ROMÀNIC PER LA VALL DE BOÍ-TAÜLL

Descoberta per l'Alta Ribagorça, Aran i Alta Garona

0 52

Aquesta és la tercera sortida de cap de setmana que va fer l’Institut de la mà de l’amic en Manel Esteban. En aquesta ocasió la sortida va tenir lloc els dies 25, 26 i 27 del mes de maig passat i vàrem visitar: al departament de l’Alta Garona (França), el poble de Sant Bertrand de Comenge, que forma part de l’associació dels pobles més bells de França; Pont de Suert; el bonic poble de Canejan a la Vall d’Aran, i la Vall de Boí a l’Alta Ribagorça, amb el seu tresor, el conjunt d’esglésies romàniques declarat el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Va ser inscrit en anglès com a “Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí” a la World Heritage List.

Vam començar el nostre viatge amb direcció a Pont de Suert, on ens vam allotjar a l’Hotel Mestre, un bonic hotel familiar on vam tenir una molt bona acollida i servei. Aquí vam fer el nostre primer sopar de grup.

Però abans d’arribar en Manel ens tenia una sorpresa preparada pel camí, que no estava dins del programa. Ens va portar a Sopeira, una població de parla catalana de la Franja de Ponent, a la comarca de l’Alta Ribagorça (Osca). El significat etimològic de Sopeira és “Sota la pedra”. Allí vam poder degustar un excel·lent àpat al restaurant Casa Pase, on també es dediquen al turisme rural. Després de la sobretaula, ja ens esperava la  Roser, que ens va acompanyar molt amablement i alhora ens va fer de guia per visitar el Monestir d’Alaó, que es troba molt a prop del restaurant.

Aquest monestir està situat en un entorn privilegiat, com se sol dir, “un enclavament màgic”, rodejat de majestuoses muntanyes i amb un verd dels camps espectacular. Alhora s’hi respira una pau i tranquil·litat que convida a quedar-t’hi.

Monestir d’Alaó. Sopeira

El monestir romànic llombard conté un dels cartularis més importants de l’Edat Mitjana. Datat d’entre el 806 i el 814 fins al 1245, s’hi mostren 327 documents sobre donacions, possessions i consagracions d’esglésies.

Al 806 el comte Bigó de Tolosa va encarregar a l’abat Crisògon la reconstrucció del monestir fundat anteriorment pels visigots, sobre el segle VI. Fou consagrada l’església pel bisbe de Roda Ramon Guillem (Sant Ramon de Roda), l’any 1123. A la volta de la cripta encara es pot veure pintada la inscripció de la consagració.

En tot el temps comprès entre els segles IX i X el monestir va tenir molta activitat dominical, ja que va arribar a tenir quaranta membres i es va convertir en capçalera espiritual del “pagus orritense” i depenia del Bisbat d’Urgell. Els monjos de l’orde benedictí tenien com a lema “ora et labora”, i cultivaven els camps que envoltaven el monestir. La vida monàstica va seguir fins a la desamortització de Mendizábal el 1835, quan va passar a ser només una església parroquial, fins a l’actualitat, dedicada a Nostra Senyora de l’O.

Cal remarcar la història d’un dels seus abats, Benet Latras, que va morir mentre assistia a les Corts a Saragossa, l’11 de juny de 1682, i el seu cos incorrupte fou traslladat a la cripta del monestir. A partir d’aquest fet es va originar la llegenda del “Cos Sant”. Va restar allí fins que el 1936, durant la Guerra Civil, el seu cos momificat va ser cremat.

El paviment de l’església de còdols original és digne de mencionar. Actualment només resten l’església, l’antiga sala capitular, convertida en sagristia, i l’espai del claustre, on només resten alguns peus de les columnes originals. Aquest monestir fou declarat Monument Històric Nacional el 1931.

A tocar, tot fent una curta passejada, vorejant el riu Noguera Ribagorçana, es troba un antic i bell pont romànic. Aquesta visita és totalment recomanable tant per la història del monestir com pel seu esplèndid paisatge.

