DESCOBERTA PEL BAIX EMPORDÀ

Santa Cristina d'Aro, Solius, Bell·lloc i Romanyà de la Selva

0 42

DESCOBERTA PEL BAIX EMPORDÀ

TERRITORI MÀGIC

Per Glòria Jara

El cap de setmana del 17, 18 i 19 de maig l’Institut va organitzar una visita guiada a Santa Cristina d’Aro, el segon municipi de la comarca del Baix Empordà més extens, 67,7 km2. La ruta va permetre descobrir entorns naturals, patrimoni històric i cultura del Baix Empordà.

Feia dies que les previsions meteorològiques de TV3 pronosticaven un cap de setmana plujós, però arribats al divendres, sota un cel amenaçador, es va desafiar el mal temps i just després de dinar vam sortir de Barcelona en destinació cap a la ruta de mar i muntanya programada.

UN ESPAI MÀGIC

La màgia del gran il·lusionista internacional Xevi ens va acollir tot just arribar al destí. Santa Cristina d’Aro és un municipi de poc més de 5.000 habitants que ha estat segona residència de personatges coneguts a nivell internacional com el president del COI, Joan Antoni Samaranch, el doctor Josep Trueta, el polític Ramon Trias Fargas, l’escriptor Josep Mª Espinàs, el president del Grup Planeta José Manuel Lara Bosch,… però també és la població natal de l’il·lusionista Xevi, una persona que amb només 7 anys de vida es va il·lusionar amb la màgia, fet que li ha permès ser reconegut a nivell internacional per les seves actuacions a gran part d’Europa, d’Amèrica, especialment a Cuba, i a territori israelià.

El primer mag a la província de Girona durant més de tres dècades és història en el món de la màgia per crear una petja en el camp del cinema, per donar a conèixer la màgia amb cursos i tallers i organitzant festivals amb mags de renom internacional, així com les Trobades Màgiques Internacionals de la Costa Brava. Xevi també ha fet història escrivint el primer llibre de màgia en català “El meu món màgic”, per il·lusionar a personatges de totes les vessants durant més de 60 anys. Entre molts altres podem esmentar Joan Brossa, Salvador Dalí, els cantants Julio Iglesias i Raphael, artistes com Ana Obregón, Sara Montiel, Sean Connery, Johnny Weismüller (Tarzan), Rock Hudson, polítics, esportistes,…. fins al Sant Pare Joan Pau II, que li va beneir les mans. Però l’empremta més important de l’il·lusionista Xevi és haver assolit el Rècord Guinness i el Rècord Mundial conduint 69 km amb els ulls tapats des del monestir de Montserrat fins al Saló de l’Automòbil, Montjuïc. És una proesa de la qual enguany es commemora el 50è aniversari i que va repetir en altres ocasions a Barcelona i en altres ciutats d’Espanya, de Portugal i de Cuba. A l’il·lusionista Xevi també se’l coneix per haver inventat diversos jocs de mans, entre ells la Llibreta Màgica i el Gran Museu de la Màgia, que va crear fa 20 anys a la seva població natal.

Jardins del Gran Museu de la Màgia

Al jardí màgic d’una típica masia catalana del segle XVIII s’esperava l’il·lusionista Xevi i una servidora, que vaig fer de guia durant tot el cap de setmana. Després de les salutacions oportunes vam iniciar una visita guiada totalment màgica per l’únic museu de màgia guardonat i reconegut per la FISM (Fédération Internationale des Sociétés Magiques) per ser el més gran i el més original del món. Les dues hores que va durar la visita ens va deixar bocabadats després de passejar-nos per tantes sales com la del violí, la de la cuina, la dels autòmats,… així com les del Faquir Sager, del Pare W. Ciuró, de F. Roca i fills, per contemplar més de 10.000 objectes exposats, preuades antiguitats i moltes expressions artístiques dedicades a la màgia d’en Xevi per part d’artistes de renom com el mateix Manel Esteban, Lluís Roura, Cesc, …

El Gran Museu de la Màgia conté la col·lecció més important d’autòmats de diferents èpoques entre el gran nombre de fotografies que revelen les relacions socials que manté l’il·lusionista Xevi, els pòsters, cartells, aparells de màgia amb què han triomfat diferents mags, les baralles de cartes més sorprenents que ens podem imaginar, llibres… adquirits en el transcurs dels més de 60 anys de trajectòria artística de l’il·lusionista empès per la seva dèria pel col·leccionisme.

