morts després del ritual d’incineració amb els objectes personals i armes del difunt, junt amb les cendres. Adoraven a diverses divinitats, a les quals oferien ofrenes i sacrificis. El seu tòtem era el llop que podia ser una reminiscència per acontentar als romans.

Vam anar recorrent els diversos llocs de l’antic poblat fins arribar a la plaça del poble, que es feia servir per fer-hi festes, relacionar-se i també per guardar animals. Per últim, vam poder veure les restes del forn on es coïa el pa, que era comunitari, ja que les dones feien el pa a casa i el portaven al forn a coure. S’han trobat restes de carbó.

En acabar la ruta pel poblat ens van passar un audiovisual força interessant sobre la història dels ilergets.
Els seus cabdills van ser Indíbil i Mandoni, que pertanyien a l’aristocràcia guerrera. Els dos cabdills van protagonitzar gran nombre de revoltes contra els romans (206-205 aC). Van lluitar durant molts anys ara contra els cartaginesos ara contra els romans, segons els interessos del moment i sempre buscant la seva independència. Van tenir el suport d’Anníbal per anar contra altres tribus en lluites internes i van nomenar Indíbil el seu cabdill. Indíbil va ser l’aliat del general cartaginès i l’acompanyà amb 300 soldats ilergets a través dels Alps contra els romans. Després de lluitar alternativament amb cartaginesos i romans durant la Segona Guerra Púnica, que enfrontà Cartago i Roma durant molts anys, els ilergets finalment van ser vençuts el 205 aC lluitant contra els romans. Les diverses tribus al capdavant de 30.000 mil soldats i quatre mil cavallers van fer front als romans però finalment van ser derrotats. Indíbil va morir en la lluita i Mandoni va escapar, però va ser lliurat pels seus propis seguidors als romans i fou executat.

Després de tants anys d’enfrontament amb Cartago i Roma i les revoltes fallides d’Indíbil i Mandoni els ilergets van ser finalment sotmesos a Roma La seva essència tan guerrera es va anar apaivagant i es van anant integrant en la cultura i hàbits dels romans.

CENTRE D’INTERPRETACIÓ LLUÍS COMPANYS

Finalitzada aquesta visita, que vam trobar molt interessant i didàctica, ja que no és una part gaire coneguda de la nostra història, ens vam dirigir al poble del Tarròs per visitar el Centre d’Interpretació Lluïs Companys. En aquesta visita vam tenir el mateix guia, en Josep Tarragona.
Al Centre es poden veure diversos facsímils de la vida del president, carnets, cartes, un llibre de quan el van detenir a França, un poema de Pablo Neruda dedicat a ell, etc.

El guia ens va explicar cronològicament la vida del president des del seu naixement fins a la seva mort.

Lluís Companys va néixer el 21 de juny de 1882 dins d’una família benestant. El seu pare era un terratinent d’idees lliberals i la seva mare, pubilla de la baronia Jover. Ni ell ni els seus germans van voler heretar el títol nobiliari de la seva mare. Va estudiar al Liceu Poliglota de Barcelona, on conegué a Francesc Layret. Més tard estudià dret a la Universitat de Barcelona i es va dedicar a l’àmbit laborista-sindicalista. Va estar influït per  l’ideal republicà, catalanista i social. Sempre va estar adherit a diversos moviments republicans, on va ocupar diversos càrrecs i va dirigir diverses revistes, una d’elles l’Avenir, fundada per en Francesc Layret.

El 1909 va ser detingut per primera vegada per la seva activitat social. El 1910 es casà amb Mercè Micó.

El 1917 és escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Fundà el PRC (Partit Republicà de Catalunya).

El 1919-1920 torna a ser detingut i el seu amic Francesc Layret és assassinat. El 1923 també és assassinat el seu altre amic, en Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Durant el període de 1924-1930 va ser detingut vàries vegades més.

Fou cofundador i dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 i proclamà la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona aquell mateix any de 1931.

