BRAM DEL CÉRVOL, LLEGAT DELS DINOSAURES, CASTELL DE LLORDÀ I MONESTIR DE GERRI DE LA SAL,

Una altra descoberta del Pallars Jussà

1 62

 Ja en portem quatre de sortides pel magnífic paisatge de les terres lleidatanes. Sembla que en cada sortida ja ho hem vist tot, però ens equivoquem de ple. Sempre ens espera una sorpresa més en aquest entorn tan ple d’història no sempre coneguda i en el qual ressalta sobretot el seu increïble paisatge. Hem recorregut gran part del territori i encara ens queda molt per veure i per admirar de tot el bagatge cultural, paisatgístic i gastronòmic que ens ofereix.

De la mà com sempre de l’amic Manel Esteban vam sortir diferents cotxes el divendres 28 de setembre d’enguany per fer una estada de tres dies al poble d’Aramunt, on ens vam hostatjar en una encantadora casa rural “Casa Pereforn”, on la Meritxell i en Guillem ens van atendre amb gran cordialitat i ens van fer sentir com si fóssim a casa.

Però com vam sortir aviat pel matí, abans d’arribar per fer nit a la casa vam fer una visita al Museu l’Epicentre – Centre de Visitants del Pallars Jussà.

MUSEU L’EPICENTRE

En aquest espai es dóna una àmplia informació molt didàctica sobre la comarca i s’expliquen els valors del seu patrimoni cultural, llegat històric, paisatge i oci.

És un edifici ple de llum i molt atractiu com a conjunt arquitectònic, amb diferents espais i sales temàtiques.
Vam poder veure una magnífica exposició de maquetes en miniatura de diferents monestirs i esglésies. L’autor, Mariano Mir i Farré, va reproduir a escala l’Església de la Mare de Déu de Valldeflors de Tremp, la Seu Vella de Lleida, la Col·legiata i el castell de Mur, entre d’altres. El material empleat fou la fusta de roure, olivera, boix i noguer. Estan reproduïts tots els detalls fins i tot de l’interior dels edificis amb una gran perfecció. Vam quedar tots admirats del gran art del seu autor per a la creació d’aquestes peces úniques.

A la planta baixa es troba una sala on es pot veure un audiovisual en 3D sobre la comarca, molt interessant, i que dóna a conèixer tots els atractius del seu ric patrimoni, de la mà de l’actor Eduard Muntada.
A la primera planta hi trobem informació sobre el patrimoni natural i paisatgístic en quatre àmbits interpretatius:

Geologia i terra de Dinosaures: formacions geològiques i restes paleontològiques conviden al visitant a fer un viatge en el temps al llarg de 4.600 milions d’anys.

L’espectacle de la natura: la disposició de les serralades, valls i congostos han format un paisatge espectacular, feréstec, ple de contrastos i amb una gran biodiversitat.

El cel fosc del Pallars: lluny de les grans ciutats, aquí la nit és d’una foscor intensa, que ens permet observar una cúpula amb milers d’estels, que reprodueix el cel del Pallars, tot escoltant les millors bandes sonores.

Els voltors en els espais protegits del Pallars Jussà: aquí es pot observar on viuen i com són les grans aus carronyaires.

Pujant a la segona planta es troben quatre àmbits més que parlen sobre el patrimoni cultural de la comarca:
El pas de les cultures: el visitant s’endinsa en un recorregut cronològic on es troben testimonis de l’evolució de la humanitat: coves prehistòriques, els romans, torres i castells medievals, i també en la història més recent, centrals hidroelèctriques i trinxeres que són autèntics testimonis de la comarca.
Escolta una història: les fredes nits del Pallars sempre han estat un motiu per reunir-se i fer llargues vetllades a la vora del foc. Les padrines, mirant les flames, explicaven velles històries i llegendes, plenes d’éssers fantàstics i d’experiències verídiques en forma de contes.