Sala Museu

La visita a aquest gran museu es va acabar amb una petita actuació de màgia a la sala dedicada al seu amic Salvador Dalí i amb una fotografia de família al pati de la masia com a record d’aquesta rebuda màgica a la Costa Brava.

Teatret Museu de la Màgia

A continuació ens vam desplaçar fins a l’escola Pedralta per assistir a una taula rodona que commemorava el 20è aniversari de la restitució de Pedralta. A partir de les intervencions del ponents – els geòlegs Ll. Pallí i C. Roqué, l’enginyer J. Amat, els alcaldes de 1999 –P. Blasco, de Santa Cristina, i A. Juanals, de Sant Feliu de Guíxols- i el periodista J. Andújar, vam esbrinar que Pedralta és un símbol que comparteixen les poblacions de Santa Cristina i de Sant Feliu, ja que fa de fita entre els dos municipis. És una pedra que va oscil·lar durant uns 5.000 anys, un fet rellevant en el camp de la geologia i que explica el motiu de la caiguda: amb el moviment de l’oscil·lació la pedra de 102 tones, amb el fregadís dels vidres de les ampolles que s’hi trencaven per comprovar el moviment, es va anar desplaçant fins a caure.

El 10 de desembre de 1996, el jove cristinenc Gerard Figueras va ser el primer d’adonar-se que la gran pedra havia caigut. A partir de llavors es va generar un important estira i arronsa entre els dos municipis. Mentre que els cristinencs apostaven per deixar-la a terra –havia caigut en territori de Santa Cristina-, els ganxons defensaven aferrissadament que calia restituir-la. Santa Cristina va convocar un concurs d’idees i una consulta popular però finalment a la matinada del 26 de maig del 1999 l’enginyer Amat va aconseguir amb l’ajut de dues immenses grues pujar la gran pedra al cim de la base. Després de moltes nits de treballs acurats per condicionar la base, per un petit error d’uns 22 cm Pedralta va quedar immòbil. L’enginyer, 20 anys després, continua pensant que si es fes córrer aquests 22 cm Pedralta tornaria a oscil·lar.

La restitució es va poder realitzar gràcies a les aportacions econòmiques que van realitzar empreses, particulars i entitats organitzant actes diversos com la venta de quadres, discos,… Del total de l’import recaptat (6’8 milions de les antigues pessetes) es va originar un superàvit de 600.000 ptes. que es van invertir en reparar la vegetació i en arreglar l’ermita.  L’il·lusionista Xevi va tancar l’acte amb un joc de mans que es va inventar quan Pedralta va caure.

Taula rodona (commemoració dels 20 anys de la restitució de Pedralta)

Tot seguit vam anar cap a l’hotel Golf Costa Brava on vam fer nit els dos dies. L’hotel, de 4 estrelles, que està situat en un lloc tranquil amb espectaculars vistes als camps de golf, és l’eix vertebrador de la urbanització que porta el mateix nom.

SOLIUS, UN ENTORN DE BELLESA NATURAL RELIGIÓS I CULTURAL

L’endemà, quan ens vam despertar, la pluja anava de baixa, així que vam anar a descobrir el patrimoni de Solius, un petit nucli de població que viu a la falda del massís de l’Ardenya i que té un nom que prové de “Sos Olius“, de l’època en què es parlava salat.

Després de recórrer una carretera un xic sinuosa amb camps degudament treballats a banda i banda, vam aparcar els cotxes a la urbanització can Reixac i després d’explicar que molt a prop l’escriptor Josep Mª Espinàs hi tenia la seva segona residència vam seguir el camí fressat que ens va portar a la cova dels Moros. Es tracta d’un sepulcre funerari d’origen megalític situat dalt d’un rocam d’1 metre i poc més. Després d’accedir-hi vam poder veure l’interior de la cova, però sobretot vam gaudir de la primera vista de l’excursió, el petit poble de Solius i en un girar d’ulls vam poder veure la paret d’entrada del castell de la roca de Solius a l’altre costat.

