Descoberta per LA NOGUERA i EL PALLARS JUSSÀ

Aquesta engrescadora sortida va tenir lloc els  dies 19, 20 i 21 del passat mes de maig de la mà del nostre amic del Consell de Redacció en Manel Esteban.

Uns quants cotxes vam sortir cap a les terres de Lleida, concretament les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà. El nostre primer destí  va ser el magnífic Monestir de les Avellanes, que pertany al municipi d’Os de Balaguer, a la comarca de la Noguera, on vam fer un bon sopar i que va ser el lloc d’hostalatge per passar les dues nits.

Castell d’Os de Balaguer i Museu de les Campanes

Al dia següent, ben esmorzats i de bon matí, ja que seria un dia ple d’activitats, vam començar el nostre recorregut visitant Os de Balaguer, el seu Castell medieval i el Museu de les Campanes. Vam ser rebuts per en Jaume León, president de la Confraria de Campaners, que és l’encarregat de les visites guiades del castell i el museu. Aquest castell, conegut com “Malignus Castrum”,construït al cim d’un turó i documentat l’any 1036, originalment fou una fortalesa sarraïna del segle IX i fortificada l’any 1035. Formava part, junt amb altres castells, d’una línia defensiva de frontera amb els carolingis.

L’any 1105 es fa un pacte entre el comte Pedro Ansúrez, tutor i avi matern d’Ermengol VI d’Urgell,  i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III, per tal de conquerir als àrabs diversos llocs estratègics, entre els que es trobava el Castell d’Os, un dels més importants de l’Alta Noguera.

La part més antiga del castell es troba en la torre cilíndrica que probablement data del segle XII. Està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional i fou restaurat el 2011.

En el seu interior es troba el Museu de les Campanes, que consta de dues sales. A la primera, a l’entrada, es pot veure una gran i espectacular campana sobre un suport amb rodes que pesa 400 quilos, de la qual el guia ens va explicar la tècnica de construcció.  En la segona estança, una magnífica sala gòtica, es troben un gran nombre de campanes de diferents classes i mides. Es pot veure també informació on s’explica els tons musicals de les campanes, com s’aprenia l’ofici i què representaven.És l’únic museu d’aquest tipus que hi ha a Catalunya.  Les campanes avui en dia són un dels símbols d’Os de Balaguer.

Espai transmissor de Serò – Els Reguers de Serò

Després d’un bon àpat al restaurant El Pastisser del Pont d’Alentor, ens vam dirigir a visitar l’Espai Transmissor de Serò, on vam tenir com a guia l’amic i monitor Starlight, en Ramon Canyelles, que ens va fer una molt completa i interessant dissertació sobre la descoberta d’aquest important conjunt megalític. Va començar explicant-nos que tot aquell territori és molt ric en jaciments arqueològics, ja que s’han trobat restes de diverses èpoques.

L’edifici del Centre d’Interpretació Serò – Espai Transmissor, dissenyat per l’arquitecte Toni Gironès,  és un espai arquitectònic singular i totalment integrat al paisatge i guardonat amb el premi FAD d’arquitectura l’any 2013, entre d’altres. Tot en aquest edifici està fet amb un perquè, amb un sentit, per exemple, les 1590 ampolles que es troben en una de les parets i que no són de ni molt menys només de decoració sinó que funcionen com a il·luminació natural i també de climatització tan al hivern com a l’estiu. Continuant el recorregut es troba una sala on hi ha uns tubs que baixen del sostre i que semblen ben bé llum artificial, però no és així, la llum que hi entra és totalment natural. Seguidament  i a través d’un passadís molt singular també vam entrar a l’espai on es troben les estàtues-menhirs que formaven part del grup escultòric, un monument extraordinàriament important.

L’any 2007 durant els treballs de la construcció d’unes canonades de la xarxa de rec, van sortir a la llum (a tres metres sota terra), les restes d’una tomba megalítica datada a mitjans del III mil·lenni aC. Aquesta va ser una troballa espectacular, ja que el conjunt megalític dels Reguers de Serò és dins del món megalític un dels més rellevants i insòlits del període neolític final i calcolític europeu. El conjunt format per set impressionants lloses decorades amb motius antropomorfs (vestimentes dels personatges o potser deïtats a què feien referència, tipus de túniques, mantells, cinturons, sivelles i capes), formaven part i corresponien a antigues estàtues-esteles aprofitades d’un monument escultòric molt anterior i primitiu.

No es coneixen en tota Europa unes estàtues-menhirs amb característiques com aquestes. Un dels factors de la seva singularitat i que constitueix un referent en el món megalític és la seva grandària. Una de les estàtues-menhirs,  la denominada Serò B, mesura set metres d’alçada i està considerada, per tant, la més alta d’Europa.