GRUTES DE GARGAS

L’endemà, dissabte, vam enfilar amb els cotxes cap a França, a la població d’Aventignan als Hautes-Pyrénées, per visitar les GRUTES DE GARGAS. Un cop arribats, el nostre guia, en Guillem, ens va donar unes explicacions abans d’entrar a les coves. A l’interior està totalment prohibit fer fotografies i tocar les parets degut a la seva fragilitat. Tal com va passar a Altamira, aquí també es van haver de tancar un temps per a la seva conservació, ja que un grup molt elevat de visitants altera el seu entorn i degrada les pintures. Per tant, s’ha limitat el temps i el nombre de persones que les poden visitar. D’aquesta manera les coves podran seguir obertes molt de temps en un futur.

En aquest jaciment prehistòric es troben dues coves que en un principi estaven separades entre si, fins que a finals del segle XIX es va construir un túnel artificial que les va unir.

La primera cova a la qual vam entrar és del període magdalenià i data de fa 15.000 anys, la segona és del període gravetià, freqüentada abans, amb més de 20.000 anys d’antiguitat. Aquesta última és famosa per les empremtes de mans pintades pels residents d’aquella època.

Main à la niche © R. Springinsfeld

El primer que vam veure en la primera cova va ser el que denominen “signes abstractes”, pintures realitzades amb manganès. Aquests signes eren freqüents a la prehistòria.

Se suposa que Gargas fou un santuari per als homes prehistòrics perquè s’hi han trobat pintures en les zones més profundes i difícils d’arribar de les coves; de vegades en llocs de més de tres metres d’altura. Es pot veure en les pintures representacions d’íbex, o cabra dels Alps, i bisons, pintats com hem dit abans, amb manganès i també amb òxid de ferro. Arribats al fons d’aquesta cova i després de baixar un petit tram d’escales que és el principi del túnel que uneix les dues coves, vam entrar a la segona, la més antiga. El guia ens va explicar que en aquesta cova es troba una sala amb 140 gravats però que està tancada al públic, perquè els gravats no es poden distingir prou bé pel fet d’estar superposats i els científics han tingut una gran dificultat per poder estudiar-los.

En aquesta cova es troben uns gravats de diferents animals: dos cavalls, un ren, un toro i un mamut. El guia ens anava assenyalant amb un punter làser els detalls dels animals per poder distingir-los millor. Però la part més important i d’interès són les mans representades a les parets. S’hi han trobat més de 200 pintures de mans.  Això representa un 50% de les pintures de mans que es coneixen a Europa. A aquesta cova se la coneix com “El Santuari de les Mans”. Són mans d’homes, dones i nens. Algunes estan senceres i a altres els falten les falanges, menys el polze. S’ha especulat molt sobre aquesta peculiaritat. Alguns científics ho expliquen com mutilacions o malalties, però actualment es parla de dits doblegats que representen un codi o llenguatge.

Els nostres avantpassats per fer l’empremta d’una mà utilitzaven pigments naturals, manganès o carbó de llenya per al negre i òxid de ferro per al vermell. Els pigments eren escopits al voltant de la mà que era posada a la paret i en treure-la quedava el negatiu.

Al final del recorregut, que en realitat és l’antiga entrada prehistòrica a la cova, es troba la paret denominada “la gran paret de les mans”, on es poden veure juntes més d’un centenar.

I com va recordar el guia, la mà és un símbol universal que uneix els homes a través de l’espai i el temps.

SANT BERTRAND DE COMENGE

Finalitzada aquesta visita, totalment recomanable, ens vam dirigir cap a la propera població, Sant Bertrand de Comenge, a la regió d’Occitània, on ja teníem hora per poder visitar la seva esplèndida Catedral que ressalta per la seva gran magnificència, situada sobre un petit promontori. Va ser la Seu de l’antiga Diòcesi de Comenge.

L’origen de la Catedral es remunta a principis de l’Edat Mitjana. L’església és una mescla d’estils. Conserva parts romàniques de l’església fundada per Sant Bertran (Bertrand de l’Isle), al segle XI. Es poden veure altres d’estil gòtic, que van ser finançades pel Papa Climent V, al segle XIV i les posteriors, renaixentistes del segle XVI portades a terme pel bisbe Jean de Mauléon.