Cova del Moro

Un cop vam estar tots a peu pla era el moment de pujar dalt del cim d’un penyal escarpat (130m) on hi havia hagut un castell que el 1208 ja estava documentat com a fortalesa. Era un habitacle normal i, quan hi havia perill de guerra, era una fortalesa. Consta que alguns pagesos de Solius estaven obligats a la seva defensa, a fer guàrdies.  El 1830 -en època carlina- es van fer obres d’escassa solidesa, que són les que s’han conservat fins ara.

Avui, tot i ser monument declarat bé cultural d’interès nacional està en ruïnes. Al desembre de 1969, a causa d’una forta tramuntanada, en va caure una part. Al peu de la roca hi ha les argolles picades a la roca per lligar els cavalls. Quan vam pujar-hi vam trobar una paret fortificada amb els merlets triangulars com els del castell del Montgrí, finestres d’arc apuntat, la porta d’arc rebaixat i tot seguit, unes escales picades sobre la pedra. Al llarg del camí hi ha forats arrodonits que antigament servien per posar estructures de fusta que tancaven l’accés al recinte. La pujada la vam fer tot gaudint de les meravelloses vistes que ens ofereix aquest dom granític. A pocs metres d’arribar a dalt vam observar una de les dues cisternes fetes de pedra que utilitzaven per recollir l’aigua. Un cop a dalt ens vam adonar que havia valgut la pena pujar-hi, no per veure les restes del castell sinó per les vistes. Sens dubte, és el balcó de la Vall d’Aro i del massís de l’Ardenya per les vistes panoràmiques que ofereix.

La baixada va ser ràpida i ens vam dirigir al Monestir Cistercenc de Santa Maria de Solius. Després de saludar el germà Albert vam explicar que l’olotí Xavier Montsalvatje Iglésias, pare del cèlebre compositor Xavier Montsalvatge, va viure entre 1917 i 1920 a la rectoria de Solius. Tot i que necessitava repòs absolut per recuperar la salut, el Montsalvatje banquer, escriptor, pintor, melòman, mecenes i ideòleg del noucentisme gironí s’entretenia a escriure, entre altres, de Solius. Malauradament  el 26 de febrer de 1921 va morir i un any després Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Carles Rahola,… van recollir la seva obra literària publicada en diverses revistes com a obra pòstuma amb el nom de “Proses del viure a Solius”.

Monestir de Santa Maria de Solius

Aquest petit nucli va continuar fent vida rural fins que el 1964, en morir el capellà, l’església va deixar de tenir rector i la rectoria es va habilitar com a casa de colònies. Anys després, el 21 de gener de 1967, l’Abad del monestir de Poblet, Edmon Garreta, i tres monjos més, entre ells el germà Albert, es van instal·lar a la rectoria de Solius i van fundar l’actual monestir. Avui, amb 52 anys de vida monàstica a la vall de Solius, continuen seguint la regla de sant Benet “Ora et labora”. És a dir, compaginen les pregàries amb el treball al taller d’enquadernació, a l’hostal, a l’hort i sobretot a ajudar a tothom que els pica la porta. Però el monestir de Solius també és molt conegut per l’exposició de diorames que el germà Gilbert Galceran, de Vilanova i la Geltrú, va anar fent durant la seva estada a Solius.

Tot seguit vam tenir l’oportunitat de veure un total de 39 diorames que relaten els passatges de l’Evangeli. Els ulls dels visitants es detenien a cada pas perquè sembla impossible que en un caixó de fusta de 40 cm d’alçada per 59 d’ample i 65 de fons s’hi puguin encabir de manera tan precisa tants detalls d’acord amb els conceptes físics de la llum i el seu contrallum, els contrasts d’intensitat, però també la profunditat i la proporció. Poblets al fons i temples, palaus, cases,… a primer pla, construïts amb guix. Pocs diorames, excepte els de Solius, tenen carrers costeruts i és que des de la primera peça fins a l’última figura es composen a partir de la perspectiva. Un do del germà Gilbert! Tant és així que si situem la nostra mirada a l’alçada de les figures ens podem sentir partícips de la vida del diorama.