El 1932 va ser Diputat al Parlament de Catalunya per Barcelona i elegit president del Parlament.

El 1933 fou nomenat ministre de Marina. El 25 de desembre morí Francesc Macià i Companys va ser elegit per succeir-lo i l’1 de gener de 1934 va ser proclamat President de la Generalitat. El mateix any va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal. Per aquest fet és  empresonat i condemnat, però finalment és amnistiat i recuperà el càrrec de President de la Generalitat.

El 1936 es divorcia i es casa amb Carme Ballester.

El 1939 Companys va haver de sortir de Barcelona i s’instal·là al poble de l’Agullana, en un mas, junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i el President de la República Juan Negrín. El 5 de febrer de 1939 van traspassar la frontera i Companys es va exiliar a Perpinyà, després a París i finalment a Baule-les-Pins, on va ser detingut l’agost del 1940 per les forces del govern alemany i li van aplicar l’extradició. El dugueren a Espanya on en un consell de guerra sumaríssim (una farsa), va ser sentenciat a mort i afusellat el 15 d’octubre de 1940 al Fossar de Santa Eulàlia. Tenia 58 anys. Les seves últimes paraules van ser “PER CATALUNYA”. Fou l’únic president escollit democràticament que va ser executat per l’estat espanyol.

Després del breu repàs de la seva vida vam passar a una gran sala amb pantalles tàctils on es podien visualitzar diversos discursos donats pel president, pensaments, fotografies, documents personals i de guerra, així com un audiovisual amb la seva trajectòria política i una galeria de fotografies d’ell amb la família i els seus amics, entre d’elles amb l’anarquista Salvador Seguí. Companys era molt estimat pels anarquistes encara que vingués de la burgesia. El guia ens va anar explicant una mica la història de totes les fotografies de la galeria. Un fet a destacar: en una de les fotografies es pot veure on van jutjar al president Companys i és la mateixa sala on s’està jutjant actualment els presos polítics del procés. La història es repeteix i no per bé precisament. En la sala es poden veure també uns cartells originals de l’època.

Finalitzada aquesta visita vam entrar a l’església de Santa Cecília, al mateix Tarròs. La peculiaritat d’aquesta església és la gran petxina que es troba a l’altar major.

De camí cap a dinar, tal com estava programat, vam fer una parada i una agradable passejada per tal de pujar al Pilar d’Almenara, des d’on vam albirar una magnífica i àmplia panoràmica de 360 graus de la plana d’Urgell. El pilar està situat en un turó de 459 metres i és el punt més alt de la serra d’Almenara. La torre és l’únic vestigi conservat del que va ser el Castell d’Almenara i actualment pertany al municipi d’Agramunt. És una torre cristiana del segle XI-XII. De planta rodona i quinze metres d’alçada estava dedicada a defensa i guaita per vigilar les incursions sarraïnes. Es puja per dos trams d’escales, un exterior i l’altre interior, aquest últim totalment vertical. A prop es troben les ruïnes de l’ermita de Sant Vicenç.

Ja era tard i hora de dinar i ens vam dirigir al Restaurant CRICH, al poble d’Agramunt. Després d’un boníssim àpat, en Jordi Inglés, el propietari del restaurant, ens va donar una petita lliçó d’història força interessant. Una de les històries d’Agramunt que més ens va sobtar va ser la de la troballa el 1997 d’un sarcòfag a peu del campanar de l’església de Santa Maria d’Agramunt, amb les restes mortuòries d’una parella de joves, home i dona, de l’Edat Mitjana. Per mitjà de les anàlisis, inclosa la del carboni 14, de les restes dels vestits que portaven, de bona qualitat de lli (gonella, calça, còfia i lligadura) s’ha pogut deduir que pertanyien a una família benestant o de la petita noblesa local. Després d’exhaustives investigacions i estudis antropològics i paleontològics no s’ha pogut saber a qui pertanyien. No s’ha trobat tampoc cap inscripció ni documentació. Són les restes de vestimenta medievals, que no són reials, més antigues que s’han trobat a Catalunya.