Catedral de Sant Bertrand de Comenge

El 1218 va tenir lloc la canonització de Bertand de l’Isle i aquí va començar la veneració i pelegrinatge a la seva tomba. Des del 1222 la vila va prendre el nom del seu Sant Patró. Passat el temps al segle XIV el bisbe Bertrand de Got, després Papa Climent V (primer papa d’Avinyó), degut a la gran afluència de peregrins que anaven a Santiago de Compostel·la i també a honrar les relíquies de Sant Bertrand, va fer ampliar i construir la nova catedral gòtica el 1304. L’anterior romànica va ser conservada dins de la nova construcció. De l’església romànica es conserva la torre, la portada i el claustre.

Un dels elements que sobresurten al seu interior és l’esplèndid orgue, del segle XVI, (1550), una joia del Renaixement. Reposa sobre cinc columnes corínties i és una obra única en el seu gènere. Conté 2621 tubs i és un dels orgues més sol·licitats pels músics d’arreu i un dels més bells d’Europa. Des de 1975 hi té lloc el festival de Música que se celebra a l’agost i al setembre en què l’orgue n’és el protagonista.

Només entrar a la basílica, al bell mig es troba el magnífic cor de fusta de roure i noguera, d’un valor inestimable. El va fer construir el bisbe Jean de Mauléon entre 1525 i 1535. Conté 66 cadires tallades en fusta i gravats en alt relleu d’un gran nombre de personatges (sibil·les, sants, profetes, virtuts), ornamentals i bustos).

S’hi pot veure també el mausoleu que conté les relíquies de Sant Bertrand, iniciat pel cardenal Pierre de Foix el segle XV i que va reemplaçar la tomba més modesta que havia fet construir anteriorment el bisbe Bertrand de Got el 1309.

Finalitzada la visita a l’interior de la catedral vam anar a visitar el claustre romànic, des d’on s’albira una esplèndida panoràmica de la vall que, junt amb el silenci que s’hi respira, esdevé un espai ple de màgia. Aquí destaca el denominat pilar dels Evangelistes.

La catedral de Santa Maria, de Sant Bertrand de Comenge, està classificada amb el títol de Monument Històric de França des de 1840 i Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de 1998 per formar part del Camí de Sant Jaume a França.

A la mateixa població, a tocar a la catedral, al restaurant Chez Simone vam fer un bon àpat de productes de la regió, en un espai força encantador. A més, en un poble considerat un dels més bells de França, no podíem  deixar de fer una llarga passejada per descobrir els seus bonics racons amb antigues façanes amb entramat de fusta i carrerons empedrats que ens van transportar ben bé a un passat medieval.

Racó de Sant Bertrand de Comenge

Sortint ja de la població vam poder veure el jaciment arqueològic de l’antiga ciutat romana denominada  Lugdunum Convenarum (Turó del Déu Lug dels Convenes), antic enclavament de la Gàl·lia romana que correspon a l’actual poble de Sant Bertrand de Comenge i des d’on es veu una esplèndida panoràmica de la catedral de Sant Bertrand dalt del turó.

Vam deixar França amb molt bon sabor de boca i vam arribar a Canejan, pintoresca població de la Vall d’Aran, on gaudir de l’entorn i de les seves meravelloses vistes. Al restaurant Casa Deó vam fer un cafè i molt amablement ens van deixar les claus per poder visitar l’església de Sant Joan i Sant Cerni de Tolosa.

I ja acabada la nostra estada en aquesta població vam enfilar cap a Pont de Suert, per tal de sopar i poder escoltar el planning de l’endemà que ens va explicar en Manel.

ROMÀNIC DE LA VALL DE BOÍ

El diumenge, un cop esmorzats i després d’una bona estona de trajecte, cap a les 10 hores arribàvem a la Vall de Boí, on tot seguit ens vam dirigir al “Centre del Romànic de la Vall de Boí”, entitat que administrà les visites de les diverses esglésies romàniques de l’entorn.

