Visita MONESTIR DE LES AVELLANES

El passat 18 d’abril, un grup de l’Institut enfilàvem cap a les terres de Lleida, a Os de Balaguer, per visitar el Monestir de les Avellanes, ubicat a la comarca de la Noguera, la més gran de Catalunya, però la més despoblada i potser també la més desconeguda.

0 85

Arribats al monestir vam ser rebuts pel nostre guia, en Robert Porta, amb el qual vam tenir una experiència molt agradable i enriquidora i que alhora ens va fer una visita molt més completa del que esperàvem.

Farem un breu recorregut de tots els espais que vam veure.

PORTA D’ENTRADA

Lo primer que vam visitar va ser la porta d’entrada al monestir, amb una galeria amb amples arcades, on es poden veure penjades unes antigues portes de fusta de les antigues muralles, per recordar que les portes sempre estan obertes a tothom. Foren construïdes pels monjos a finals del segle XVII.

La plaça de l’entrada antigament estava dedicada als pelegrins que hi feien hostatge i aquí estava també ubicat l’antic palau de l’abat, que era considerat com un senyor feudal. Fins al segle XVIII ser abat era vitalici. Després va passar a ser elegit per tots els monjos de la comunitat i no podia estar més de dos mandats. A la plaça es troba la Font de la Mallola o Font de l’Abat, d’estil barroc, que va ser construïda per l’abat Jaume Caresmar. És una font commemorativa de l’arribada de l’aigua per la conducció sota terra, l’any 1760. Hi destaca l’escut de l’abat i un bust del mateix de l’any 1974.  Com a dada interessant, hi ha dos arbres lledoners a la plaça que es conserven des del segle XVIII.

PORTA DE TREBALL O PORTA EXTERIOR DE LA MURALLA

Aquesta porta de la muralla, que rodejava tot el monestir, era l’accés d’entrada i sortida dels carros i feines del camp. Va ser reconstruïda l’any 1783 i al frontis es pot veure el títol del monestir; SANTA M. BELLIPODI AVELLANARUM. A l’interior està reproduïda la primitiva ermita en la qual el  beat Joan d’Organyà, fundador del monestir, dit Sant Cap, va viure com eremita al Mont Malet. Les portes de fusta penjades a l’entrada actual del monestir, de les que hem parlat abans, són originaries d’aquest lloc.

ESCALA DE JACOB I CEMENTIRI

Vam continuar fins a les escales dites de Jacob, que simbolitzen la connexió entre el cel i la terra i que pugen fins al cementiri ubicat al costat mateix de les escales. Al costat d’aquestes hi baixa un corrent d’aigua, que simbolitza la vida, la unió entre la vida i la mort. Aquest cementiri, on estan enterrats els germans maristes, és un lloc preciós ple de pau i al bell mig de la natura, presidit per una bella escultura de la Mare de Déu de l’Acollida.

Durant els fets de 1938, els monjos s’amagaren per les muntanyes, mentre que d’altres els agafaren i foren afusellats en aquest lloc. Es troba també el monument als morts de la Guerra Civil, dels dos bàndols, on són enterrats els soldats morts a l’Hospital Militar, que es va habilitar al monestir l’abril del 1938.

Seguint la ruta, vam tornar a baixar per veure la porta de l’església per on entraven antigament els fidels per assistir als oficis monàstics. Adossat s’hi pot veure l’edifici de pedra rosada d’inspiració noucentista, que van construir els monjos maristes l’any 1935, durant la reconstrucció i ampliació del monestir.

CLAUSTRE

El claustre és l’espai més antic del monestir, data del segle XII, és d’estil romànic i està ubicat en el mateix centre del puig, en el punt més alt. Hi ha documentació del segle XVII, en què es diu que hi havia un pou central que recollia les aigües. Actualment, en el seu lloc, hi ha una estàtua de Sant Marcel·lí Champagnat, fundador dels maristes. Una particularitat d’aquest claustre és la seva gran austeritat. És representant de l’època en què els monestirs premostratencs cercaven austeritat i recolliment. Als capitells s’hi troben motius vegetals, poc historiats. Només es pot veure un capitell amb l’escut de bisbe. Les ales sud i oest s’han conservat fins als nostres dies; les altres dues van ser destruïdes en temps de Felip V, durant la Guerra de Successió.

SALA CAPITULAR

La Sala Capitular, del segle XIII, era un dels espais més importants del monestir. Aquí es feien les assemblees. Era un lloc central de la vida monacal dels monjos premostratencs. Degut  també a la Guerra de Successió es va incendiar i enfonsar. Avui en dia s’hi fan exposicions temporals d’artistes locals. La part central del terra és de vidre, sota del qual hi ha, entre d’altres, restes de pedres històriques, una dovella de clau d’arc amb l’escut del monestir, datat al 1744, i una estela mortuòria dedicada a l’abat Antoni Trueta.