Han estat presentades en diversos fòrums nacionals i internacionals, on han estat altament valorades per la seva importància. Les estàtues-menhirs de Serò, en definitiva, es consideren la mostra més excepcional i representativa d’escultura megalítica antropomorfa del neolític final a Catalunya, ja que es pot ben bé dir que són autèntiques obres d’art de la nostra prehistòria.

Santuari de la Mare de Déu del Salgar

Posteriorment vam poder gaudir del Monestir de la Mare de Déu del Salgar, enclavat a la mateixa roca, un lloc realment emblemàtic rodejat d’una gran bellesa natural.

El Santuari, assentat sota una balma en un espectacular congost sobre el riu Segre, està envoltat d’un bell paratge de la Serra del Salgar (Foradada), ple de coves i és davant del turó on es troben les restes del castellà d’Antona, dit també de Malagastre, que fou a conquerir a l’Islam en una expedició l’any 1015-1016. El castell va pertànyer a Arnau Mir de Tost, després que la comtessa d’Urgell li’l va vendre el 1049, encara que més endavant el va cedir.

Es troba la primera menció del lloc del Salgar en un document de donació que va fer el mencionat  Arnau Mir de Tost, l’any 1054, encara que l’església no s’esmenta fins l’any 1192, en què apareix en el testament d’Arnau de Ribelles.

El seu nom procedeix del català medieval “algar” , derivat de l’àrab “al-gar” i que significa cova, balma, cavitat.

Una llegenda explica que uns pastors es van trobar en una de les coves del Salgar una imatge de la Mare de Déu. Quan la van voler baixar per venerar-la, la imatge sense que ningú la toqués va tornar a dalt de la cova, on la van trobar i aquest fet va passar tres vegades. Així es va entendre que la verge volia restar al seu lloc original i allí la van deixar.

. La devoció per aquesta imatge era molt gran, ja que es considerava que tenia poders miraculosos i la treien en processó quan patien de sequera. La imatge que es troba a dalt de la cova es pot veure pujant per unes escales excavades a la mateixa roca i finalment per un tram de fusta habilitades per tal d’accedir-hi. Un cop a dalt podem també admirar una esplèndida panoràmica de l’entorn.

Es pot veure l’antiga església romànica, el claustre renaixentista i altres construccions, protegit tot el conjunt per un mur de pedra. Encara es conserva l’antic absis romànic original de l’església, que data del segle XI. Per la part interior, l’absis ha estat totalment reformat. El 1263 hi ha constància de l’existència de l’hospital de Sant Jordi, que serví alhora de lloc de cura i de descans per als pelegrins que feien el Camí de Santiago.

L’església es convertí en convent carmelita el 1404 per cessió d’en Ponç de Ribelles, senyor de Montsonís. L’orde dels Carmelites va aprofitar i habilitar les coves de la muntanya. Els monjos, més endavant, passat el temps, van ampliar l’església romànica, el convent i el 1530 es bastí el claustre renaixentista.

Arribats al 1835, ja en plena decadència, els carmelites foren exclaustrats amb la llei de desamortització  i venuts els seus béns a particulars. Però el lloc es va tornar a recuperar com a santuari i actualment depèn de la parròquia d’Artesa de Segre.

Celler Rubió de Sòls…amb  sessió d’estels

Ja cap al tard ens vam encaminar cap a Rubió de Baix  per visitar el celler de Rubió de Sòls, on la nostra amiga Judit Sogas, enòloga i viticultora ens esperava per oferir-nos una amplia visita de les vinyes, acompanyada d’un tast del seu vi el SolsXarel, posteriorment amb un sopar molt especial amb visió de les estrelles i la classe magistral que ens va impartir en Ramon sobre el firmament.

La Judit va explicar el programa que ens havien preparat i després ens va fer una presentació del seu projecte vinicultor. Seguidament ens vam convidar a fer una passejada per les vinyes tot explicant la història del castell de Rubió de Sols, que sembla talment com si  protegís l’entorn, i la producció de la vinya.

Vam començar a sopar tot seguit sota les estrelles. Ens havien preparat un esplèndid àpat amb bons productes de la terra regat tot pel vi SolsXarel que es produeix en aquestes vinyes. Acabat el sopar, en Ramon, acompanyat per un potent làser i un gran telescopi ens anava marcant i explicant el nom i posició de les diverses constel·lacions. Semblava que les teníem ben a prop. Poder gaudir de la visió d’aquest cel nocturn tan brillant, tan net (zero contaminació), quallat d’estrelles, que normalment a causa de la contaminació ens està negat, veure’l amb tota la seva esplendor, va ser tot un privilegi.

Castell i  Col·legiata de Mur

Després d’un merescut descans, ja que el dia anterior havia estat molt complert, i d’un bon esmorzar al monestir, ens vam encaminar cap al Pallars Jussà, per visitar  el Castell i la Col·legiata de Mur. Aquí ens esperava la nostra guia Noemi Nus, que ens va explicar fil per randa la història tan interessant d’aquest conjunt monumental.