Diorama (sortida cap a Betlem)

Després d’evidenciar la quantitat d’hores d’imaginació, de paciència i de saber fer que el germà Gilbert Galceran hi va esmerçar per crear aquesta col·lecció de diorames de gran valor artístic i religiós, el germà Albert ens va obrir les portes de l’església. És un edifici neoclàssic del segle XVIII format per una sola nau i tres capelles laterals per banda que es va bastir sobre la base d’una església romànica del segle X-XI. Una de les coses que va sorprendre és que entre els bancs n’hi ha de molt antics, com els que a la part posterior del respatller encara conserven els noms de les famílies propietàries de Solius, així com un arquibanc, una peça de museu que passa totalment desapercebuda. Al sortir de l’església i abans d’acomiadar-nos del germà Albert vam aprofitar l’esplendor dels xiprers per fer-nos unes fotos de família.

BELL·LLOC I LES SEVES AIGÜES MINERALS CARBÒNIQUES NATURALS

Després de deixar enrere Solius ens vam endinsar en un altre petit nucli que té per nom Bell·lloc d’Aro. Vam aparcar els cotxes just al costat de l’actual via verda que va de Sant Feliu de Guíxols a Girona per explicar que des del juny de 1892 fins a l’abril de 1969 havia estat el pas del tren de via estreta. Un gran avenç per a l’època, especialment per als seus impulsors, els industrials del suro de Sant Feliu que a banda de tenir la ciutat oberta per mar necessitaven estar connectats amb Girona amb un mitjà més ràpid i més eficient que la tartana.

Bell·lloc conserva el baixador, tot i que funcionava com a estació de Solius, Bell·lloc i Romanyà, per als caçadors de Sant Feliu que anaven per aquests paratges, per als excursionistes, però també era l’estació on marxaven més vagons carregats de pannes de suro, de raïm de les vinyes de Bell·lloc i de Romanyà i de caixons d’aigua de Salenys.

El paratge de Bell·lloc d’Aro és conegut amb el nom de Font Picant per tenir al seu entorn fonts d’aigua mineral carbònica natural, entre elles la de Salenys, que es comercialitza a gran part de Catalunya. Per anar fent temps per dinar vam anar fins a la Font Picant, un paratge de gran bellesa i on vam poder degustar les seves aigües ferruginoses amb una presa de xocolata. El xim-xim que va començar a caure ens va fer anar més de pressa del compte cap al restaurant La Font Picant, el més antic del municipi. Es va inaugurar una setmana abans de la posada en marxa del tren i avui dona molt bon servei amb una esplèndida carta de cuina de muntanya sense perdre els més de 100 anys d’història. Va ser aquí on vam poder degustar l’aigua de Salenys, un producte de km 0 amb segell de qualitat agroalimentària Girona Excel·lent i catalogada pel prestigiós Celler de can Roca com l’aigua més bona de tot el món.

Baixador de Bell·lloc (Font Picant)

Després de caure un bon ruixat, mentre dinàvem, vam seguir la nostra ruta en direcció cap a Romanyà de la Selva, però abans valia la pena explicar que a pocs metres del restaurant havia nascut Baldiri Reixac i Carbó en el si de la família més rica de tota la Vall d’Aro. Va ser batejat  el 23 gener de 1703 a la parròquia de Bell·lloc d’Aro. Fou rector de la parròquia d’Ollers (Vilademuls) i autor d’”Instruccions per a l’ensenyança de minyons”. El primer volum va ser editat el 1749 mentre que el segon va ser trobat per J. Verrié l’octubre de 1975 al Seminari de Girona. A Mossèn Baldiri Reixac, que va tenir contacte amb els pedagogs més il·lustres d’Europa, avui se’l recorda com un gran defensor de la llengua catalana en moments adversos.

ROMANYÀ DE LA SELVA, UN PARATGE D’HISTÒRIA I DE LITERATURA

Vam arribar al petit nucli de Romanyà de la Selva tot fent xim-xim i vam aprofitar per soplujar-nos a l’atri per explicar que el poble va néixer a l’entorn d’una vila romana d’un tal Romaniano. El poble està format pels grans casals de Can Cama i de can Güitó, per la torratxa de ca l’Almeda, can Roquet, can Badoret, l’església, l’atri i l’antic cementiri. La resta d’habitants vivien en una gran munió de masies escampades arreu de les Gavarres protegides, moltes d’elles per torres de defensa. Romanyà de la Selva és el poble on va néixer la dona de Josep Irla, el 3r President del Parlament de Catalunya (1/10/1938-15/10/1940) i el 124è President de la Generalitat (15/8/1938 – 7/5/1954) i el de la noia que van afillar, Cion Pijoan.

