Visita a la BASÍLICA DEL PI, la “catedral popular” de Barcelona

Crònica d'una visita La trobada va ser el passat 8 de març davant de la Catedral, on Bartomeu Bioque, tot passejant fins a la Basílica del Pi, ens va explicar relats i anècdotes dels carrers i els edificis pels quals anàvem passant fins a arribar al Pi.

0 88

Primerament ens vam parar davant de la Casa de l’Ardiaca, del segle XII, que va ser la primera comanda templera i ens va parlar de la simbologia de la seva font octogonal, amb el número vuit com a símbol templari. Actualment és la seu de l’Arxiu Municipal d’Història. Davant mateix es troba la Capella de Santa Llúcia, que va ser construïda per iniciativa del bisbe Arnau de Gurb entre el 1257 i el 1268. Vam seguir fins a l’entrada del Claustre de la Catedral, on davant del monument alMàrtirs de la Pàtria, herois contra el francès durant la Guerra de la Independència, en Bartomeu ens va explicar detalls de la seva resistència. Vam arribar a la plaça de Sant Felip Neri, on va recordar-nos els efectes de la metralla que encara es poden veure a la façana de l’església, a causa de l’impacte d’una bomba que va caure durant la Guerra Civil i que va provocar la mort de prop de vint nens d’un col·legi. També es troba en aquesta placeta el Museu del Calçat, antiga confraria del gremi de mestres sabaters. La façana d’aquesta confraria va ser desmuntada pedra a pedra, el 1943, del desaparegut carrer de la Corríbia fins aquest emplaçament. Tot passejant vam arribar als antics Banys de la Sinagoga al carrer Banys Nous on hi ha actualment una botiga d’antiguitats. Al fons de la tenda, segons ens va explicar, hi ha el pou dels antics banys.

Vam arribar finalment, després d’una relaxada caminada, al nostre objectiu principal, visitar l’Església de Santa Maria del Pi.

El primer que vam fer acompanyats per la nostra guia, la Montserrat Sacasas, va ser pujar a la torre del campanar, la part més emblemàtica i atractiva de la visita. Amb la particularitat que ha estat en restauració i tancada fins al passat gener en què és va obrir al públic. Aquesta part de la visita sempre s’ha de fer amb els guies de la mateixa església. El campanar de planta octogonal té una alçada de 54 metres.

La torre va començar a ser construïda el 1348 i va trigar 80 anys a ser finalitzada. Pere III, el Cerimoniós, va invertir en la seva construcció, per què fos una torre de defensa.

La torre consta de tres pisos, el quart denominat cloquer i el cinquè pis o terrat. Vam pujar al primer pis on comença l’escala de cargol i que queda just a sobre de la sala del Tresor. Vam seguir pujant fins al segon pis, en què hi havia més llum i l’ambient és notava més fresc. La guia ens va explicar que aquesta església és la gran desconeguda i tanmateix passa amb la torre. A causa d’ un incendi provocat el 1936 en què l’església va quedar molt malmesa, es va perdre una part del patrimoni, però gràcies a unes accions heroiques es va salvar la major part del valuós arxiu, gràcies al qual avui podem tenir informació. La torre va servir de refugi de monjos i gent del poble.

Tranquil·lament i amb calma vam pujar el tercer pis i al quart o cloquer, que és on hi ha les campanes. L’Antònia, que és la més gran, la Josepa, la mitjana, i l’Esquirol, la més petita. Aquí, al cloquer, els campaners hi passaven quasi tota la seva vida. I per passar l’estona jugaven al tres en ratlla i encara es poden veure les marques a terra.Tant la campana Antònia com l’Honorata de la Catedral van ser molt importants per què van tocar a sometent. Antigament la gent coneixia el so de les campanes, sabia el que representava el seu repic. Totes les campanes del Pi són antigues, de mitjans del segle XVII.

I per fi vam arribar al terrat, l’esforç de pujar 260 esglaons va valer totalment la pena. Encara que s’ha de destacar que a poc a poc i sense presses la pujada no és tan dificultosa com sembla. I la recompensa en arribar a dalt bé s’ho val. És una panoràmica de 360º totalment espectacular, des d’on es pot veure tota la ciutat. Anomenada “la talaia de Ciutat Vella”, va ser el punt més alt de la ciutat fins a finals del segle XIX.

Aquí dalt tots vam gaudir una bona estona de la magnífica vista i, com és lògic, les càmeres de fotografiar no van parar. Va ser un moment excepcional.

Segons ens va explicar la guia, l’església en un principi estava fora muralles. Amb el pas del temps la ciutat es va engrandir i l’església es va anant incorporant a la vila. El nom del Pi es deu al fet que en aquest indret hi havia un bosc de pins i per això es deia la vila del Pi. Avui en dia a la plaça que porta aquest nom, davant de l’església se’n pot veure un de pi. Antigament, ens va explicar, degut a la reforma del paviment de les Rambles, el 1799, és va fer un passeig central anomenat terrat i dos carrils laterals, anomenats camí. Llavors els Gegants de la Ciutat anaven pel terrat i els Gegants del Pi, anaven pel camí . Aquest fet es relata en la popular cançó.