Aquest conjunt romànic de diverses esglésies va ser construït durant els segles XI i XII i segueixen una unitat en el seu estil arquitectònic, en la línia del romànic llombard del nord d’Itàlia. Això les fa un conjunt excepcional amb un únic estil en un entorn reduït. Són remarcables l’elaboració en el treball de la pedra i l’esveltesa dels campanars. Les magnífiques pintures murals que es trobaven originalment a les esglésies de Sant Climent, Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí es poden veure actualment conservades en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Són considerades la concentració més gran d’art romànic d’Europa i declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2000, tal com hem dit al principi.

Els promotors de la seva construcció van ser els Senyors d’Erill. Aquests senyors feudals van participar en les campanyes de repoblació i reconquesta, a les ordres d’Alfons el Batallador, a inicis del segle XII i això va propiciar la seva ascensió en l’esfera social utilitzant els fruits dels botins de guerra per construir el conjunt d’esglésies, fet que va servir per adquirir prestigi social i alhora poder. Aquests fets van donar un període de gran esplendor a la Vall de Boí. Totes les esglésies estaven a l’entrada del poble com a símbol de salvaguarda divina alhora que han estat sempre en ús i protegides pel senyor feudal.

Anteriorment al segle IX el territori s’organitzava en comtats que depenien dels francs. Cap al segle X aquests comtats catalans s’aniran desvinculant fins aconseguir la total independència. La Vall de Boí abans de la independència formava part d’un d’aquests comtats, concretament el de Pallars- Ribagorça, però a causa dels conflictes que es van originar pel control del territori, el comtat va quedar dividit en tres totalment independents: Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà. I finalment la Vall de Boí passà a formar part el 1025 del Pallars Jussà, fet que farà que durant el segle XI es vegi immersa en les lluites comtals dels dos Pallars.

La primera església que vam visitar va ser la de SANTA EULÀLIA D’ERILL LA VALL. En aquesta església cal destacar el seu campanar, una torre quadrada amb sis pisos d’alçada. Aquest campanar està alineat amb els de Sant Joan de Boí i el de Sant Climent de Taüll per tal de servir de comunicació i alhora vigilar el territori. En un vessant religiós la torre era l’element que simbòlicament s’elevava fins al cel. Per la seva esveltesa i alçada és visible des de tots els indrets de la vall. A l’interior es troba una pila baptismal romànica (segle XII) que, per la peculiaritat de com està feta, és l’única que es conserva a Catalunya. Es troben també uns retaules dels segles XVI-XVII i XVIII de fusta amb policromia. A l’absis es pot veure la còpia del conjunt del Devallament format per set talles de fusta. Els originals dels segles XII-XIII es conserven al MNAC i al Museu Episcopal de Vic. L’estructura d’aquesta església és el resultat de diverses fases de construcció. Pels treballs arqueològics i de restauració s’ha pogut saber que aquestes quatre fases van ser realitzades entre els segles XI i XII. La primera referència que es té de la vila d’Erill data del 1064, quan els Comtes del Pallars Sobirà van vendre la població i les terres circumdants als comtes del Pallars Jussà.

Església Santa Eulàlia d’Erill la Vall

La segona visita va ser a SANT JOAN DE BOÍ. Aquí destaquen el magnífic conjunt de pintures murals que decoraven l’interior de les naus, així com també en el seu exterior. Actualment són copies, ja que les originals es troben conservades al MNAC. El campanar és de planta quadrada i amb tres pisos d’alçada. La població de Boí va ser una de les més importants de la vall durant l’Edat Mitjana, ja que hi ha referències que indiquen que estava fortificada pel fet que s’hi han trobat restes de muralla. El poble de Boí, segons documents de venda i bescanvi de terres, data del 1064 i s’esmenta com “ipsa illa de Bogin”.