PENELLES, ART MURAL

Acabada aquesta improvisada i cultural sobretaula ens vam dirigir cap a la població de Penelles a la comarca de la Noguera. Arribats al poble, la nostra guia l’Andrea Sanmartín després de donar-nos la benvinguda, ens va conduir fins al cinema Kursaal per explicar-nos com va començar el projecte GARGAR Festival de Murals i d’Art Rural. Tot començà fa tres anys per la iniciativa de Binomic.cat, dissenyadors, que van plantejar la idea de pintar murals a les façanes de les cases del poble amb la participació de l’Ajuntament de Penelles. El nom de GARGAR ve del so que fa l’ocell anomenat ganga, que està en perill d’extinció. Dins del cinema que, segons ens va explicar l’Andrea, feia temps que s’ha havia hagut de tancar i amb aquesta iniciativa s’ha tornat a recuperar pel poble, ens van passar un documental de tot aquest projecte artístic amb el qual el poble ha obtingut molta difusió i té molt visitants de tot arreu, fet que li ha donat molta vida i ha potenciat el turisme. El projecte GARGAR consta de 82 murals repartits per tot el poble i hi han participat 25 artistes internacionals.

Sortint de veure el documental vam anar a veure l’exposició de ZESO WF, un artista francès que ha viscut una temporada al poble i és considerat un dels artistes més reconeguts en el món del grafitti i el muralisme. A l’exposició es pot veure un gran mural creat per l’artista. També es troba un audiovisual interactiu amb jocs divertits amb música on el grup va participar molt activament. Aquest audiovisual explica una història; “NOVA YORK PENELLES”, la de dos mons oposats, el de la ciutat de Nova York, on residí l’artista, i Penelles.

A l’estiu vindrà un nou artista, amb una nova exposició. Els creadors dels murals són voluntaris i no se’ls paga pel seu treball, però sí que se’ls paga els viatges, l’estància, la manutenció, etc. L’artista fa una proposta al poble i els veïns ofereixen les parets, encara que no poden escollir ni l’artista ni el tema. Però estan tots força contents, segons ens va dir la guia, amb les creacions que fan els artistes.

I per fi vam iniciar l’esperat recorregut per tot el poble per poder admirar les magnífiques obres pintades per una gran diversitat d’artistes de tot del món, emmarcats dins del projecte GARGAR. Un passeig que val la pena de fer. És tota una experiència per a la vista i els sentits el fet de poder gaudir d’aquest gran museu ple d’obres d’art a l’aire lliure. Una iniciativa que difon la cultura artística al món rural, que ha fet de Penelles un referent, que ha potenciat el turisme i ha donat valor i ha impulsat l’obra de molts artistes en un espai únic.

UNA BREU PINZELLADA DEL PENELLES MEDIEVAL

Fins ara hem parlat del Penelles actual, però la població té reminiscències medievals, encara que avui en dia quasi no es troben vestigis d’aquella època. Es poden veure les restes d’una església romànica, la creu gòtica de terme, entre unes poques més. El poble medieval va quedar molt malmès per les guerres dels segles XIV-XVII.

Està esmentat per primer cop l’any 1079 com a propietat d’Ermengol IV d’Urgell i era un assentament fortificat del Castell de Butsènit. El 1084 Ermengol IV va encomanar a Ramón Gombal la conquesta i repoblació del terme de Penelles. El 1186, Guillem de Meià, amb l’aprovació del comte d’Urgell, dona la població a l’Orde del Temple. Més tard passà a l’Orde d’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que l’integra a la comanda de Baulens, a la qual va pertànyer fins a la desamortització el 1836.

Penelles antigament era poble de secà i gràcies a la construcció del Canal d’Urgell va passar a ser lloc de regadiu, fet que provocà que anés creixent en població. L’aigua va portar vida. I actualment la creació i l’art han tornat a donar nova vida al poble.