Perseguits i salvats: les rutes d’evasió dels refugiats, principalment jueus, a través dels Pirineus en la 2a Guerra Mundial.

Històries del Pallars: la societat pallaresa és la protagonista dels grans esdeveniments; persones anònimes que transmeten una multitud d’històries personals amb diferents perspectives i àmbits, però amb l’element comú: les vivències de la gent de la comarca que ens parlen del seu sentiment envers el Pallars.

L’Epicentre esdevé un espai cultural i divulgatiu de la riquesa patrimonial, tan turístic, com cultural i natural del Pallars Jussà.

Continuant el nostre itinerari per Tremp vam poder veure només l’exterior de la basílica de la Mare de Déu de Valldeflors. El temple actual, d’estil neobarroc, té el seu origen al segle XI, en una església romànica que va quedar destruïda pels sarraïns i posteriorment restaurada el 1079 per Ramon V, comte del Pallars Jussà. Passat el temps, la primitiva església romànica fou reemplaçada per l’actual edifici d’una nau, que fou bastit entre 1638 i 1647. A partir de l’any 1090 fou seu d’una canònica que es convertí en el segle XV en col·legiata, fins que el 1923 Pius XII li concedí el títol de basílica.

Destaca en el seu interior un magnífic orgue barroc, restaurat per l’enginyer de la canadenca F.S. Pearson i també hi ha un retaule de la Sagrada Família. A començaments del segle XX s’hi va afegir l’actual campanar.

A tocar de la basílica es troba el Casal Josep Manyanet, que fou la casa on va néixer el Sant Josep Manyanet i Vives, el 7 de gener de 1833. Fou el fundador de les congregacions dels fills de la Sagrada Família, Jesús, Maria i Josep i de les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzaret. El 2004 fou canonitzat pel Papa Joan Pau II.

A la planta baixa del casal es troba una exposició permanent sobre la vida del sant. A més d’altres activitats en els diferents espais en què es divideix. El casal fou inaugurat el 13 de setembre de 2011.
Ja es va fer tard i vam anar a dinar al restaurant Lo Blau, a Aramunt, on ens van servir un esplèndid menú amb bons productes de la regió.

RESERVA DE BOUMORT; EL BRAM DEL CÉRVOL

Seguidament ja ens esperaven la Judit i els seus companys amb els tres vehicles 4X4 per dirigir-nos cap a la reserva de Boumort per poder veure o sentir el Bram dels Cérvols. En aquesta època que va des de setembre a octubre, s’inicia l’aparellament dels cérvols en què els mascles amb els seus brams criden i competeixen en batalla oberta amb altres mascles del territori per tal d’atraure i conquerir les femelles. Aquests majestuosos animals utilitzen tota mena de tàctiques, com furgar la terra per deixar el seu rastre, marcar els pins amb les banyes, lluitar a cops de banyes i sobretot fent aquest bram espectacular que es pot sentir majoritàriament a primera hora del matí o al capvespre fins ben entrada la nit. És tot un espectacle, si es té la sort de veure algun cérvol amb el telescopi o binocles, ja que, s’han de veure de lluny perquè com que estan en zel es recomana no acostar-s’hi, i alhora poder sentir l’espectacle sonor dels seus impressionants brams. A més a més en un entorn totalment salvatge i amb uns boscos d’una gran bellesa que ens vam quedar amb ganes de trepitjar, i amb l’afegit de poder contemplar una posta de sol espectacular.

Allí, a la mateixa serra, quan es va fer de nit vam fer un pícnic a l’aire lliure per sopar, que va ser una experiència força divertida i en un entorn privilegiat. Vam tornar a la casa molt satisfets per l’experiència.