L’església, que enguany compleix 1000 anys del primer document on s’esmenta amb el nom de Sant Martí de Romanyà, és d’un primer romànic (S.X i XI) amb un campanar d’un estil romànic més evolucionat (S.XI i XII), amb un afegit piramidal a la cúspide d’època més moderna i amb una campana pagada per Joan Antoni Samaranch i batejada en el nom de Lluïsa en honor a la pintora Lluïsa Sallent. Un cop a dins vam contemplar la bellesa arquitectònica de la planta de creu grega, de l’absis de planta trapezoïdal, de les voltes de canó reforçades amb arcs de ferradura i dels elements del romànic ple a les finestres de doble esqueixada. També es van poder veure diversos bancs amb els noms de les famílies, així com una porta antiga de l’església de St. Cebrià dels Alls i una talla de Sant Martí del S. XX, obra de l’escultor olotí Modest Fluvià.

Església de Sant Martí de Romanyà

La pluja va tornar a fer acte de presència i a l’espera que parés vam explicar els elements esotèrics de les cases de Romanyà com a mesures de protecció, com per exemple retxes, les dents de llop, els ràfecs pintats, així com altres elements prou interessants com la garita i la fortificació de can Cama, els escalons per ensellar les noies, les façanes de les cases amb els elements religiosos,… La passejada pel poble va ser ràpida, però la vam allargar visitant la Creu de Romanyà. Diversos propietaris de Romanyà de la Selva varen fer-la aixecar per combatre l’acció d’una plaga d’erugues que amenaçava les suredes. L’arquitecte Fèlix de Azúa va crear una creu gòtica d’un florit modernitzat, amb una columna, el capitell i la creu, amb quatre figures que simbolitzen les estacions anyals, alternats amb els escuts de Catalunya i Sant Jordi, i amb els anagrames de Jesús i Maria a la part superior. Aquest monument es va inaugurar al 28 d’agost de 1904 i l’any 1945 es va restaurar dels desperfectes que va patir durant la guerra. Pel camí ens vam aturar a observar una mostra d’Art Gavarres 2019 a l’era de can Güitó, així com la resta de parets de pedra seca, avui Patrimoni de la Humanitat.

Romanyà és un indret molt visitat, entre d’altres motius, per l’obra literària de Mercè Rodoreda que hi va escriure. La pluja continuava fent la guitza i no ens va deixar fer la visita guiada a peu, així que després d’explicar la seva vida amb els cotxes vam anar fent parades als llocs més representatius de l’escriptora durant la seva estada a Romanyà, des de 1972, quan coneix el petit poble i passa llargues temporades a l’hostal Gavarres, fins a la seva mort. La segona parada va ser davant de la casa de la seva amiga Carmen Manrubia, on Mercè Rodoreda va anar viure poc després i que va batejar amb el nom d’”El Senyal”. És la casa literària, on va acabar “Mirall trencat”, que té un jardí que reflecteix clarament el jardí de la novel·la. També hi va escriure “Semblava de seda i altres narracions”. La visita va continuar cap al mirador Les Mirandes i vam aprofitar la treva de la pluja per llegir la seva literatura impregnada del Romanyà que va descobrir després d’haver hagut de fer “de pedra que rodola”; “(…) Vam sortir de la casa i em va fer seguir-lo carrer amunt. A dalt de tot del carrer hi havia un mirador, i des d’allà, l’home, trist com els més tristos que mai hagi vist, va allargar el braç i va assenyalar la vall (…) Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi “.