Pintures murals a Sant Joan de Boí

En el nostre recorregut per la Vall de Boí, la propera església que vam veure fou SANT CLIMENT DE TAÜLL. En aquesta ocasió la visita va ser guiada per l’Anna Monsó. Potser l’església més emblemàtica per la seva pintura original romànica: el Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll (Pantocràtor). Actualment l’original es troba al MNAC, com totes les altres pintures. Aquí vam poder veure la tècnica innovadora de restitució  pictòrica mitjançant reproducció virtual del vídeo mapping per tal de mostrar com eren les pintures de l’església al segle XII. La majestuosa imatge es troba a l’absis central del temple. Està assegut a l’arc del cel, amb els peus sobre l’esfera terrestre, beneint amb la mà dreta mentre que a l’esquerra sosté un llibre amb la inscripció “EGO SUM LUX MUNDI”; Jo sóc la llum del món. A cada costat apareixen les lletres Alfa i Omega, la primera i l’última lletra de l’alfabet grec, que simbolitzen que Déu és el principi i la fi.

El 1904 Domènech i Montaner va fer uns quants viatges a la Vall de Boí per tal de documentar i fer un estudi científic sobre la majoria d’esglésies de la zona. Posteriorment, el 1907, l’arquitecte Puig i Cadafalch junt amb historiadors i fotògrafs van començar a interessar-se pel conjunt de pintures murals per tal de donar-les a conèixer i alhora preservar-les. Per tant, es va utilitzar la tècnica del  strappo per treure les pintures originals i portar-les al Museu Nacional d’Art de Catalunya per a la seva conservació.

Mapping de les pintures de Sant Climent de Taüll

L’església va ser consagrada el 10 de desembre de 1123, pel bisbe de Roda Barbastre, en Ramon Guillem. Dona fe l’acta de consagració que va quedar documentat en una de les columnes del temple, La torre del campanar segueix les característiques de les torres de la Vall de Boí. Els seus trets principals; l’esvelta planta quadrada de sis pisos amb finestrals. Es pot apreciar la diferència de la part més baixa de l’església, més tosca, que és del segle XI, amb la part de dalt, que és posterior i que ja és més elaborada.

A l’interior vam poder veure diverses peces originals, com una talla romànica del Crist a la creu, però que no està clavat, per simbolitzar que el Crist està viu. Per finalitzar la visita ens van ensenyar en un vídeo tot el procés de la tècnica del mapping que es va realitzar el 2013.

L’última església de tot aquest conjunt que vam visitar va ser la de SANTA MARIA DE TAÜLL. Fou consagrada un dia després que la de Sant Climent, l’11 de desembre de 1123 pel bisbe de Roda-Barbastre, Ramon Guillem. Aquesta acta de consagració esdevé el primer document on se cita l’església de Santa Maria. La trobem situada al centre del poble. Per tant, se suposa que l’assentament de la població es va generar al seu voltant.

Al segle XVIII, a causa de les noves necessitats i a l’estètica del moment, es van dur a terme diverses transformacions en la seva estructura. Però les obres de restauració que es van fer als anys setanta van retornar l’església a la seva aparença original. Aquí es poden admirar també unes magnífiques pintures murals que tal com ens hem trobat en les anteriors esglésies són reproduccions d’algunes de les pintures més representatives, ja que, com hem esmentat abans, les originals estan conservades en el MNAC. En el seu origen l’església estava totalment decorada, incloent-hi les columnes, amb representacions d’escenes bíbliques.

Després d’alimentar l’esperit en haver contemplat aquests espais tan plens d’art i història, tant en el  vessant  arquitectònic, com de pintura, i en un entorn únic per la bellesa del seu paisatge, vam anar a alimentar el nostre cos al Restaurant Mallador, a Taüll, on vam poder gaudir també d’un dinar força bo amb productes de la terra. Aquest restaurant, ubicat en una bonica casa de pedra, davant mateix -es pot ben bé dir a tocar- de l’església de Sant Climent, va ser un lloc privilegiat per donar per finalitzada la nostra sortida.

Força satisfets per aquesta nova descoberta vam tornar a Barcelona. Esperem que en Manel ens en tingui una altra de preparada per a la propera tardor.

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.