Totalment satisfets per l’experiència vam anar baixant per trobar-nos amb l’altre guia que ens esperava per fer l’altre part de la visita, en Jordi Sacasas, historiador i conservador del museu. Vam estar una estona descansant asseguts a l’agradable fresca del jardí interior, antic hort del rector, on en Jordi ens va parlar sobre la història de la parròquia. I d’una curiosa llegenda ancestral sobre l’arquitecte, que no se’n sortia en construir l’escala de cargol de la torre i va demanar ajut al dimoni.

Encara que no hi ha referències documentals és creu que al segle I d.C. aquest era un indret d’enterraments romans. Posteriorment la tradició no documentada la remunta al segle V, amb la construcció d’un temple romànic. És al segle X quan es té la primera referència documentada de Santa Maria del Pi, per uns testaments sacramentals. La nova església d’estil gòtic és va començar a construir cap a l’any 1320, sobre les bases de l’anterior temple romànic. La construcció va durar fins al 1391 en què es va col·locar l’última pedra. Fou consagrada l’any 1453 pel bisbe Llorenç de Terranova. El Pi va ser nomenada Basílica menor l’any 1926.

El pintor Viladomat, reconegut pintor del barroc català, que va col·laborar en la creació dels vitralls de l’església del Pi, està enterrat aquí. També descansen les restes de Sant Josep Oriol, que va ser beneficiari de la parròquia, i les de molts membres de la noblesa de Barcelona.

Cal ressaltar la seva magnífica rosassa, considerada la més gran de Catalunya.

Després d’estar una estona gaudint del jardí i del que ens anava explicant el guia vam baixar a la cripta.

A la cripta no s’enterrava ningú. És va fer per allotjar-hi relíquies, principalment la Santa Espina, cap al 1542, que en un altre temps es podia veure aquí.

Actualment a la cripta hi ha una interessantíssima exposició “Santa Maria del Pi 1714, una comunitat assetjada” que dóna l’explicació dels fets des del 1700 al 1730, amb panells explicatius. Dóna informació a través del fons documental de l’Arxiu de les vivències de la comunitat del Pi durant el setge de 1714.

Al cremar les parròquies i els arxius de la ciutat, es perdia molta part de la història. L’important d’aquesta exposició és que hi ha una extensa documentació trobada al Pi amb fets, noms i cognoms i que és una contribució a la ciutat, ja que s’han trobat restes d’informació dels feligresos a l’Arxiu. La parròquia s’assabentà que hi havia feligresos que ajudaven a soldats i persones que ho necessitaven i la comunitat del Pi va donar diners per ajudar-los. Des del segle XVI fins al 1936 es guarden totes les actes que es van fer.

Quan els fets del 1714, el Duc de Berwick va concedir una mínima capitulació i el 12 de setembre va demanar al Consell de Cent l’entrega de les claus i va assegurar que no hi hauria represàlies. Però no va ser així, la repressió posterior i tots els fets es poden conèixer per la documentació de les parròquies. Aquestes van ser les més represaliades, això vol dir que els que van rebre més van ser la gent del carrer, els més pobres.

A causa d’aquestes represàlies van segrestar els diners de les parròquies i el 1718 els van dir que els tornarien els diners, i els van tornar, però un dia abans d’eliminar la moneda amb la qual els havien pagat. El 1722 encara no els havien tornat els diners i “l’Il·lustre” Emmanuel de Toledo, funcionari de la Hisenda Reial, els demanava un terç de les rendes confiscades a favor de la seva persona, si no, no cobraven l’altra part. Totes aquestes dades i moltes més s’han pogut saber gràcies a aquests documents, que com hem mencionat anteriorment, s’han trobat en els antics arxius de la parròquia.

Durant els fets de la Guerra de Successió, l’església del Pi tingué el seu paper en aquests luctuosos fets i va contribuir en gran manera en la defensa de la ciutat, ja que va fer una important tasca social i sobretot humanitària i va enfervorir l’esperit del poble amb el toc de les seves campanes.

A partir de 2011 es va inaugurar al públic el Museu i el tresor de la basílica, que conté importants peces d’orfebreria com el Lignum Crucis, el reliquiari (1498) que conté un fragment de la Vera Creu, que segons la tradició va donar el rei Martí I l’Humà l’any 1398. I el calze gòtic amb esmalts, dit el “Calze bo”, que va deixar en herència Felip de Malla, antic rector del Pi, que va arribar a ser el 17è president de la Generalitat.

Va ser una visita esplèndida. Un tresor en el cor  de la ciutat amb més de 1000 anys de història.

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.