La següent parada ens la vam saltar. Mercè Rodoreda el 1979 es va instal·lar a la casa que es va construir just al darrera d’”El Senyal”, la casa on va publicar “Viatges i flors”. La 1ª part,  19 “Viatges a uns quants pobles”, escrita a Romanyà, i la 2ª part, “Flors de debò”, 38 peces, a Ginebra. També hi va publicar “Quanta, quanta guerra” escrita també a Romanyà, l’última obra que va publicar en vida, ja que “La mort i la primavera” és una novel·la pòstuma. En aquesta casa és on va rebre els millors reconeixements, entre d’altres, el 1980, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ens vam aturar altra vegada al poble on hi ha un bust de l’escriptora, fet per l’escultor Antoni Delgado, per explicar que el 13 d’abril de 1983 va morir a la clínica Muñoz de Girona. L’església de Romanyà va ser el lloc on es va fer la cerimònia religiosa de l’escriptora Mercè Rodoreda i acte  seguit es va procedir al seu enterrament al petit cementiri de Romanyà, on a petició de la mateixa escriptora l’amic i escultor Antoni Delgado va fixar el bust, que li havia fet en vida, al cim de la seva tomba. Malauradament, dies després, el bust va aparèixer pel terra i va ser substituït per una altra obra escultòrica. Des del juny del 2014 el bust està a la plaça de la rectoria per iniciar la visita guiada Rodoreda Romanyà i per recordar que a Romanyà també hi va viure l’escultor Antoni Delgado. Vàrem acabar la visita al cementiri on descansen l’escriptora Mercè Rodoreda, l’escultor Antoni Delgado i també Carmen Manrubia.

EL ROMANYÀ PREHISTÒRIC

Després de la visita al cementiri centenari vam iniciar la ruta megalítica dirigint-nos cap a la cova d’en Daina, un dels sepulcres col·lectius de granit més complet que es conserva i el monument megalític més conegut i visitat de Catalunya. Es tracta d’un sepulcre corredor evolucionat o galeria catalana del Neolític final-Calcolític, 3.000 – 2.500 aC que va rebre el nom d’un carboner de la zona que l’anomenaven “Daina”.

La cambra està coberta per 4 lloses. L’any 1931 se’l va declarar monument nacional i el 1956 Lluís Esteva el restaura i en les excavacions hi troben molts ossos fragmentats i moltes dents de gent gran i de criatures, 7 puntes de tipologies diferents i fragments de ganivet, sílex, fragments de ceràmica, 200 peces de collarets d’esteatita i de cal·laïta, i una petita peça feta amb una làmina d’or en forma cilíndrica. Finalment para de ploure i la llum del sol ens va regalar unes imatges màgiques del dolmen.

Cova d’en Daina

Vam seguir la ruta fins a trobar la cista de la carretera de Calonge que data del neolític mitjà-final (3.500 – 3.000 aC). Es tracta d’una cista megalítica de 13 lloses verticals, 6 en el costat esquerre, 5 en el dret i 2 lloses frontals, una a cada costat i amida 2’50 m de llarg per 1 d’amplada i té una alçada màxima de 0’75 m. Lluís Esteva en les excavacions de 1952 hi va trobar petits fragments de ceràmica a mà llisa i molt grollera. La ruta megalítica s’enllaça amb la de “Els gegants del bosc”, en la qual vam poder veure un enorme suro de 14’5 m d’alçada, de 4’10 m de volt de canó i de 30 m. de capçada. Després d’abraçar el Suro Xato vam decidir amb recança no veure els altres dos suros també de grans dimensions per motius de temps i perquè hauríem quedat molls com ànecs. Així que vam reprendre la ruta megalítica per visitar Pedres Grosses, un abric granític, possible sepulcre col·lectiu en què la cambra amida interiorment 2’60 m de llargada per 0’75-0’25 m d’amplada segons els punts i 1’35 m d’alçada. A resultes de les excavacions que Josep Cargol i Manel Clara realitzaren el 1963 s’hi van trobar 15 fragments de ceràmica a mà d’època prehistòrica i 3 fragments de ceràmica ibèrica. Ens vam afanyar per poder visitar el menhir de la Murtra, del 4.000-2.500 aC., un menhir de granit enterrat uns 0’70 m i que en sobresurt uns 2’35 m. Es considera el més alt de la comarca.

