CASTELL DE TALAMANCA

A un quart d’onze d’un assolellat matí de tardor, partíem amb destí cap a Talamanca, petita població situada a la comarca del Bages, amb la il·lusió de passar un dia agradable i conèixer una mica més la història i cultura del nostre poble

0 105

Després de pujar per una carretera plena de revolts, que a més d’un no li feien gaire goig, però que tenia l’al·licient d’un paisatge meravellós, uns boscos encara verds per a l’època de l’any i una vegetació que s’arrapa sobre la pedra calcària d’unes muntanyes espectaculars, com el Montcau, un cim de 1056 m., i d’altres serralades dintre del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, arribarem per fi a Talamanca.

A la torre de l’homenatge del castell, majestuosa, ondejava la senyera catalana i al balcó de la façana principal, no menys ufanosa, hi penjava la bandera blanca i verda de Talamanca.

Al capdamunt de l’escalinata i al peu mateix de la senyorial porta, ens va rebre l’alcalde de la vila, Sr. Josep Tarín Canales, amb unes amables paraules de benvinguda i ens presentà la simpàtica Mireia, que ens va fer de guia en la visita.

Al costat de la portalada hi ha una llegenda que diu:  Castell de Talamanca

“Fundat en el segle XII per Guillem, Marquès de Castellbell i la seva esposa Mafalda, filla d’en Ramon Berenguer III, Comte de Barcelona. Fou adquirit i reconstruït posteriorment per Carles Ventura i Tàpies durant el període comprès entre els anys 1956 i 1964”.

La primera estança que visitem és el celler, on es respira una aroma avinagrada de les antigues bótes de fusta; n’hi ha dues enormes que daten dels anys 1714 i 1734. La Mireia ens explica que encara que el castell va ser enderrocat, aquestes bótes no van ser malmeses. Com a curiositat, ens ensenya unes finestretes a la part frontal de les bótes per les quals introduïen un nen per poder-les netejar.

Sortint del celler, la Mireia ens va conduir al pati de la part defensiva, amb estructura de merlets i un pou on es recollia l’aigua de la pluja.

A la sala d’armes, presidida per un gran quadre de Cembranos Vélez, representant una cruenta batalla entre cristians i sarraïns, podem apreciar unes armadures, una sella per cavalcar i curiosament un enorme corn de cargol marí que es feia servir per fer senyals sonors en la guerra i la caça. També es poden veure uns fusells i sobre una llar de foc uns fòssils. Aquesta sala d’armes antigament havia estat la quadra.

Sortint d’aquest recinte vàrem pujar a la torre, on es pot gaudir d’unes esplèndides vistes de l’entorn, en què destaca el massís de Montserrat i les muntanyes pre-pirinenques.

Quan érem al punt més alt, l’alcalde ens va relatar uns fets que van tenir lloc en aquest indret el 13 d’agost de l’any 1714. Es tracta d’una batalla que es va lliurar entre l’exèrcit català, comandat pel Marquès del Poal, contra les tropes borbòniques del Mariscal de Camp Conde de Montemar, que va resultar ser la darrera victòria dels catalans.

Tenim coneixença d’aquesta batalla per una carta que el Marquès del Poal va enviar als Consellers de Barcelona. Aquest document es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, on explica la batalla de Talamanca. Les tropes borbòniques van ocupar la muntanya davant del poble i es van situar el peu de la riera i a la casa de la Mussarra. Poal i els sometents es van fer forts al castell i a la font. Es van produir els enfrontaments, les forces catalanes van flanquejar la riera i van fer retrocedir els borbònics. Havent aconseguit el primer èxit, el Marquès va prosseguir l’atac, i envià muntanya amunt una força important. El dia 14 al matí, l’enemic emprengué la marxa cap a Sant Llorenç Savall i van ser perseguits i atacats fins a Sabadell.

La bona visibilitat que es té des del castell del vessant contrari de la vall, així com del terreny on es desplegaren els borbònics i el coneixement de la singular orografia abrupta i escarpada, podrien haver contribuït a la victòria de les tropes catalanes. La victòria de Talamanca, va ser considerable, i els catalans retrobaren una esperança per poder trencar el setge de Barcelona i entrar al socors de la ciutat.Sortint del castell i una mica impressionats per les explicacions històriques, ens vam dirigir a la plaça de l’Església on també es troba l’Ajuntament.

Santa Maria de Talamanca és esmentada ja al 1.038. És un edifici romànic i cal destacar el sepulcre d’estil gòtic de Berenguer de Talamanca, fet erigir per la seva vídua Blanca. A la tapa del sarcòfag hi ha gravada en relleu la figura del cavaller jacent, vestit amb una cota de malla i una rica armadura, reposa el cap sobre un coixí, amb l’espasa agafada amb les mans i un gos que descansa als seus peus. També apreciem una inscripció entre sis escuts de llinatge on es pot llegir:

“Ací jau el senyor Berenguer de Talamanca, qui va morir el dia 2 de les calendes de maig de l’any 1325. Sia en glòria beneït. Descansi en pau”

Conclosa la visita a l’Església i acomiadant-nos de l’alcalde Sr. Tarín i la Mireia, tot fent una passejada pels típics carrers del poble, admirant les rústiques i boniques cases, ens dirigim al “Mirador de Talamanca” on vam delectar-nos amb un apetitós àpat. Al finalitzar el dinar, encara ens vam arribar a la zona esportiva del poble i vam fruir d’unes vistes esplèndides.

Fins aqui la crònica d’aquest viatge a Talamanca, on hem pogut gaudir de tots els sentits. La vista per les panoràmiques de l’incomparable paisatge, el gust pel saborós àpat i el més important de tots, la ment, doncs aquesta petita lliçó de la història del nostre poble ens ha fet una miqueta més savis.

 

També podria agradar-te Més de l'autor

Deixa una resposta

La teva adreça de correu electrónic no será publicada.