El conjunt format pel castell i la col·legiata corona estratègicament el cim d’un turó de 800 metres a la comarca del Pallars Jussà que domina la Conca de Tremp i l’embassament de Terradets i des d’on es pot gaudir d’unes magnífiques panoràmiques de gran bellesa.

Començarem parlant del castell i la importància que va tenir com a castell de frontera dels comtats catalans, encara que també per tal de dominar i vigilar el territori i a la seva gent, o sigui, per tal de tenir el domini feudal. Documentat ja des de l’any 969, aquest castell va esdevenir possessió del noble Arnau Mir de Tost, que va ser l’impulsor de la creació de la nova organització territorial de la frontera amb els àrabs. El castell fou una cessió que li va fer al 1055 en Ramon V de Pallars Jussà, amb motiu del seu casament amb Valença, dona que va tenir un paper cabdal en els fets de la seva època, filla d’Arnau Mir.

Durant el segle XI el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà van ser l’escenari de nombrosos i forts enfrontaments  entre els nobles d’aquests dos comtats i en els que el castell de Mur hi va tenir un paper protagonista.

La planta del recinte  triangular està tancada per un mur amb angles arrodonits i amb una torre rodona central que conserva bona part de la seva antiga estructura (segle X-XI). La torre té dos accessos, un d’ells en la part alta dóna directament a un pas de ronda del recinte emmurallat i des d’on es poden veure unes vistes espectaculars de tot el paisatge que l’envolta.  El castell constava de dos pisos. Al superior hi havia dues estances, una d’elles era la del comte de Pallars, latrina inclosa, que encara es pot veure, un símbol de luxe en aquella època. L’altre estança tenia diverses utilitats: menjador, sala de ball, sala d’estar i dormitoris per a la cort i convidats. L’altre pis estava destinat als soldats.

El seu nom, com bé s’entén, prové del llatí MURU que vol dir simplement mur, muralla. La situació estratègica  en què està ubicat i l’arquitectura, amb les seves parets tan altes i majestuoses en un lloc tan enlairat, així com l’estat de conservació l’han fet mereixedor de ser l’emblema dels Castells de Frontera dels antics comtats catalans.

L’any 1920 fou declarat Monument Històrico-Artístic d’Interès Nacional. El 1986 s’hi van fer excavacions i es va restaurar part del castell.

Davant del castell i a la mateixa esplanada es troba l’altre part d’aquest conjunt monumental, l’esplèndida Col·legiata de Santa Maria de Mur. L’obra de construcció va ser iniciada pel comte Ramon V de Pallars i la seva esposa Valença, el 1060, per tal de construir-hi el panteó familiar.

El 1592 es va convertir en col·legiata, fins al segle XIX, que va passar a ser parròquia amb el seu posterior abandó. El 1919 un marxant d’art va comprar al rector de Mur el valuós conjunt de pintures murals amb la representació del Pantocràtor i amb els evangelistes que es trobaven a l’absis per 7.500 pessetes. Van ser arrancades per uns tècnics italians amb la tècnica de l’strappo. Posteriorment se les va vendre al col·leccionista Lluís Plandiura per 100.000 pessetes. Aquest se les va tornar a vendre per 400.000. Plandiura va haver d’enfrontar-se amb la Junta de Museus de Catalunya, ja que aquesta institució demanava que es tornessin les pintures, però no van trobar el suport necessari i no van poder evitar que els frescos marxessin cap als Estats Units.  Actualment aquests originals es troben al Museu of Fines Arts de Boston. Per tant el Pantocràtor amb els evangelistes que podem veure actualment a l’absis és una reproducció fotogràfica que es va inaugurar el maig de 2008.

La col·legiata consta de l’església, el claustre i les dependències monacals. El claustre del segle XII ha estat sotmès a diverses restauracions i transformacions degut a què va patir durant anys una sèrie d’espoliacions, com hem dit abans, com també els desperfectes per la Guerra Civil (1936-39), que el van afectar greument. El 1932-35 havien estat restaurades tres ales del claustre pels Amics de l’Art Vell. Als anys 80 es va fer una important restauració de tota l’ala meridional del claustre.

Recentment es van descobrir a la nau central les despulles de Ramon V, comte de Pallars Jussà (segle XI), que junt amb la seva dona Valença van ser els impulsors de la seva construcció, com ja sabem.

Des de el 2008 acull una exposició permanent de la història del Castell i la Col·legiata.

I aquí va finalitzar aquest interessant recorregut per les terres de Lleida, dita la “terra ferma”. La veritat és que van ser uns dies plens de cultura, d’història, i també l’ocasió de poder gaudir i admirar uns esplèndids espais naturals