CASTELL DE LLORDÀ

A l’endemà, dissabte, vam anar a visitar el Castell de Llordà, situat al municipi d’Isona, en un lloc estratègic, dalt d’un turó. El castell data del 1033. La seva funció va ser més residencial que de defensa. Es podria parlar més d’un palau que no d’un castell. Estava defensat per una muralla amb tres torres de guaita. Va formar part dels Castells de Frontera i va ser quarter general de la conquesta d’Àger. Aquí es va establir l’antic poblat de Llordà.

Aquest va ser un dels castells d’Arnau Mir de Tost, encarregat de la conquesta del Pallars Jussà, que li va ser donat pels comtes d’Urgell, Ermengol II i la seva muller Constança. L’Arnau va comprar una torre de guaita i després hi va fer construir la resta. Aquesta torre podria ser de l’època romana. Aquí l’Arnau establí el centre dels seus dominis i el va fer servir com a residència, com a palau senyorial.

El castell passà per testament a la filla de l’Arnau, Valença, i amb el temps després de passar per diverses mans fou abandonat durant molts anys a causa de la desamortització del 1836, fins que va ser excavat i restaurat el 1997.

Vam entrar a l’interior del castell i el nostre guia en Rodrigo ens va anar conduint per cada una de les diferents estances; l’antic celler on actualment es fan teatralitzacions que evoquen aquella època. I a la sala més ben conservada del palau-castell, segons sembla, hi era la conselleria i el lloc on s’hi guardaven les coses més importants. A la cuina es troba la xemeneia més ben conservada de Catalunya d’aquella època. Al pis de dalt dormien els senyors i així tenien l’escalfor de la xemeneia. La Sala Noble era la més important on es feien àpats, reunions, etc. En aquesta sala es troba una cadira en una posició més alta, on s’asseia l’Arnau. Es poden veure uns forats al sostre que indiquen que possiblement hi havia unes golfes. L’Arnau abans de marxar tenia la idea de fer un altre pis sobre les golfes, però no es va portar a terme. En aquesta sala també hi havia una comuna en un racó, segurament tapat per una cortina. La sala del costat es creu que era on les dones es reunien per estar a l’aguait de les reunions dels homes. La dona de l’Arnau, Arsenda d’Àger, tenia molt de poder i firmava tota classe de documents junt amb el seu marit. L’habitació dels senyors, com hem comentat abans, es trobava sobre la xemeneia de la cuina per tal que estiguessin confortables amb la calor que proporcionava. En aquesta estança es conserva un petit tros de fusta al sostre amb una antiguitat de 1000 anys. Hi havia també una comuna, on, en la mateixa estança,  dormien familiars i ajudants de cambra.

Davant el castell es troba l’església de Sant Sadurní de Llordà, que pertanyia al castell. Actualment només hi queden unes restes i no s’hi ha fet cap reconstrucció fins ara. En els seus orígens era una església romànica que data del segle XI, però se’n té notícia ja des del 961, ja que s’esmenta en diversos documents. Va ser la capella del castell i posteriorment parròquia del poble de Llordà durant un temps. Fou consagrada, segons s’esmenta, primer el 1040 i per segona vegada el 6 de juliol de 1085, per Bernat Guillem, bisbe d’Urgell. A finals del segle XI s’hi va establir una comunitat de canonges que finalment es van traslladar a l’església de Santa Maria de Covet.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE COVET

La propera visita fou a l’esmentada església de Santa Maria de Covet, que vam fer amb el mateix guia del castell de Llordà. És del segle XII i té una magnífica portalada, la part més notable de l’església. A l’arc exterior, denominat “del pecat”, s’hi representa Adam i Eva i l’arbre amb la serp. Estan representats amb una mà al coll i als genitals. També s’hi pot veure el signe astrològic de Gèminis, el diable, saltimbanquis, músics. Les festes, el riure, la diversió, tot era considerat mundà i pecat.

En l’altra arquivolta estan representats “els profetes” i l’anunci de la salvació. S’hi pot veure el profeta Isaïes, un home amb dos lleons, un àngel, un home amb dos colomins (segons Lluís Mª Vericat i Gavaldà, els dos colomins representen la lleialtat conjugal). En altres arcs es troben esculpits àngels i evangelistes i al centre del timpà una Maiestas entronitzada.