Engrescats amb la Prehistòria, tot i que no entrava en els plans, vam agafar els cotxes i vam anar a visitar el dolmen del mas Bousarenys, a Roca de Malvet. És un sepulcre de corredor amb cambra rectangular i passadís estret del 3.200-3.000 aC. En les darreres excavacions s’hi van trobar fragments d’ossos humans, fulles i puntes de sílex, fragments de diferents tipus de ceràmica,… A pocs metres vam visitar tres coves, anomenades totes elles amb el nom de Beta. Són cavitats naturals ubicades entremig de grans blocs de granit i que podrien haver estat útils durant el Calcolític i inicis de l’Edat del Bronze (2.700-1.800 aC). La jornada s’acabava, el cansament ja feia acte de presència i el bany a la piscina de l’hotel, tal com s’havia plantejat, es va haver de deixar per un altre dia.

DE LA MUNTANYA A LA COSTA

Arribats ja al diumenge, tocava fer maletes i acomiadar-se de l’Hotel Golf Costa Brava per anar fent camí, amb els cotxes, cap a Pedralta. La pluja ens va donar una treva i vam poder visitar tranquil·lament l’ermita i Pedralta, un fenomen geològic per admirar, tot recordant el que ens van explicar a la taula rodona del divendres anterior. Tot seguit vam enfilar un camí que ens va conduir fins al mirador. Situat a uns 300 m de Pedralta, dalt d’un cim rocós, als nostres peus ens oferia una vista de tota la Vall d’Aro, Sant Feliu, Palamós, el massís de Begur i el cap de Sant Sebastià. Davant nostre s’albirava la vessant sud de les Gavarres amb el Puig d’Arques, Els Àngels i en dies clars fins i tot el Pirineu; cap a ponent, Plana Basarda, Montclar, els Carcaixells,  els doms de Solius; al fons de la vall, el Castell de Solius, la plana del Gironès i de la Selva amb la Garrotxa, les Guilleries i el Montseny al fons. Un mirador amb vista panoràmica de 360º que ens va deixar meravellats de la riquesa que tenim a Catalunya. De tornada cap als cotxes Pedralta havia recuperat l’ambient festiu del seu Aplec, que aquest any commemorava 60 anys. Un concurs d’allioli, un concurs de rams i composicions de flors boscanes i els Minyons de Santa Cristina aixecant alguns dels seus castells van ser les activitats del programa matinal.

Pedralta (festa de l’Aplec)

Vam descendir per la carretera sinuosa per enllaçar amb la carretera que va de Sant Feliu a Tossa construïda pels obrers a pic i pala durant la crisi de la Primera Guerra Civil. Les vistes cap al mar, indescriptibles, ens van portar fins a Canyet. El petit tram costaner del terme de Santa Cristina és una meravella, encara conserva un dels dos quioscos construïts ja el 1892 i és un vertader mirador. Una zona que havia sigut molt controlada pel cos dels carrabiners, ja que havia estat una contrada molt propícia d’arribada de contraban, i també molt rica en pesca, on sovint els pescadors de Sant Feliu hi feinejaven amb els seus llaguts. Encara avui, a recés de la cala Canyerets, es conserven les restes d’una barraca de pescadors i les argolles per amarrar-hi les embarcacions.

Entre la cala de Canyet i la platja de Canyet hi havia el mas Canyet. El 1946 va passar a mans del barceloní Sacrest, una personalitat tan ben relacionada que sovint estava envoltat per personatges com els escriptors Josep Pla, Gaziel i fins i tot hi van fer estada el rei Balduí de Bèlgica i Fabiola, el rei Umbert d’Itàlia, el mariscal de França Jover,… Avui és el restaurant Rosamar, on hi vam dinar després d’arribar fins als esculls de Canyet, on es poden albirar la cala del Senyor Ramon i Vallpresona, dues cales naturistes.

Panoràmica cala Canyet

La pluja va tornar a fer acte de presència mentre degustàvem un deliciós arròs caldós amb galeres a la terrassa del restaurant amb vistes al petit tram costaner de Santa Cristina. La pluja, molt ben rebuda pels boscos ressecs, la companyia, més que fantàstica, tot va permetre descobrir un Baix Empordà màgic, però l’hora dels adéus va arribar. Tots plegats ho vam fer amb el bon gust de boca de les paraules escrites per Josep Pla: “(…) Avui Canyet és una de les més grans propietats de la Costa Brava i un dels seus llocs més bells i sorprenents. La transformació de Canyet pel senyor Sacrest és un dels més grans esforços del país: un autèntic miracle. (…)”

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.