REFECTORI O MENJADOR DELS MONJOS

El Refectori en el seu origen era romànic. Després de la seva destrucció es va reconstruir en estil neoclàssic. Les rajoles, originals, que cobreixen les parets, estan pintades a mà i cuites al foc. Es pot veure també l’escut abacial que indica el lloc on seia l’abat. Els novicis més joves entraven els primers. El menjar consistia en un plat  i un got de vi. El primer en ser servit era l’abat i els monjos més grans. Per tant, quan els tocava als més joves havien d’anar de pressa a menjar; era una manera d’aprendre austeritat i paciència. Dins del refectori es troba la font del segle XVIII, decorada amb un escut commemoratiu de l’arribada de l’aigua dins del monestir, el 1760.

ESGLÉSIA

L’església, d’estil gòtic, va ser començada el 1303, sota la tutela del comte Ermengol X. És segurament l’obra més rellevant del monestir. L’alçada actual va finalitzar el 1964. A cada costat de l’altar es poden veure unes senzilles arquetes amb les despulles dels comtes d’Urgell, en el lloc on antigament estaven els grans sepulcres gòtics dels comtes, de gran valor artístic, que es van  endur el 1906 i dels quals parlarem més endavant en l’apartat de Història. Destaquen els bells vitralls on es pot veure en un d’ells el beat Joan d’Organyà, el Sant Cap. A les capelles laterals es troben els sepulcres, amb les restes dels germans maristes que van ser assassinats a l’última Guerra Civil.

ARXIU GAVÍN

Acabada la visita de l’església, vam anar a veure per últim, l’arxiu Gavín. Antiga fusteria i ferreteria dels germans, fins al 2003, l’actual arxiu està format principalment de donacions particulars. La seu de l’arxiu va estar a Valldoreix fins al 2008, any en què es va traslladar al monestir. Hi ha una sala de consulta i treball on es cataloguen tots els documents que hi van entrant, el dipòsit i un espai d’exposicions. Aquest arxiu va ser creat per en Josep M. Gavín i Barceló, fotògraf, que va trepitjar totes les poblacions catalanes i va recollir abundant patrimoni cultural del país. Va fer unes 250.000 fotografies de totes les esglésies de Catalunya. Va crear un sistema d’arxiu que després el van fer servir al Vaticà. El 1984, va rebre la Creu de Sant Jordi.

Per fer-nos una idea de tot l’extens material que hi ha dipositat en aquest arxiu en nombrarem alguns. Hi han uns 50.000 estampes; 48 col·leccions de diversos temes; 500.000 fons de postals de tota Catalunya; 700.000 articles de premsa de festes majors, aplecs de folklore popular, etc…; més de 300.000 fotografies d’inventari d’esglésies, lloc, advocació, etc; es troben també fons de revistes comarcals, fons d’estampes de sants, commemoracions, celebracions populars i religioses; una hemeroteca de pobles i comarques de Catalunya. En total, es troben en aquest important i testimonial arxiu, més de 4.150.000 documents. Tot aquest material s’ha pogut recollir gràcies a les donacions de persones i entitats.

Un fet curiós que ens van explicar va ser que a l’any 1995, entremig de les nombroses donacions que rebé l’arxiu aparegué una Mare de Déu molt malmesa i mutilada: li mancava el braç dret i la mà del nen, i no se’n sabia ni l’origen ni l’advocació. Gavín la va portar a restaurar a Ramón Millet, un dels escultors de la Sagrada Família. Un cop reconstruïdes les parts mutilades es va decidir posar-li un llibre obert a la mà amb la inscripció Mare de Déu dels Arxius. La imatge i la seva advocació foren beneïdes i autentificades pel bisbe de Solsona el 1999. Des d’aleshores és patrona dels arxivers d’arreu del món. És l’única Mare de Déu del Arxius que hi ha al món, i restà com una icona i símbol del coneixement que es troba en els arxius.

Després d’aquesta intensa i enriquidora visita, i com ja era tard, vam anar a dinar al Restaurant el Claustre, dins del mateix monestir. Un espai molt agradable amb vistes al Claustre, on vam fer un esplèndid àpat. Després d’una mica de sobretaula, ens vam dirigir amb una relaxada i breu passejada pel bosc proper, fins arribar al Pou de Gel, on antigament es recollia el gel i s’emmagatzemava per conservar el aliments i possiblement també era venut. Després d’obrir la reixa de la porta i passar per un curt passadís es troba un lloc únic per la meditació, on es pot escoltar el silenci. Sota la plataforma de fusta, encara hi ha uns metres de fondària. La boca del pou esta coberta per una piràmide de vidre. Per la forma de la coberta, la bellesa i la pau de l’entorn, tot plegat fa que sigui un espai molt especial, del que tots vam gaudir restant uns moments en silenci.

Va ser una visita i un dia magnífics. Ens han quedat ganes de tornar-hi per gaudir un altre cop d’un entorn ple d’història enmig de la natura.

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.