La porta és del segle XV, amb dibuixos d’espiral acabats amb cap d’ocells. La tècnica del timpà està menys desenvolupada. Tot aquest conjunt escultòric és d’una gran singularitat a Catalunya, ja que es troben representacions no gaire ortodoxes dins de la religió catòlica.

A l’absis es poden veure diverses representacions de cares, alguna de patiment, altre d’emmordassat, braus, pinyes, un músic, una cabra, un musulmà a l’inrevés, dues llunes, un porc senglar, un home amb dos caps, un boig, etc., on tots tenen la seva simbologia.

A l’interior la part més singular és la galeria elevada que, junt amb la Seu d’Urgell, es consideren elements excepcionals a Catalunya. S’hi accedeix per una torre amb escala de caragol i una vegada a dalt es poden admirar uns bells capitells amb figures humanes i diversos motius. A l’nterior de l’absis es troba una sanefa molt representativa de diversos elements, animals, plantes, etc.

MUSEU DELS DINOSAURES

Després de la visita a aquesta singular església ens vam encaminar cap al Museu dels Dinosaures d’Isona denominat també Museu de la Conca Dellà. Va iniciar les seves activitats com a Museu Municipal el 1990. Després d’un període de remodelació es va tornar a obrir el 1995, ja no només com a museu local, sinó també per desenvolupar el projecte del Parc Cretaci a partir del patrimoni de la Conca Dellà. Està situat dins d’una vella casa que va sobreviure als bombardejos del 1938 durant la Guerra Civil.

En aquest centre el visitant té l’ocasió de descobrir que un temps enrere la zona va ser ocupada per ibers, romans i en un temps encarà molt més remot, per alguns dels darrers dinosaures que van habitar el planeta.

El museu dividit en diferents plantes, on en cada una s’explica les diferents èpoques de la zona. Al soterrani es troba l’antic celler on es conreava la vinya, testimoni ancestral des de l’època romana, fins a mitjans del segle XX. La planta baixa on es troba l’entrada està dedicada a la riquesa cultural i geogràfica de la Conca Dellà. En el primer pis el visitant torna enrere 2000 anys, quan Isona era una ciutat força important de l’època romana denominada Aeso; hi podem veure la seva evolució cronològica. En el segon pis i seguint el viatge en el temps es troba l’espai dedicat al període Cretaci de fa 65 milions d’anys enrere. Aquí s’explica, arran de les restes paleontològiques que s’hi han trobat, totes les dades de com eren els animals que hi vivien en aquella època: els dinosaures. S’hi poden veure diversos fòssils trobats a la Conca Dellà i el seu entorn.

Després d’aquesta interessant visita que ens va fer anar tants milions d’anys enrere en el temps vam tornar a la realitat actual per anar a dinar al restaurant Miami d’Isona, on, com sempre sol ser habitual per tota aquesta zona, vam poder gaudir d’un esplèndid àpat. Després d’una curta sobretaula, ja que el temps no ens ho permetia, ens vam encaminar cap a la propera visita, l’església de Sant Esteve a l’Abella de la Conca.

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE

Arribats al petit poble, tots ens vam quedar embadalits per les panoràmiques de les muntanyes, realment espectaculars. I aquí en un petit turó es troba l’església romànica de Sant Esteve, que està documentada per primera vegada l’any 1151. Al seu interior, segons ens van explicar, hi havia un retaule, creació de Pere Serra sobre el 1380 i que l’any 1972 va ser robat. El retaule que es pot veure avui en dia l’església és una còpia. Un marxant el va voler vendre als Estats Units i com que la Interpol ja estava sobre avís del robatori, a causa del seu gran valor, quan el van voler vendre es va tornar a recuperar. Actualment aquest original es troba al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. Tot això ens ho va explicar la Sònia Clotet, que és periodista i ha fet una acurada investigació sobre el tema.

JACIMENT DE LA POSA

Vam deixar aquesta població després de fer un munt de fotos, ja que l’entorn ben bé s’ho val, per dirigir-nos al Jaciment de la Posa, que forma part del Patrimoni Cultural d’Isona i Conca Dellà. Durant molts anys es va pensar que els sots en la superfície de la roca d’aquest jaciment corresponien a petjades de dinosaures. Posteriorment aquestes depressions han estat reinterpretades com a marques produïdes per rajades mentre s’alimentaven de petits invertebrats marins en una platja de prop de 70 milions d’anys d’antiguitat. Les rajades enterren part del seu cos a la sorra i produeixen unes depressions circulars que romanen al substrat.

JACIMENT PALEONTOLÒGIC D’ORCAU 2

I finalment sí que vam poder veure al Jaciment Paleontològic d’Orcau 2 les petjades dels dinosaures, d’aproximadament 70 milions d’anys. Després de caminar una estona per un camí envoltat de boscos, vam arribar al lloc on es poden veure força bé les empremtes que van deixar aquests colossals animals. Aquest jaciment fou descobert el 1984.

Els primers estudis científics descrivien tres morfologies de petjades. Dues d’elles en principi les van identificar com a petjades amb tres dits o tridàctils. La tercera forma es va assignar a un dinosaure sauròpode de grans dimensions. De les dues primeres actualment no se sap res del cert, però s’ha confirmat que la tercera morfologia de petjada, sí que pertany a un sauròpode. Han estat ressaltats aquests rastres amb una coloració diferent, on s’aprecia la forma de les mans, com una mitja lluna o ferradura, així com la dels peus, que presenta una forma més ovalada. És un dels primers jaciments amb petjades de dinosaures del Pirineu català. I per la gran diversitat de petjades que s’hi poden veure, aquest jaciment de les Icnites d’Orcau ha estat declarat Bé Cultural d’Interès Nacional.

L’ARGENTERIA, la natura feta arquitectura

El diumenge al matí, després de deixar la casa, el nostre itinerari següent va ser el “Joc de Dames”, amb el monestir de Gerri de la Sal i l’Estany de Montcortès. Però en Manel, de camí, ens reservava una agradable sorpresa; ens va portar al Congost de Collegats, entre Pobla de Segur i Gerri de la Sal per poder veure, més que veure podem dir admirar, el lloc anomenat “L’Argenteria”, el lloc on Gaudí es va inspirar per fer la Sagrada Família. No ens va estranyar gens que s’inspirés veient aquest indret. Les imatges parlen per si soles.

El seu nom prové dels reflexos de color argent que sobre la capa de glaç de l’hivern es forma quan els raigs de Sol hi incideixen. Segons s’explica, quan Antoni Gaudí va veure tanta bellesa va quedar impressionat i li va servir d’inspiració per dissenyar la seva gran obra, la Sagrada Família. La formació de l’Argenteria és originada pel fet que l’aigua es va filtrant per la roca calcària, la va erosionant i fa precipitar el bicarbonat de calci per la vegetació.

JOC DE DAMES – SANTA MARIA DE GERRI DE LA SAL

Després d’aquesta parada genial, vam anar directes cap a Gerri de la Sal, on la Noemí, la nostra guia, ens va parlar d’un projecte força reivindicatiu en què s’explica des de la perspectiva de les dones el paper tan important que van tenir a l’Edat Mitjana i que no ha estat prou reconegut ni divulgat. És el “Joc de Dames”, una ruta turística patrimonial on les entitats que gestionen el castell i la canònica de Mur, Santa Maria de Gerri, Sant Pere de Burgal i Santa Maria d’Aneu expliquen el que va passar al Pallars als segles XI i XII. La visita va començar al pont romànic dit del Monestir o Gerri, sobre el riu Noguera Pallaresa i que uneix la vila amb el monestir. Els seus orígens es troben en una primitiva església visigòtica, posteriorment derruïda pels sarraïns. Va ser fundat el 20 de juny de 807, quan es va formar la primera comunitat monàstica sota l’advocació de Sant Vicenç, que va cristianitzar el territori i es va anant formant un poblat entorn del monestir. Posteriorment i sota la regla de Sant Benet va passar a l’advocació de Santa Maria. El principal finançament de la comunitat eren les salines, que estan documentades ja en el segle IX i que van ser el principal recurs econòmic de Gerri. I el pas del pont estava també controlat per la comunitat amb un pagament de peatge. A la meitat del segle IX el monestir comença a tenir un creixement progressiu sobretot gràcies a les importants donacions. La família comtal de Pallars també va tenir relació amb el finançament del monestir, ja que va fer nombroses donacions. La dona d’Artau, la comtessa Llucià, va fer moltes aportacions, però els comtes també exigien molt. El monestir es va veure també beneficiat per la separació dels dos Pallars, ja que volien que prenguessin partit per un o per l’altre.

Les dones amb la llei visigòtica tenien poder i llibertat per poder firmar documents i exercir tasques legals. Quan les dones van perdre el poder és quan moltes es van posar monges i així agafaven cultura doncs estudiaven i s’instruïen dins el convent.

La comunitat no estava disposada a acatar ordres dels comtes i van demanar al papat deixar d’estar sota la jurisdicció dels comtats. L’any 966 els monjos van aconseguir la protecció directa de la Santa Seu.

Fins al segle XIII, la comunitat va anar progressant, però va ser al segle XIV, quan van tenir molts conflictes, a causa de la decadència econòmica i jurisdiccional i els continus enfrontaments amb els senyors del Pallars. El 1835 la comunitat va haver de marxar per la desamortització i l’església va passar a ser parròquia i es van perdre les salines. Al quedar abandonat, les pujades d’aigua van anar acabant finalment amb el monestir, que es va ensorrar. Les salines avui en dia estan en mans de diversos propietaris.

Del conjunt monàstic l’únic que es conserva és l’església. El temple fou construït al segle XII i consagrat el 25 de setembre de 1149. L’interior d’aquesta església de l’antic monestir és majestuós i alhora molt auster. A l’altar, l’absis estava decorat amb pintures barroques que van retirar per a la seva conservació, ja que l’església està amenaçada pel salnitre. Es poden veure unes imatges antigues de com era l’església en un altre temps. El cor va ser destruït durant la Guerra Civil. Actualment es fan concerts en el seu interior i depèn del Bisbat d’Urgell.

Ja finalitzada aquesta interessant visita ens vam dirigir cap a l’estany de Montcortès per gaudir del seu esplèndid paisatge. Amb gran diversitat de fauna, l’estany es troba a 1.065 m d’altitud, a la comarca del Pallars Sobirà. És l’únic llac natural junt amb el de Banyoles i Bastours que no és d’origen glacial, sinó que les seves aigües provenen d’una font subterrània, i com tants altres llocs del Pallars també té la seva pròpia llegenda.

Finalitzades ja totes les visites programades en aquesta sortida ens vam dirigir a l’Hotel–Restaurant Terradets a Cellers, on vam fer un bon dinar self-service amb unes vistes molt boniques al pantà de Terradets i després d’una sobretaula i una mica de passejada per l’entorn, ens vam enfilar ja cap a Barcelona, satisfets per tot el que vam veure i viure. Encara ens va quedar temps pel camí de poder visitar l’exterior del castell de l’Aranyó, del segle XV. Com a curiositat, al segle IX va ser propietat de la família de l’escriptor català Manuel de Pedrolo, però això serà una altra història, que esperem que aparegui en un proper Cartulari.

També podria agradar-te Més de l'autor

1 comentari

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.